La lletra petita del Nadal

Aquest any el Nadal m'ha enganxat desprevinguda.

I és que amb els bons dies i la caloreta que ha fet últimament, m'ha costat captar que vivim en el mes de desembre, època de Nadal, tant associada amb el fred.

Bé, aquests dies també s'associen amb moltes altres coses: torrons, regals, moments de compartir amb família, tions, cava, àpats, llums, arbres decorats i pessebres...

A mi els torrons no m'agraden. Mai m'han agradat. Hi ha qui diu que sóc afortunada, per aquest fet, ja que potser m'estalvio alguns quilets de més d'aquells que solem acumular en aquestes dates. Altres diuen, amb ulls il·luminats, que em perdo el gaudir i apreciar aquests dolços nadalencs.

I és que hi ha gustos per a tots i totes i pels petits i pels grans i tantes maneres de veure les coses com persones diferents que som...

En canvi, la xocolata sí que m'agrada, i sobretot durant uns dies determinats del mes, aquells en què les dones tenim un va i ve hormonal que respon al procés natural de la menstruació. Bé, aquest és un altre tema. Ara m'ha vingut al cap perquè precisament avui estic en un dia d'aquests en què el meu cos em demana, a crits, que mengi xocolata i us ben asseguro que així ho faig.

Amb xocolata o sense, el que sí m'agraden són els regals.

Sempre m'han agradat !! (a qui no, oi ???)

M'agrada rebre'ls i també, fer-los.

Aquest any, el regal que més valoro és, sens dubte, haver aconseguit honrar i respectar als meus pares i tot el que m'han donat: en lo bo i en lo dolent. Haver-los dit que Sí a nivell intern, i amb això haver dit també, Sí !! a mi, a la Vida i al meu destí.

Potser per això aquest any no he renegat del Nadal, com altres vegades he fet...

D'alguna manera he pogut recordar la lletra petita d'aquestes festes i, més enllà de criticar l'aspecte tant comercial que se n'ha creat i que no comparteixo gaire-gens, he pogut viure-les força d'acord en com jo les sento i les entenc.

I és que sentir el caliu familiar i gaudir uns dels altres i uns amb els altres ha estat molt gratificant per a mi. 

Aquest any ho he valorat especialment. 

Gràcies, família !

Igualment com gaudir del calor i el compartir dels familiars que no ho són de sang però sí de cor: els amics, les amigues. 

Gràcies per ser-hi !

I encara que els torrons no m'agradin, m'encanten les neules i la xocolata, escoltar el vers de Nadal dels infants, picar el tió amb els més petits, fent-los viure la màgia, i sobretot, sobretot, m'agrada emborratxar el meu cor d'amor i bons propòsits.

Estic contenta d'haver recordat la lletra petita del Nadal, aquella que un dia vaig llegir, amb mirada d'innocència, i avui sóc capaç de recuperar.

Bones festes i bon any nou !!

Una petita Gran història d'Amor

Encara hi havia la taula parada del dia anterior.

Després de sopar, tot fent sobretaula, havien parlat una llarga estona sobre molts temes que els interessaven als dos. També s'havien compartit històries personals i havien rigut i plorat, gaudint junts, un de l'altra.

I d'aquest compartir, poc a poc, va anar sorgint una gran complicitat que s'evidenciava en mirades i somriures i en jocs de seducció, jocs que, poc a poc, es despullaven d'aquella innocència que els vestia inicialment...

I cada vegada més conscients, es deixaven sentir i es permetien estimar-se i deixar-se estimar, abandonant-se al moment i a aquella experiència.

Havien après a deixar-se posseir per l'Amor en la mesura justa per no deixar que el desitg se'ls endugués massa i la por no els separes.

També sabien utilitzar la intensitat de l'Amor, fent que la seva individualitat no desapareixes, en la fusió d'ells dos.

Havien après a barrejar les seves ànimes, a parlar el llenguatge de l'Amor més enllà de les paraules, a tocar-se i besar-se amb la mirada, a ballar amb les melodies del silenci i a jugar...

I poc a poc les seves mans s'entrellaçaren per, després, anar ajuntant els seus cossos.

S' abraçaren.

Van estar-s'hi una bona estona, abraçats.

No es volien separar.

Notaven un estat de plenitud que els feia traspassar els límits de la felicitat, un estat en el qual el seu cos i la seva ànima es delectaven amb un benestar ben especial.

Guiats pels desitjos dels seus cossos,

dirigits per la força de l'Amor i

responent a aquell diàleg sense paraules,

es besaren i després, feren l'amor...,

o feren l'amor primer i després es besaren...

Aquell matí, ella, s'havia despertat cantant.

La taula encara estava parada.

Va anar recollint i rentant els plats bruts, tot cantant a l'Amor i a la Vida.

Ho sento, si el meu amor et molesta

Et faig servir per compartir el meu amor.

Ho sento, si el meu amor et molesta.

Em sap greu si en pensar-te t'intimido.

Miro d'apropar-me a tu amb tendresa, respectant el teu espai, el teu temps, la teva vida...

I no ho puc evitar, l'amor que sento em transporta a tu...

Et penso, et somio, t'imagino...

Et faig present en trossets de la meva vida i en espais del meu dia a dia.

Em sents, quant et parlo ?

És cert que riem, junts ?

Pots percebre l'alegria de la meva ànima, quan balla amb la teva ?

Ho sento, et faig servir.

T'utilitzo per projectar, en nosaltres, la relació que jo vull construir.

I mentre la projecto, em vaig desfent de les cadenes que fins ara m'han aguantat i sostingut.

Aquelles que m'han apartat de mi, de tu i del nosaltres que vull compartir.

I desnuant lligams que ja no em serveixen, em desfaig de vestits que ja no vull portar més.

Camino, sense pressa, confiant en renéixer en cada moment i esperant cada moment per renéixer.

Qui sap si en algun moment, renaixem junts !

I poc a poc m'acosto a la meva essència més pura i autèntica, aquella que camina en direcció a la llibertat de Ser.

M'observo observant-te, m'inspiro en tu, en l'Amor i en la Vida.

Fent que els meus desitjos no esdevinguin obsessions i les meves pors no em desconnectin de nosaltres.

Confio en caminar, un dia, al teu costat.

Vull que la Vida ens faci trobar dins un espai on poder-nos abraçar i besar-nos, primer, amb la mirada, després, amb somriures de tendresa i complicitat...

I si la Vida no ens creua en un camí comú, on poder abraçar, per fi, els nostres cossos, et vull dir que ets i has estat important per a mi: m'ajudes a recordar que l'Amor és possible, a resseguir camins salvatges i paisatges plens de flors i a estimar-me i a estimar més enllà dels límits que marquen els meus ulls.

I si la Vida ens regala una trobada, en algú indret, et diré, serena i tranquil·la, que vull viure l'Amor amb tu, des de la individualitat que he après a construir, desconstruint-me, tot observant i acceptant la individualitat que tu també ets.

Ho sento, si el meu amor et molesta.

Estic aprenent a estimar-te sense deixar d'estimar-me.

Et regalo un somriure.

La veritat és que m'agrades

La Veritat toca a la porta.

L' obro i li dic:

benvinguda ! , t'estava esperant !

T'ho vull explicar tot...

No vull continuar callant i evitant tot allò que necessito expressar.

Les paraules m'empaiten i ja no en vull fugir més...Estic cansada d'amagar-me de tu, de fugir d'allò que no vull veure, de no fer cas al que sento... 

Ell m'agrada ! Ja no m'ho vull negar més...

La veritat és que m'agrades ! 

Sí, m'agrades. 

He fet tot de coses perquè no fos així. Quina bogeria...!! I ara, accepto que m'agrades i sento que t'estimo. No sé perquè em feia tanta por reconèixer-ho...

Ara, que les pors s'han tornat foc i la tempesta les apaga, poc a poc es fan dèbils, i manejables... Les miro i m'empatxo de la seva imponent fortalesa, mentre les abraço. Noto una alliberació molt gran.

Potser sí és una bogeria... 

A vegades tinc la necessitat d'escapar-ne, fingir que no m'importes i que no sento res per tu.  

Em costa oblidar aquella primera conversa que vam tenir i el que se'm va moure per dins, escoltant-te, escoltant-me, sentint-te, sentint-me...i, imaginant-te o veient-te, qui sap ?

No puc amagar-m'ho més. Sento alguna cosa per a tu i m'és igual si es una bogeria.

Encara guardo aquella primera impressió que nasqué de la nostra primera interacció. La guardo dins un racó molt preuat del meu ser i la meva ànima plora d'alegria cada vegada que em permeto reviure-la. 

Encara puc rememorar l'emoció amb què la vaig guardar. 

Quin record més bonic ! 

Gràcies !

I visc amb aquest record, encara, sentint-te com un trosset de mi, visquent-me com a part de la teva vida i tu de la meva. Sí, sí, tal qual. Sembla una bogeria, ho sé.

Visc amb el desig de mirar-te el ulls per fer obvi el que sento i vestir de raons aquest amor que neix de mi a partir de tu o de tu a partir de mi...

Uf ! Quin embolic ! No hi entenc res sobre l'Amor però el sento intensament.

El sento, l'experimento, el visc i el revisc una vegada i una altra.

Tinc ganes d'agafar-te la mà i dir-te que sento que t'estimo.

I mirant-te els ulls, et diré: no sé si t'estimo, ni com t'estimo... 

Ara, només sé que sento que t'estimo.

Llavors , t'estimo ?

Quin embolic, altra vegada !

El cas és que, sento i visc l'amor que m'uneix a tu i la veritat és que t'estimo..., doncs, així ho sento.

I no és una bogeria..., o si ?

Quan obro el cor

Quan per fi pots obrir el cor,

t'adones que no cal fer altra cosa que rendir-se, a la Vida, a allò que és, tal qual és i en cada moment.

S'obre un sentiment d'estar davant d'alguna cosa més gran que tu, t' adones que el teu ego només és una marioneta de les circumstàncies, un actor que t'ajuda a vestir-te en alguns moments, tant fort, com vulnerable. Flexible i inflexible, alhora.

Quan t'adones que et fas partícip de l'Amor i ets capaç d'emmirallar-t'hi, conscient, i sense cap por a que el seu reflex t'ofegui i s'endugui la teva individualitat...

Quan per fi, et permets encendre el teu sol intern i abraces la realitat, sense cap motiu per voler-la canviar, acceptant-la, amb els ulls clucs, integrant-la, amb les mans al pit i dient_ Sí !!_fins que ressona en cada part del teu cos, esdevenint un mantra etern que es repeteix mentre obres els braços i els alces.

...

Quan per fi obro el cor,

m'adono que no cal fer altra cosa que rendir-me, a la Vida, a allò que és, tal qual és i en cada moment.

Se m'obre un sentiment d'estar davant d'alguna cosa més gran que jo, m' adono que el meu ego només és una marioneta de les circumstàncies, un actor que m'ajuda a vestir-me en alguns moments, tant fort, com vulnerable. Flexible i inflexible, alhora.

Quan m'adono que sóc partícip de l'Amor i sóc capaç d'emmirallar-m'hi, conscient, i sense cap por a que el seu reflex m'ofegui i s'endugui la meva individualitat...

Quan per fi, em permeto encendre el meu sol intern i abraço la realitat, sense cap motiu per voler-la canviar, acceptant-la, amb els ulls clucs, integrant-la, amb les mans al pit i dient_ Sí !!_fins que ressona en cada part del meu cos, esdevenint un mantra etern mentre obro els braços i els alço.

Quan he dit Sí a la Vida visc segura, confiada, serena i alegre, sentint la Pau que sempre havia anhelat, descobrint l'Amor en cada moment, sentint-lo, veient-lo, abraçant-lo, repartint-lo, compartint-lo amb mirades, amb paraules, amb silencis, amb somriures i abraçades...

Sento l'amor que jo sóc i ara puc veure l'amor que tu també ets.

I puc estimar-te a tu tant com m'estimo a mi.

Gràcies per mostrar-me l'Amor,

per ajudar-me a fer-me'n còmplice,

i per inspirar-me, recordant-me l'Amor de la Vida.

Paraules per la mare

Em fas cortines blanques per què la intensitat del sol no m'encegui, 

la foscor no m'espanti i, també,

per salvaguardar la meva intimitat.

Em fas coixins de colors i tons daurats per donar vida als meus ulls i fer tranquil el meu descans.

Em cuines bons menjars per alimentar el meu cos i també la meva ànima.

Em pintes flors, paisatges i formes boniques, en quadres que fan més càlida la meva llar.

Quan d'amor sento en les teves accions, mare !

Quants exemples donen fe de la teva força i valentia !

Lluitadora incansable, companya de vida, alliçonadora en allò positiu i en allò susceptible de ser millorat. Forta i vulnerable, alhora...

Deixa'm que et miri als ulls per veure'ns més enllà d'aquests rols que representem.

Deixa'm que et digui que t'estimo, sentint l'amor que ens uneix, mentre t'agafo la mà i et dic:

gràcies, mare, per la vida !

gràcies, mare, per tant d' amor !

Jo també t'estimo !

Carta a l'ex

Hola ! Com estàs ? 

Quant temps, oi ?

Avui, fent endreça, he trobat, en el fons d'un calaix, un record de l'època que estàvem junts.

I encara que ja fa molts anys d'això, m'han vingut ganes de dedicar-te unes línies.

Ja saps que sóc una caixa de sorpreses !!

I no et pensis, si ahir mateix m'haguessin dit: demà t'inspirarà el teu ex i li escriuràs una carta, hagués dit que de cap manera, que no podia ser. Jo també em sorprenc molt sovint a mi mateixa i ja m'hi he acostumat...

Doncs bé, he recordat algunes coses que vam compartir i vam passar junts i m'han vingut ganes d'agraït-te el temps i el camí que vam fer junts.

Tinc la sensació de fer les paus amb el meu passat i avui, obrint un calaixet, he recordat aquell temps al teu costat. L'he recordat positivament i ric en recuperar experiències compartides. No saps com he rigut !

Sento agraïment cap a tu i t'aprecio i t'estimo com si fossis un meu germà.

Estic contenta de tenir aquest sentiment cap a tu i m'adono que em tranquil·litza molt, això.

Ja sé que no ets el meu germà, ets el meu ex i avui sóc capaç de mirar-te i entendre tot allò que no m'agradava de tu (el que en aquella època m'emprenyava, vull dir), d'una manera molt diferent. Una mena d'acceptació de la teva persona i la teva manera de fer.

Clar que primer m'he hagut d'acceptar a mi...

Ostra, m'adono que aquesta acceptació de tu, de mi i de tot el que va passar entre nosaltres em fa sentir realment en pau. Que gratificant !

Jo que em pensava que ja estava tot endreçat de fa temps ! De fet encara ho penso. Sembla que només faltava endreçar la última peça, la gratitud.

Avui sento agraïment i gratitud cap a tu, cap a mi i cap a la història que vam compartir.

Espero que no t'enfadis, si llegeixes aquestes línies que parlen de tu o de l'ex d'abans de tu.

De fet parlen més de mi que de vosaltres però avui m'has inspirat tu.

Molta sort i gràcies !

Tinc 8 anys. I també 40

Tinc 8 anys.

La mare se m'acosta i em diu: el papa està malalt i aviat es morirà.

Aquesta afirmació m'impacte profundament i no la puc digerir. Se'm fa un nus a l'estomac. El pes de la realitat m'ofega, l'ànima se m'encongeix. M'empasso el plor i les paraules se'm fonen dins la gola. La por em paralitza i la tristesa s'estanca darrera un mur que la fa cada vegada més sòlida.

No vull que es mori.

No vull que em deixi sola.

Amb ell hi tinc un vincle diferent, que amb la resta de la família.

Em sento confusa. Una part de mi s'ha fet gran, de cop i volta.

Més que mai el necessito, i, ja començo a veure'l morir.

No vull que es mori, si us plau.

O sí, així aquest patiment que sento serà del tot real. Estaré sola de veritat, aleshores.

Quan serà, aviat ?

Només tinc 8 anys i encara el necessito.

No estic preparada per veure'l morir.

No, no, no ho vull !!!

El miro a ell i la seva malaltia em fa patir. Em dol la seva condició de vida: aviat es morirà.

No ho puc suportar, a estones. Aviat es morirà..., i l'aviat no arriba mai...

No vull que em vegi patir per ell, no vull que s'adoni que em fa por quedar-me sola.

No vull que sàpiga que em costa acceptar el seu destí.

Em faig la valenta. La realitat se'm fa difícil tot i que m'hi acostumo. O no ?

T'estimo, papa. Només tinc 8 anys i encara et necessito.

No em deixis, encara, si us plau.

No vull que et moris, no vull que em deixis sola davant la Vida.

T'estimo des de la necessitat, encara.

Tinc 40 anys...

El papa està malalt i aviat es morirà...

Encara m'impacte, aquella frase, i recupero l'emoció que va néixer d'aquesta afirmació.

Noto la tristesa al plexe solar i em permeto sentir-la una estona. Una estoneta, només.

Miro a la nena de 8 anys que vaig ser i que encara sóc. Hi estic lligada, encara. Sento la càrrega emocional que aquesta frase em va causar.

Tinc 40 anys i m'estimo.

Sento com m'estimo i transmuto la tristesa i la culpa en Amor.

I em perdono per haver-te necessitat, papa, i per no estimar-te incondicionalment.

Tenia 8 anys i pensava que no me'n sortiria, sense tu.

No volia que morissis perquè encara et necessitava i no em volia quedar sola.

Aleshores et necessitava.

Ara, ja no et necessito.

T'estimo, papa.

T'estimo a tu i a la nena de 8 anys que vaig ser, aquella que va començar a veure't morir amb aquella frase.

I avui, em deslligo d'aquella frase que no vaig entendre del tot. 

O potser hi vaig entendre massa coses...

Gràcies !

T'estimo des de l'Amor que jo també sóc.

Una abraçada.

Maria

11/11/2015

Missatge de la meva nena interior

Quan aquells somnis d'infantesa s'esvaeixin i perdin força

pensa en mi i en allò que et feia riure de debò.

Quan les responsabilitats apaguin el teu cor,

agafa'm de la mà i t'ensenyaré a jugar de nou.

Et donaré records plens de vida,

aquells que et feien somriure de veritat i et feien tocar el cel.

Quan la foscor et molesti,

crida'm i ompliré els teus ulls de llum d'estel.

Et parlaré amb cançons que despertaran la teva ànima

i et llegiré històries boniques, que et faran reviure moments dolços i plens d'amor.

Quan la raó eclipsi les ganes d'imaginar,

mira'm als ulls i et confiaré formes noves d'inventar.

Quan no puguis veure tots els colors

recorda'm i et pintaré tot allò que encara és possible.

No deixis de mirar-me !

Fes-me present, ara i aquí !

I balla'm, canta'm, juga'm, toca'm, somriu-me, cuida'm, fes-me viure i estima'm de debò !

Tu ets jo i jo sóc tu..., i vull que ens estimem !

T'estima,

La teva nena interior

19/10/2015

Flors, per a vosaltres

(Dedicat a tots els meus sers estimats que estan al cel i ja han trascendit els límits de la vida i la mort, especialment al meu pare).

Quan el dia es fon, puc sentir, dins el silenci, com la meva ànima parla amb la teva.

I aleshores et faig present, de nou, a la meva vida.

No hi ha distància que ens separi, quan el llenguatge de l'Amor s'esdevé.

Saber-me tant a prop teu m'emociona i m'adono que la teva absència s'omple de tu.

I una vegada i una altra obro els ulls del meu cor per mirar els matisos de la Mort i, és llavors quan descobreixo la Vida.

Maria

Demà és tot sants i no em puc esperar més !!

Us vull escriure unes paraules !!

Ja començo a pensar en vosaltres i a fer-vos molt presents en el meu dia a dia. Sí, parlo amb vosaltres, que esteu al cel i us estimo.

M'emociona dedicar-vos una miqueta del meu temps per a recordar-vos i honrar-vos, amb la intenció amorosa i respectuosa que neix en mi quan us recordo i us sento.

Aquest any em ve de gust portar-vos flors, a aquells de vosaltres que teniu un espai allà al cementiri. No ho acostumo a fer i en canvi, aquest any ho sento així i així ho faré.

Sé que no hi sou allà. Només hi ha un trosset d'espai dedicat a vosaltres i on es guarden les restes del cos que un dia vàreu ser. Per això no acostumava a visitar-vos, a allà. O potser també una mica per reveldia ? No en volia saber gaire res sobre la mort, aleshores, i la mirava de lluny.

Avui visitaré aquest espai dedicat a vosaltres i us posaré flors de colors.

Em penso que m'he fet gran, en aquest tema. He acceptat ja del tot la teva mort, papa, i he pogut arribar a una comprensió molt bonica del cicle de la vida. I tot i això encara et ploro, a vegades.

Tot i que no tinc cap dubte, ara, de que no s'acaba tot, amb la mort, tot i que et sento prop meu, animant-me i estimant-me, tot i que et faig viure en el meu cor... Tot i això encara et ploro.

Ploro de dolor, i també d'una mena d'alegria profunda, que fa present un agraïment immens cap a tu.

La teva mort m'ha ensenyat tant sobre la vida, papa !

Gràcies !!

No ha estat gens fàcil aquest aprenentatge.

Ara el comprenc i sé que ha valgut la pena.

Us portaré flors, a vosaltres, que esteu al cel i també en un racó sagrat del meu cor.

Gràcies !

Us estimo !

T'estimo una altra vegada

Quan et penso veig desaparèixer la distància que ens separa.

I aleshores noto l'Amor fluir entre nosaltres i creix una complicitat que em fa plorar d'alegria.

El silenci esdevé la música que sempre havia somniat i en cada respirada recreo imatges inventades, que acompanyen el meu sentir i aquest amor que es fa present en mi.

I el meu ser s'orquestra, seguint la melodia de l'Amor.

I una pau alegra posseix el meu ésser en un tot equilibrat.

Les paraules es tornen buides per dir-te com t'estimo.

Les raons per estimar-te traspassen els límits de la matèria.

I els desitjos d'abraçar el teu cos i agafar-te la mà s'escapen i es fonen en el tot, sentint l'abraçada de les nostres ànimes.

I em visc uns instants sentint l'Amor i comprenent que t'estimo.

T'estimo com si t'hagués estimat altres vegades i altres moments.

I saps ? Només sé que t'estimo.

T'estimo !... una altra vegada.

Gràcies !

Fent ús de la veu del sentir

Aquell matí s'havia despertat especialment descansada i sentia un alleujament diferent, com si alguna cosa hagués canviat dins seu.

 

Una mena de pau interna que brollava de molt endins del seu ser, una sensació de saber-se còmplice del seu passat. Una picada d'ullet de la vida, que l'encoratjava a seguir caminant i li donava certesa del present que habitava.

Notava el cos tranquil i la respiració calmada.

Sentia una alegria serena que s'expandia, poc a poc, dins la zona del pit i omplia els seus pulmons, donant-los espai i preparant-los per l'alè de la vida.

I la seva ment s'obria a un agradable estat de lucidesa, amb pensaments que no pesaven i que tampoc deixaven ressaca emocional.

El ressó del silenci anava cobrint cada una de les parts del seu cos i de tan en tan suspirava i, s'abandonava a cada moment de la seva existència com si fos l'últim.

Es rendia a experimentar el seu ser en cada respirada, a morir de tot allò que anava exhalant i a renèixer, una vegada i una altra, dins l' etern present.

Es vivia en una mena d'estat d'hipnosi que deixava al descobert tot el seu Ser. Una conexió amb la seva essència, expressada amb la veu del sentir.

Finalment havia cedit a escoltar aquesta veu que formava part d'ella, també, i que durant molt temps no s'havia atrevit a mirar de cara i molt menys a fer-li cas.

Ara, acceptava la veueta que li parlava des de molt endins del seu cor i es deleitava amb aquells moments que aquella veu del sentir es manifestava plenament en ella. Cada dia que passava descobria una nova forma d'expressió d'aquella veueta, que omplia tots els buits, desenmascarava tot dubte i donava coherència a tot allò que no entenia.

L'escalfor del sol l'ajudava a mantenir aquell estat amb el qual s'havia llevat aquell matí, gaudint-ne plenament. 

 

Sabia que, en qualsevol moment, la quotidianitat interferiria en aquells moments de màxima connexió amb sí mateixa i algun estímul despertaria la veu de la raó.

I fou així.

De sobte es va sentir el telèfon i amb això es va anar fent present la veu de la raó. I anà sortint d'aquell profund estat meditatiu, tot contestant la trucada.

Ara, la veu de la raó també es feia present, ocupant un espai compartit amb la veu del sentir, i expressant-se, per guiar, juntament amb la veu del sentir, el seu Ser.

Instants de Pau

Pinto esboços de trossets de vida,

aquells que un dia vaig dibuixar,

amb els ulls mig entreoberts.

I els somnis es dilueixen dins realitats,

allò que fou fantasia esdevé, ara, real.

Són realitats escollides ?, inventades ? , creades ?, compartides ?...

Són anhels que es belluguen, de nou, resorgint de l'oblit...

i es fan presència.

I cauen els vels,

i l'esperit de la Vida, desperta.

Poc a poc i serenament,

es van obrint instants, vestits de màgia,

i despullen l'ànima.

Nuesa d'esperit que no fa por,

ni tampoc es fa dubte.

Alès de victòria expressats amb somriures humils.

Músiques que obren els sentits i les portes de la màgia.

Rialles primarenques, que surten des de molt endins.

Pau que governa l'espai del sentir,

calma el pensar

i dibuixa somriures a la meva mirada.

Presoner en un estat d'alerta

Un so estrident i metàl·lic li cridà l'atenció.

Tot el seu ser estava pendent de buscar què l'havia originat.

I restava immòbil, amb els peus clavats a terra.

Els braços al costat del cos i preparats per actuar. Potser caldria protegir-se. O defensar-se, qui sap.

Només el cap feia micro moviments, pausats i controlats, que, governats per els seus ulls, seguia, pacientment, cada un dels detalls de l'escenari. La intenció era clara: buscar qualsevol estímul extern que delatés alguna informació d'aquell so que havia succeït i el tenia captivat.

I sorgí la necessitat de moure els peus per girar el cos. Calia continuar resseguint el cercle que el seu cap anava dibuixant. Es va anar girant, poc a poc, sense fer soroll, per contaminar el mínim l'escena que inspeccionava. Tot moviment semblava sincronitzat amb cada respiració i cada element extern s'obria a una infinitat de percepcions sensorials internes, també. Atenia totes les informacions i n'extreia ràpidament la rellevància que les lligava al seu objectiu.

I així, anava discernint possibles amenaces de l'entorn que el rodejava, responent a l'instint de supervivència que aquell so estrident i metàl·lic li havia despertat.

I quan el seu cap hagué tancat tot el cercle i els seus ulls hagueren divisat tot l'entorn del què formava part, sospirà, per desactivar, del seu cos, aquella alarma de perill i expulsar aquella tensió que el mantenia presoner en aquell estat d'alerta.

Res sobresortia, i aquell soroll, ja mort, s'havia esfumat del tot. Només era còmplice d'un passat, ara.

Només ha estat un soroll estrident i metàl·lic, - es digué.

I s'abandonà, serenament, a la tranquil·litat de saber-se viu, notant com la seva respiració s'anava sincronitzant, ara, amb el moviment fluid, lliure i espontani que succeïx amb l'entrega al moment present.

Em rendeixo

Saps, papa ?

Ahir vaig fer un drama. 

Vaig plorar molt i em vaig posar molt contenta. Una gran actuació !

Gràcies per ajudar-me a fer de mi una artista. Recordes que ens dèies artistes, a mi i a les meves germanes ? Em penso que jo m'ho vaig creure una mica !

Doncs ahir vaig fer un drama amb totes les de la llei. No em va veure ningú, quan plorava. Ho vaig fer a la intimitat, just abans d'adormir-me, en aquell moment en què faig balanç del dia i del meu procés d'autoconeixement i descoberta. 

Vaig escollir un moment d'intimitat per a tu i per a mi, un moment de rendició total. 

M'agrada tant poder expressar els drames així, per fi ! 

No ho sabia fer, abans, i aleshores, en negar-m'ho, la meva vida sí que es convertia en un drama de veritat, un drama constant sense possibilitat de fer un final feliç.

I ara, que ja em permeto sentir aquestes emocions amb total llibertat, m'adono de com la vida m'ha ensenyat a fer-me mestra de les meves emocions. No saps com t'estimo, plorant-te ! T'estimo molt i m'estimo a mi també. I com de prop et sento, papa. Et sento en mi, més enllà d'aquest cos físic que sóc.

Aquest meu cos físic ja comença a riure, també. Quan l'he deixat plorar i m'he abandonat a un drama autèntic, puc notar com totes les meves cèl.lules comencen a ballar al so d'una melodia que les fa vibrar d'una manera agradablement diferent. Fins a la part més minúscula que les composa, tot es belluga amb una fluidesa que s'assembla al moviment de la meva ànima quan es fa present en mi. És una sensació agradable de veritat !

No sé quan tornaré a fer un altre drama per tu, papa.

Vull que sàpigues que apendre a plorar-te ha estat la millor medicina, per a mi, i també el millor aprenentatge, la clau per a viure de veritat.

Quantes veritats amagava la meva ràbia. I la teva, potser.

Reaccions que em costaven controlar i emocions contingudes per por a viure sense saber-ho fer.

L'abandonament, com a sortida.

L'abatiment per apagar aquell foc que em cremava per dins i m'anava consumint l'ànima, poc a poc.

Quantes raons amagava el meu dolor. I potser el teu, també.

Em sé feliç d'haver-me cregut que una altra opció era possible i escollir fer-me buscadora incansable de la Veritat.

Quants obstacles he perseguit, per saltar-los i deixar-los enrera..., i continuar..., caminant, corrent, saltant, arrossegant-me, ballant, volant, és igual. Sempre, continuar.

Quantes històries de confusió plena i secrets desordenats.

I quantes flors he vist obrir-se, rememorant moments de màxima harmonia, i recordant qui sóc.

Em rendeixo.

Deixo anar els fils. No tensiono, ja, més.

No em cal fer força per mantenir viu cap oposat, ara.

Tots els contraris són, ara, en mi, units per un camí de matisos diferents i difuminats amb color daurat.

Em rendeixo.

Ja tot és possible.

Gràcies, papa !