Des de sempre he sentit dins meu una
forta necessitat per expressar-me.
Quan era petita i fins als inicis de
l'adolescència, vaig cobrir aquesta necessitat tant interna amb la
gimnàstica rítmica. Vaig practicar-lo des dels 5 o 6 anys fins els
15.
Me'n sortia molt bé, tant que fins
i tot més d'una vegada havia pensat que havia nascut per això.
També ho deien alguns adults, quan em veien practicar-lo.
El que és cert és que vaig tenir
la sort de tenir unes habilitats físiques valorades per a la
pràctica d'aquest esport : potència de salt, flexibilitat,
agilitat, bon "empeine", amplitut de moviment i junt amb
això, també tenia molta facilitat per a dominar la tècnica dels
aparells i de les mans lliures ràpidament i sense massa esforç.
Amb la pràctica vaig anar
desenvolupant i adquirint altres habilitats i sumant recursos per a
fer que aquest esport se'm donés bé i obtingués un cert
reconeixament.
Un exemple que m'agrada explicar és
el control físic, mental i de la situació que requeria calcular la
distància de llençament cap amunt de la pilota, per exemple,
procurant executar la intensitat de força necessaria per tal que la
pilota es mantingués en la seva trajectòria en el moment musical
adequat i el temps adequat perquè jo, alhora, executés els passos i
moviments corporals que tocaven, per sincronitzant-los amb la
recepció de la pilota. Tot això, acompanyat del ritme de la música
i fent una fusió entre l'element pilota, en aquest cas, i jo. Un
ball quasi quasi de dos, on l'element pilota semblava formar part de
mi i del meu moviment i jo una acomanyant fidel, en tot moment, del
seu moviment.
Sempre he pensat que el fet de
saber, ràpidament i amb un cop d'ull, si el cotxe cabrà en un espai
determinat, alhora d'aparcar, és degut a l'anàlisi constant dels
espais entre els elements i jo i la pràctica repetitiva d'encerts i
errors en el llançament i la recepció de la pilota.
Res de l'altre món, sols un
exemple.
La gimnàstica rítmica és un
esport molt complert i també amb un elebat grau d'exigència, en
quan a les demandes físiques.
També té un gran component
artístic, en el qual es valora l'expressivitat de la gimnasta alhora
d'executar-lo.
Aquest era l'aspecte amb el qual
obtenia més reconeixament perquè m'hi movia molt bé i de totes les
habilitats, l'expressivitat sempre acabava elebant la puntuació
final dels exercicis. Amb els anys m'he adonat que la meva forma
d'expressar sobresortia una mica, per l'edat que tenia. Era un
aspecte innat en mi i que em venia donat, com si ho portés inscrit a
la memòria de l'ànima.
Potser, doncs, sols he nascut per a
manifestar la meva ànima a traves de l'expressió artística...
Tot i aquesta part artística, la
rítmica no deica de ser un esport, amb un alt grau de competivitat i
exigència, com ja he dit abans.
Facilitats físiques i expressives,
sí.
El que no ha estat fàcil, i
aleshores no ho sabia, ha estat la pressió de les entrenadores, la
pressió social del meu voltant i dels pares i la pressió que vaig
aprendre a suportar jo mateixa per mantenir-me allà, puntuant alt,
davant les mirades de les jutges de l'espai de competició, assumint
l'exigència d'aquest bonic esport que encara ara m'està ensenyant.
Als 15 anys va començar a augmentar
el dolor lumbar. Recordo que les dues entrenadores es van enfadar
entre elles perquè una m'exigia més del que tocava, suposo, i
l'altra ja no hi estava d'acord, després de les meves queixes de la
zona lumbar.
Pressió excessiva a les vèrtebres
lumbars. Massa repeticions de flexions dorsals amb equilibri amb una
cama i l'altra a dalt.
I moltes altres flexions, aquelles
tant boniques i espetaculars, amb les quals experimentava el límit
del moviment per a mantenir l'equilibri postural.
Pressió i exigència.
Responsabilitat que implica fer un
espectacle davant un públic.
Por a descebre les persones
properes, que esperen el millor de tu.
L'adolescència, un moment molt
revelador.
Temes que he explicat molt poques
vegades.
Per exemple, la decepció més gran
d'aquella època:
Dies abans de les competicions
tocava entrenar més enserio, simulant exactment l'espai de
competició. Ballar jo sola, davant les companyes, amb el mallot de
competició. Tocava treure el xandall, aquell dia. Un grup de nois,
de la meva edat aproximadament i més grans, entrenaven a la sala del
costat i sovint ens venien a veure. Recordo xiulets, "piropos"
i comentaris varis mentre jo ballava, en aquells entrenaments.
Ballava amb cos i ànima, com no
sabia fer d'una altra manera.
No vaig poder evitar avergonyir-me
del meu cos i del fet de ballar.
No vaig poder evitar decepcionar-me
i sentir que el meu treball, allò que feia, no estava essent valorat
com jo volia i sentia.
No vaig poder evitar entristir-me en
veure que aquells nois, desbocaven les seves reaccions hormonals
d'una manera que jo encara no acabava d'entendre i no estava
preparada per a gestionar, més enllà de la vergonya i de considerar
el meu cos deslligat de la meva ànima.
I així em vaig deslligar...
Davant reaccions de testosterona
incontrolada, comentaris fora de lloc que agredien la meva dignitat
com a nena que era i com a gimnasta i davant el silenci dels adults
que semblava que normalitzaven la situació.
M'hagués ajudat molt saber més
sobre el procés hormonal masculí perquè potser no m'hagués fet
tant meva aquella situació i hagués pogut repartir
responsabilitats.
Aquell dia, vaig tancar una part de
mi que m'ha costat molt recuperar.
Aquesta història em remou
memòries molt antigues, que afloren, ara, cap a fora, per
expressar-se i transmutar-se en allò més genuí que hi ha en mi.
I és que, quan la kundalini
desperta, les vides passades s'expressen per iluminar el camí que
porta al cor i uneix, de nou, el cos amb l'ànima i tots els trossets
deslligats.
Alliberar les pors, les culpes i
les vergonyes porta la kundalini al centre del cor i, des d'aquí,
tot esdevé fàcil. L'expressió de l'ànima a través del cos.
