Tot
just començava a despertar.
Encara tenia la sensació d'haver
mort, durant un temps.
Ja havien passat 19 anys, des
d'aquell solstici d'estiu en què va morir el seu pare.
No sabia ben bé què li havia
passat però semblava que la seva ànima havia marxat amb ell, lluny
de la vida.
El seu cor, però, encara bategava i
les seves cames caminaven, arrossegant els peus i sense saber on
volien anar.
Tot era fosc i la seva ment es feia
més i més confusa i es tornava foscor dins la mateixa foscor.
La seva mirada es perdia en mons
paral.lels d'on no en podia sortir.
La nit fosca de l'ànima l'havia
engolit i s'havia emportat la seva voluntad, la seva essència i
l'esperança de veure llum, de nou.
Un hivern glaçat i etern, que li
congelava el moll dels ossos.
Ara, tot havia passat i ja renaixia
una altra vegada, després d'haver viscut la mort. La seva ànima
havia tornat i ocupava el seu cos de nou, amb més força que mai,
amb una voluntat serena i agraïnt enormament poder ocupar el seu
cos.
Cos,
ànima i esperit despertaven alhora, estimant la vida com mai abans
l'havien estimat.
Es
va parar un moment per parlar amb l'univers:
"Avui,
ara i aquí, deixo anar el meu passat i totes les experiències
viscudes des de la insconsciència, durant tot aquest temps.
Deixo
anar, amb molt d'amor i agraïment, la incomprensió i totes les
emocions, pensaments i accions que se n'han derivat.
Tanco
la porta a tota foscor que interfereixi en el meu procés evolutiu i
m'obro a viure des de la llum, amb la llum i per la llum.
M'obro a l'amor i a què borri
qualsevol memòria de dolor i patiment en tots els meus cossos.
Que així sigui, així és, fet
està. Gràcies, gràcies, gràcies !"
Es sentia en pau, de debó i
immensament agraïda de sentir el gran Amor d'aquella manera : clar,
transparent, imponent i fluid.
I aleshores, estimant-se com mai va
mirar al cel i va dir:
"Us dic adéu, papa, Lluc i a
tu també, Marc.
Adéu i gràcies.
Us deixo anar, amb un amor infinit
sentint l'espai que ens uneix en compartir-lo.
Descanseu en pau.
Ara sí, dóno i rebo aquest gran
Amor.
Gràcies, gràcies i gràcies. "
Potser sí el seu despertar havia
estat lent però havia valgut la pena.
S'adonava de com n'havia estat de
difícil i de la sort que havia tingut de trobar senyals que l'havien
ajudat a retrobar el seu camí.
Els tres homes per qui sentia un
gran amor se n'havia anat abans d'hora. Massa aviat, per ella.
Aleshores, va recordar-se d'ell.
Sí, l'havia ajudat molt a trobar el
camí del despertar. Segurament més del que ell es podia imaginar.
Molt més.
S'havien conegut enmig de zeros i
uns i a partir d'aleshores la vida d'ella va començar a esdevenir
més rebuscada i intensa del normal. Com si tot d'una, la vida li
manés la pressa per anar assolint lliçons que quedaven per
repassar.
No va pensar-s'ho ni un segon més i
es va aturar un moment i li va dir:
"Et dic hola, O.
Gràcies, gràcies i gràcies.
Encara que no sé gaire res de tu
tot i que sempre t'he sentit molt aprop.
Gràcies per ser-hi, O.
Potser siguin els zeros i uns,
potser les sincronicitats que em feien enfadar, a vegades, i marxar
corrent o potser allò que em passa quan em sembla que les nostres
ànimes parlin.
Sigui el que sigui vull que sàpigues
que has estat important per a mi, tot aquest temps i em sento molt
afortunada i agraïda per haver-te conegut. Important no només amb
el que et dediques, que també.
Una abraçada de cos i ànima per a
tu i molt bones vacances !"
Ja desperta, va somriure, feliç.
