Aquests
dies estic confinada a casa la mare.
No
m’ha donat temps d’enllestir, a casa meva, algunes cosetes importants per a
viure-hi definitivament: aigua calenta, la cuina per a cuinar i la calefacció. Tot
allò que dóna caliu i escalforeta i que nodreix el cos i l’ànima.
Enyoro
aquell espai que començava a fer-me meu.
I
aquests dies de confinament, a casa la mare, han sorgit un munt de moviments
interns, han aflorat revelacions importants a la meva part conscient i m’he
descobert neures compartides amb aquest inconscient col·lectiu d’ara.
Dedico
temps a buscar moments de silenci extern per connectar amb mi.
Medito,
m’aturo, respiro…, assanes de ioga, escric… i torno a començar quan alguna
emoció s’enfila massa.
Crec
que mai havia obtingut resultats tant ràpids i efectius alhora d’equilibrar
cos, emoció i ment.
Bé
doncs, les aventures comencen amb els moments de tensió que van apareixent amb
la mare.
Descobreixo
clarament la meva nena interna i
l’adolescent que vaig ser i que encara sóc una mica.
Poso
l’atenció en els moviments interns i en els moviments externs que es deriven en
aquests des encontres.
També hi ha bons moments i de compartir activitats juntes. Avui he
viscut una estona de riure molt, com feia temps que no feia.
La
meva nena interna apareix de seguida. No dubto gens a tenir cura d’ella i ràpidament
l’acompanyo a sostenir aquella por paralitzadora
que li ha tancat el cor.
Jo,
l’adulta que sóc, la miro als ulls per dir-li que sóc aquí, amb ella, que confiï
en mi, que jo sóc ella i que tot està bé.
Persevero
en el contacte visual i respiro per mantenir-me connectada a l’amor
incondicional. No puc permetre que el meu cor es tanqui, també, i aprofito tot
el que he après sobre el crear vincles, amb l’Amor.
Al
final succeeix, després de confiar en el procés i en aconseguir mantenir-me vibrant en l’amor, s’esdevé un moviment intern que treu, a la meva
nena, d’aquell món paralitzat.
Plora
i en aquest deixar anar es fa una petita escletxa dins el seu cor, una porta
per on el meu amor incondicional entra, la nodreix i la convida a mobilitzar
aquest cor espantat.
Aquest
compartir ens fa plorar a les dues i mentrestant ens va equilibrant i es van diluint
i reparant el dolor i les ferides de la por.
Amb
això segueix la comprensió del succés que un dia la va bloquejar, encara que
sigui sols una mica.
Li
agafo la mà, així ho sento, i seguim caminant.
Per casa també hi volta l’adolescent.
El
meu jo adolescent té moments de molta frustració i irritabilitat. Els seus
moviments, a priori, són molt més externs.
L’observo
una estona.
La
meva jo adolescent en lloc de dir “estic confinada a casa la mare” s’equivoca i
diu “estic confiscada a casa la mare”. És una mica així com ho viu i ho entén.
Es
sent constantment exigida i demandada i molt frustrada, en el fons, perquè no
és capaç d’assolir aquestes demandes. Es sent sobrecarregada a nivell físic,
mental i emocional. No pot més.
Busca
un espai físic on trobar la seva individualitat i descansar de l’entorn que
l’intoxica. I fuig. Fuig per evitar conflictes, per no donar explicacions, per
no posar límits perquè en realitat no sap com ni quins límits posar. Encara
està molt enfadada. I no suporta que la controlin i li diguin què ha de fer. Vol
fer la seva, vol ser ella.
A la
seva habitació es sent doblement confinada, doblement enfadada i doblement
rebutjada, pels altres i per ella mateixa.
Només vol fer la seva i vol ser ella
mateixa. No, no, també vol ser acceptada per la mare i el pare així que potser
sí es torna obedient i endreça les seves ales un temps més.
I aleshores torna a
fugir i es converteix en fugitiva d’ ella mateixa.
Les
ales plegades li fan nosa i s’enfada i es frustra.
Desprès
es culpabilitat per haver-se enfadat i s’enfada encara més.
…i com més s’allunyava de moure les ales més es tancava
el seu cor i més tristesa albergava dins la seva ànima…
Avui
el pare faria 80 anys.
Miro
enrere i comprenc aquell jo adolescent que el va veure morir, després de tants anys
esperant que allò passés. I abraço aquesta part de mi que va aguantar tants fent
el cor fort per preparar-se per aquell dia.
M’abraço
a la ràbia, a les rebequeries, a la culpa, a la desesperació , a la negació , a
tot aquest temps que he viscut fóra de mi, a totes les vegades que he mendicat carinyo,
amor, atenció i comprensió i a la part de mi que exigia a allò més gran una compensació
per aquella pèrdua, per a mi tant valuosa.
M’abraço
i em perdono.
Dono
l’altra mà al meu jo adolescent, molt proper encara a mi, després d’haver-lo valorat
i perdonat.
Respiro
per integrar totes les experiències i em centro amb l’ ara i amb el meu jo adult. Els jo's es van difuminant.
M’equilibro
i em quedo una estona en silenci i sense fer res, descansant perquè qui sap quan
tornaran a manifestar-se algun dels meus jo’s.
