El camí cap a nosaltres

S'acabava l'any, i com sempre en aquestes dates, feia una mena de balanç de tot allò que havia viscut aquells últims dotze mesos.

Sens dubte, havia estat un temps de deixar anar tot allò que no li pertanyia i que s'havia cregut seu, en moments de ceguesa.

Deixar-se morir i sortir de l'inèrcia que l'esclavitzava per llançar-se al buit, al no-res, a universos d'infinites possibilitats, i, renàixer una vegada i una altra a realitats no pautades. Així ho havia après a fer.

Era capaç de riure i de plorar davant totes aquelles neures que s'havia empascat per a fugir d'aquell dolor que no sabia com suportar.

I quantes veritats s'havia inventat per escapar de la seva realitat !

I quantes fantasies havia imaginat creant la vida que ella volia !

Tot just comprenia la força d' aquelles fantasies imaginades, que, inevitablement, es materialitzaven, dia a dia, poc a poc, amb la mateixa perseverància amb les que les havia creat, seguint la pulsió de vida.

I continuava deixant-se morir per renàixer, alliberant-se d'aquells pedaços de vida que no eren seus i sentint com la força de la seva essència habitava, cada vegada més, el seu cos i s'expressava amb cada un dels seus sentits i els seus actes.

Un canvi de vida, després de deixar anar les resistències a deixar aquelles parts d'ella mateixa que encara li costava una mica abandonar perquè s'hi havia constuit trossets de la seva identitat.

Es va parar un momentet i va recordar l'ahir, a través d'una nostàlgia serena.

***

"I es va deixar portar en aquell temps en què intentava fer-se la forta. Va aprendre a amagar-se sota cuirasses cosides depresa i a escatimar somriures; s'empassava llàgrimes per ofegar plors i només es deixava seduir per una racionalitat rígida i estricta que anul·lava qualsevol emoció que es comencés a intuir.

I així sobrevivia, mirant endavant, sense girar-se, esforçant-se per respirar l'alè de la vida i disfressant la seva feminitat amb bates d'estar per casa i vestits de diumenge.

La seva tendresa s'havia barrejat amb un marcat instint maternal que eclipsava qualsevol altra acta d'expressió de dona i l'agressivitat s'havia tornat rància, agria i sense força. També havia desterrat, de la seva llar, tot coneixement intuïtiu que li pogués obrir els ulls a noves maneres de viure.

I així ho va saber fer. Va relegar el poder d'allò femení a rols imposats que l'encadenaven a dansar formes creades per altres i la desproveïen de qualsevol creació pròpia.

Fins i tot aquells cuinats, que en silenci, preparava, amb un davantal tacat d'oli roent, estaven exempts de qualsevol ingredient que no fos provat abans per altres. Mancats de qualsevol inspiració genuïna...

I enmig d'aquells actes, que naixien de premisses de dona imposades, a vegades es permetia jugar a imaginar altres quotidianitats, en les quals podia expressar-se del tot, amb moviments propis i autèntics, que sortien sense pensar, des del fons del seu cor...

...I aleshores es desfeia el monyo, es deixava caure els cabells llargs sobre les espatlles, feia un petit i enèrgic moviment amb el cap, per alliberar-los i s'emmirallava, buscant sentir la força d'aquella feminitat reprimida i censurada que, a través de la seva mirada, existia amb força i es podia copsar fàcilment.

Després, s'anava despullant, poc a poc, d'aquells vestits de diumenge amb els quals s'havia tapat durant tant temps. La seva pell, suau, començava a descobrir-se i a mostrar-se a tots els sentits i aquells moviments, que la seva ànima anhelava dibuixar, començaven a manifestar-se amb totes les parts del seu cos, sensuals, lleugers, naturals, dolços, salvatges...

I aleshores, embriagada pel seu ser, apretava fort els peus contra el terra, com si volgués plantar arrels i espargir la seva essència més enllà de la superfície terrestre, just allà on neix la vida.

Quan es sentia arrelada de debò movia les caderes, i després el tronc i, continuava, dibuixant formes boniques en l'aire, com si fossin prolongacions dels seus braços i les seves mans. Prolongacions de la seva essència més pura que ara espargia, encara més, per damunt del seu cap.

I es deixava ballar una estona, notant aquella tendresa autèntica que l'apropava a altres formes d'estimar-se i d'estimar. Alhora, notava, dins les seves entranyes, una mena de força en forma d'agressivitat que s'expandia per la resta del seu cos i es barrejava i s'unia amb aquella intensa tendresa. I respirava profundament per barrejar aquelles dues forces i unir-les fins a sentir que es convertien en una.

Es vivia així una estona, imaginant-se una vida on pogués expressar la seva essència com ella volia, lluny d'aquelles normes que dictaven com havien de ser els homes i les dones, lluny d'aquella manera de funcionar que sentia tant allunyada del què li dictava el cor."

***

No li havia estat gens fàcil trencar amb creences heretades que venien d'aquells temps antics en què lo masculí i lo femení semblava que es vivien dividits, però inevitablement, i seguint les lleis universals, s'unien per una atracció d'amor. Sí, amor, però cec.

Estava molt agraïda al seu germà bessó, en Lluc. 
Amb ell havia experimentat el vincle d'amor més pur que ella mai hagués viscut i encara el recordava. Per això ella l'havia pogut imaginar tantes vegades, aquell vincle, i sempre havia tingut un impuls intern de buscar-lo.

Van viure 3 mesos dins l'úter matern, plegats, temps suficient per integrar el record d'aquella presència plena d'amor en cada cèl·lula del cos d'ella. Després en Lluc va deixar el seu cos físic i va morir, deixant una empremta de pèrdua i separació dins cada raconet de l' embrió que es continuava gestant, en forma d'ella.

Potser allò masculí l'havia acompanyat sempre, dins seu, en forma de memòria corporal.

Igualment com aquella empremta d'amor pur i incondicional, un amor entre dos iguals on cap dels dos guanya i cap dels dos perd.

I també el record d'aquella pèrdua que li va encongir el cor i l'avisava amb forma d'ansietat generalitzada cada vegada que l'amor tocava a les portes de la seva existència, a través dels sentits.

Poc a poc havia anat atenent les ferides d'aquella experiència amb allò masculí i amb allò femení i es vivia en pau entre aquestes dues forces.

Ara les integrava i es sentia mereixedora d'estar viva, acceptant i gaudint la seva feminitat, comprenent la relació que havia establert amb allò masculí i honrant a tots els seus ancestres, homes i dones per igual, perquè gràcies a ells i als seus actes li havia arribat la vida.

L'amor cec l'havia portat fins aquí i, fent balanç de la seva vida, s'adonava que tancava una etapa molt important de la seva existència i sentia que ja no li calia buscar més aquell amor fóra d'ella mateixa ni tampoc fantassejar-lo cegament.

Molt bones festes !!

Desitjo que l'amor neixi dins els vostres cors !!

Naufragi

Aquesta història està basada en un somni real, un somni d'aquells que es donen quan dormim.

És clar que també podria haver estat inventada i, fins i tot, imaginar que ha passat de debò.

Fa uns 15 dies em vaig adormir al sofà i em vaig despertar passades les 2 h de la matinada. Sort del mòbil ! Em va avisar de l'arribada d'un correu electrònic i així em vaig despertar i vaig poder continuar dormint, però al llit !... s'hi està molt millor !

I cert que fou una sincronicitat molt bonica, tot plegat, perquè el contingut del mail que em va despertar tenia molt a veure amb el què estava somniant. Però aquesta és una altra història...

El recordava perfectament.

Era un somni d'aquells que sembla ben real, com si aquella vivència l'hagués experimentat de debò.

Somniava que la ciutat on visc estava totalment inundada i de cop i volta em trobava nedant per un carrer del centre amb la sensació d'estar molt cansada i de que feia estona que m'esforçava per sobreviure, enmig d'aquelles aigües. Per sort, em faltava poc per arribar a una casa en concret, a on m'agafaria a una finestra, que no havia estat coberta per l'aigua, i finalment descansaria.

La meva ment havia dibuixat el recorregut que em permetria sobreviure. Si ho feia així, me n'en sortiria! aquelles accions eren les que tenien més possibilitats d'èxit, en aquells moments.

Em faltaven poques braçades per arribar al meu destí i ja començava a assaborir l'alegria de viure, després de l'esforç per a sobreviure. De sobte vaig sentir el soroll d'una barca, que es movia tranquil·lament per sobre les aigües.

La persona que portava la barca m'observava i jo continuava nedant, intentant que aquella situació no em desviés del meu objectiu: ho tenia tot planejat i qualsevol estímul que em distregues, era percebut, per a mi, com un obstacle que feia perillar la meva vida. La meva supervivència depenia de com gestionava les meves forces en aquells moments, en cada braçada, i creia que no em podia permetre cap distracció.

I encara que no m'acabés de convèncer, la realitat era que la vida m'havia posat davant una barca i algú dins que m'observava.

Era obvi que l'escenari havia canviat, i molt ! Aquell pla d'acció que veia tant clar com a la única opció per a sobreviure, de sobte deixava de tenir la mateixa validesa: ara a l'escenari hi havia més opcions per escollir com satisfer el meu instint de supervivència a aquell naufragi.

En qüestió de segons vaig adonar-me de la por que em feia, aquella nova situació. La barca i el seu tripulant, com podrien interferir en el meu objectiu per a sobreviure ? col·laborarien amb mi o potser m'ajudarien a no assolir-lo ?

S'obrien nous camins i opcions diferents.

Nedar fins la finestra de la casa per a salvaguardar la meva vida, tal i com havia previst inicialment, sense dependre d'altres,

o bé,

abandonar-me al salvavides de la confiança i confiar la meva vida a aquella embarcació, sense comptar amb el meu pla inicial ?

Dubtes, pors, direccions oposades, interrogants que portaven a laberints sense sortida. Pols oposats, lluites sense fi per abastar el sobreviure o el morir, el confiar o el desconfiar, l'esperança o la desesperança, el blanc o el negre...

Em vaig despertar quan encara no havia arribat a lloc i em trobava inundada de pors i dubtes en relació a aquella barca, el seu tripulant i quin seria el pla d'acció amb més èxit per aconseguir el meu objectiu.

Ara m'adono que si situació hagués estat real i no un somni crec que el meu instint de supervivència m'hagués portat a pujar a la barca deixant de banda qualsevol anàlisis estratègic i oblidant la finestra d'aquella casa a on volia agafar-me per sobreviure i recobrar l'alè de la vida.

Sort que només era un somni i no m'hi anava la vida !

Imagino que ho torno a somniar i pujo a la barca per viure l'experiència de navegar pels carrers de la meva ciutat !

Viure i morir, confiar i desconfiar, esperança i desesperança, blanc i també negre...

T'estimo..., No t'estimo...

T'he dit mai que t'estimo ?

Em penso que sí...

Tot i això t'ho dic, ara:

T'estimo perquè m'inspires i perquè m'ajudes a notar papallones a la panxa.

Perquè em fas somriure cada dia i fas més plaent la meva existència i el meu caminar.

T'estimo perquè tinc ganes de llançar-me als teus braços, deixar que tu també et llancis sobre els meus i caure al buit, dins els teus ulls, fins a l'infinit de les nostres mirades.

T'estimo perquè tinc ganes de sentir la teva veu, notar el tacte de la teva pell i caminar al teu costat mentre xerrem amb mirades, paraules i silencis.

T'estimo perquè per a tu ho vull deixar tot: deixaré, no només els murs que he construït per a protegir-me de l'amor sinó també aquells escuts que he fabricat per a defensar-me'n.

T'estimo perquè m'ajudes a confrontar-me amb allò racional que hi ha en mi i creo noves possibilitats que neixen del sentir.

Sóc feliç mentre t'estimo i vull viure'm al teu costat per fer més Gran la Meva Existència.

T'ESTIMO, NO T'ESTIMO ..., T'ESTIMO !!!

Maria

PD: M'estimes, No m'estimes..., M'estimes... !!!

En nom de l'Amor

L'habitació ja estava buida del tot.

Només quedava un mirall antic, penjat a la paret, just al costat de la porta. S'havia negat a vendre'l, el volia tenir fins al final.

Sí, volia emmirallar-s'hi una última vegada, abans de marxar, i agrair a cada un dels reflexes que aquell mirall li havia retornat al llarg de la seva vida. També volia integrar aquells personatges que havia representat, en algun moment, i que havien estat part d'ella i ella d'ells.

Ella, era el resultat de tots ells i, abans de marxar, volia recordar, altra vegada, la força de cada un dels rols amb què s'havia viscut i, sobretot, mirant-los als ulls, volia agrair-los com l'havien ajudat a créixer i a contribuir a ser qui era.

A fora plovia.

Sentia el soroll de la pluja i s'entretenia veient regalimar les gotes d'aigua pel vidre de la finestra.

Va aprofitar per parar-se, i en un raconet de l'habitació es va asseure, es va recolzar a la paret i s'agafà les cames fort contra el pit. Tot sospirant, va col·locar una galta sobre els genolls i es va deixar reposar una estona.

A través de la nostàlgia va anar recordant totes aquelles vegades que havia desitjat desaparèixer del món, fugir de la realitat que no suportava o trobar un espai on pogués restar quieta, fins a convertir-se en una estàtua.

I va somriure, veient passar imatges d'aquella part d'ella mateixa que havia desitjat tant morir. S'estava adonant de com la vida li havia concedit aquells tres desitjos: era cert que s'havia viscut moltes vegades sentint-se apartada del món i havia tingut l'oportunitat d'inventar mons nous, esdevenint fugitiva d'allò real i, sí, també havia viscut com una estàtua, en moments en què la por l'havia paralitzat del tot.

En qüestió de segons, va comprendre la força que tenien els seus desitjos i de la responsabilitat que tenia en tot allò que desitjava i imaginava... i va sentir un xic de por que, en lloc de paralitzar-la, la divertia i l'emocionava, veient la vida com si fos un joc que mai abans s'havia atrevit a jugar de debò.

I es va recordar d'aquella làmpada màgica que havia desitjat tantes vegades tenir, d'on, quan ella ho decidís, podria fer sortir el geni que hi vivia dins i demanar-li un desig.

Aquesta idea l'entusiasmava !!

Comprenia que potser no estava tant lluny de tot allò, de fer que els desitjos que demanés li fossin concedits...

Tot i això, encara li va agradar més el que va descobrir després: com per art de màgia, li van venir a la memòria esquetxos de la seva vida dels moments en què havia confiat en ella de debò i s'havia sentit part d'una mena de pla diví, on cada experiència tenia una raó de ser i ocupava un espai i un temps i... semblava tot tant coherent...!, coherent com la seva pròpia existència...

Clar que, si era així, si ja tot estava fet, de què li serviria, doncs, demanar desitjos ?

O potser els desitjos que demanava, formaven part, també, d'aquesta conspiració que semblava ser guiada per Deesses, Déus, astres, la força de l'univers... ?

Potser hi havia una part d'ella mateixa, coneixedora d'allò diví, que l'ajudava a desitjar i imaginar tot allò que li era necessari viure i experimentar i que, encaixava a la perfecció, amb aquell pla diví que alguna vegada havia sentit que existia...

Així doncs, aquella part d'ella que estava connectada amb allò diví devia fer la mateixa funció que el geni de la làmpada !!!

Ella mateixa era el geni, doncs ? I la làmpada, qui era ?... també era ella, la làmpada ?

O potser era que els seus desitjos en realitat no eren seus sinó de les Deesses, els Déus , els astres i l'univers... ?

Podia fer, doncs, de' intermediària entre lo diví i lo humà ?

...

Va respirar àmpliament i es va permetre fer un silenci intern, per parar tota aquella pluja d'idees que li venien a la ment. Sabia que calia donar espai a tots aquells interrogants que se li havien desplegat en un moment, per integrar-los o endreçar-los en el calaix de les preguntes pendents de resposta. Sempre hi havia algun lloc, en aquell calaix !!

A fora encara plovia.

Va posar l'atenció en el soroll de la pluja i no va trigar gaire a imaginar com les gotes es filtrava per cada part del seu cos, a través dels porus de la seva pell, com si es volgués netejar de tot allò que havia imaginat i desitjat fins ara..., com si s'esbandissin tots els pensaments i creences que havia construït... i com si la pluja l'ajudés a rentar-se de totes les toxines que alguna vegada, emocions massa intenses, l'havien contaminat, quan encara s'apoderaven d'ella i perdia el seu centre, quedant-se orfe de la seva essència.

Després d'aquella dutxa simbòlica es sentia revitalitzada, com nova: semblava que no només li havia netejat la pell i cada part del seu cos sinó que també sentia neta la seva ànima, i brillava com mai abans l' havia vist brillar, tant semblant a la seva essència que fins i tot era fàcil confondre-les...

Havia deixat de ploure i semblava que en algun raconet del cel començava a despuntar algun raig del sol.

No va trigar a posar-se de peu i de seguida li sorgí la necessitat de trepitjar, poc a poc, tots els racons de l'habitació, com si s'anés acomiadant d'aquell espai que havia marcat els límits de la seva realitat, durant tants anys.

Les parets blanques ja no li molestaven, i fins i tot les veia com si fossin parets toves i encoixinades, per si necessitava ser protegida d'algun cop o d'alguna sotragada inesperada. Tampoc les veia, ara, com a limitadores de la seva existència.

Sí, en algun moment, les havia percebut com uns murs forts i rígids que l'esclavitzaven i l'allunyaven de la llibertat.

Altres vegades també les havia utilitzat per a protegir-se del món i d'ella mateixa.

Els hi va agrair que l'haguessin acompanyat durant tant temps.

... Era cert que, sovint, la llibertat, l'havia espantat tant, que havia reaccionat tancat els ulls a les infinites possibilitats que aquesta li oferia...

Però això ja era aigua passada...

Es sentia preparada per assaborir el ventall d'opcions que la llibertat li posava davant i confiava en ella mateixa i en saber escollir quins desitjos demanaria cada dia per fer camí cap al pla diví, aquell que semblava guiat pel geni que vivia dins seu, a través de tot allò que imaginava i desitjava.

O potser eren les Deesses, els Déus, els astres, i l'univers, els qui desitjaven i imaginaven a través d'ella...

Tot i no entendre-ho del tot, ara sí es sentia confiada de viure's lliure, serena de poder mantenir els ulls oberts a la llibertat i, tant si els seus desitjos sorgien de les Deesses, els Déus, els astres i l'univers, del geni que portava dins o bé d'aquella part d'ella mateixa coneixedora d'allò diví, estava convençuda que tots aquells desitjos eren creats en nom de l'Amor...

És clar ! Ara ho entenia !!

I en adonar-se'n, observà que l'Amor estava posseint el seu cos, la seva ment i la seva ànima... i estimava de debò, com mai havia estat capaç d'estimar..., més enllà de l'infinit...

S'estava convertint en un instrument de l'Amor ?

O potser en l'Amor mateix... ?

Es va rendir, acceptant viure's al servei del Gran Amor...

Després d'aquesta rendició va viure's més lliure que mai, com si totes aquelles parets darrera les quals s'havia sentit empresonada durant tant temps, de sobte, esdevinguessin translúcides, febles i emmotllables a les seves mans.

Va comprendre que podia donar forma, enderrocar o traspassar els límits de l' Amor.

Estava a les seves mans...!!!

Només ho havia de desitjar, des de molt endins...

...

Es va apropar al mirall antic, s'hi va emmirallar i va anar veient-se reflectida en cada un del seus personatges, acomiadant-se d'ells i reconeixent-los com a parts d'ella mateixa...

I en nom de l'Amor va anar donant les gràcies als diferents rols que es manifestaven tant clarament davant seu, tan aquells que els hi tenia simpatia com aquells que mai li havien agradat i tantes vegades n'havia intentat fugir.

Va poder sentir, de nou, totes i cada una de les emocions que aquells personatges li havien despertat algun dia i va tenir l' oportunitat de transmutant-les, una a una, fins a neutralitzar-ne qualsevol toxicitat.

I fou aleshores, quan, va viure una sensació de plenitud i pau interna que l'apropava a la confiança més dolça i profunda que havia experimentat fins aleshores. Va deixar penetrar tots aquests sentiments dins seu, banyant totes les cèl·lules del seu cos, i introduint-se, fins i tot, en cada una de les cadenes de' ADN.

I poc a poc va sentir, de nou, el Gran Amor, i es va deixar seduir per la seva força, la seva mirada, el seu tacte, la seva olor i la seva Presència... i el va deixar entrar dins seu, fusionant-se amb ell, acoblant-s'hi i vivint-se junts...

Va recordar que, fa molts anys havia desitjat ser lliure per experimentar aquell Gran Amor, l'amor més gran de tots, vull dir !

De fet, aquell havia estat el seu desig primer, o potser en realitat era el primer desig de les Deesses, els Déus, els astres i l'univers ?

I va sortir de l'habitació de parets blanques, va tancar la porta i va fer camí cap a la Vida, Sent Lliure, Sent Pau i Sent, amb l' Amor !!

Àngels i cabells d'àngel

(Per molts anys, pare !

Avui faries anys !

Per a tu aquest escrit )

T'estimo !!!

S'havia llevat d'hora, com de costum, i havia vist sortir el sol. Li agradava veure entrar els primers rajos a través dels finestrals del menjador del seu piset.

I mentre el dia s'introduïa, poc a poc, dins els racons de la seva llar, el seu cos s'anava despertant de la nit i es feia present.

Alhora, la seva ment apagava petits records d'experiències viscudes dins els somnis de la màgica nit.

Acostumava a estirar-se, i amb moviments amplis, badallava i s'anava fent un lloc dins l'espai a partir d'accions que el seu cos executava sense demanar permís.

Aquells primers rituals del matí, que sorgien sense massa esforç, l'ajudaven a anar-se visquen com un tot : cos i ment.

Alguns dies, però, li calia fer uns rituals extres, per acabar de lligar-los, darrera dels quals hi havia una intenció clara, enfocada a integrar aquelles dues parts d'ella mateixa que a vegades semblava que volien funcionar per separat. Així, es preparava per a formar part de la vida i començar un nou dia.

Aquell dia, tot i els preparatius que havia après per harmonitzar el seu cos i la seva ment, no aconseguia desprendre's d'aquella imatge.

Encara la recordava i aquell matí se li havia tornat a fer present.

No estava segura de si l'havia somniat o li havia aparegut espontàniament en un moment de serenitat, com a vegades li passava.

Deuria fer unes tres setmanes que l'hauria vist.

Era una seqüència d'imatges que no identificava com a visualitzacions nascudes a partir de la imaginació. Si era cert que existien altres vides, aquella vivència semblava un record viscut en un altre temps i un altre espai, i tenia una càrrega de realitat que diferia d'altres vivències visuals que experimentava.

Deixant-ne de banda l'origen, del que sí estava segura és de com n'havia estat de reveladora, aquella experiència visual que se li havia manifestat.

Li revelava un munt de coses sobre el moment vital en què es trobava.

"...algú se li acostava i li donava una flor blanca..."

(Era una flor d'aquelles que, en lloc de pètals, té una mena de fils prims, delicats i flexibles, al damunt dels quals hi ha un polsim blanc i tots junts formen una bola semblant a un plomall. Aquest plomall es desfà fàcilment del seu nucli i el vent més suau és capaç de desfer-lo per fer-lo volar i espargir-lo).

"...i just quan ella agafava aquella flor per la tija, apareixia, al seu costat, una papallona blava amb taques de colors que volava allà mateix, fent saltar, amb el moviment de les seves ales, els fils blancs, que volaven, un a un, resseguint destins diferents, enduts per la força del vent suau i càlid que la papallona blava dibuixava. I s'escampaven per la vida com si fossin cabells d'àngel... "

Va sentir una mica de tristesa en veure com s'anava desfent aquella bola blanca tant perfecte però, de seguida, la papallona, li cridà l'atenció. No només es va sentir captivada per la bellesa en la seva forma, els seus colors i el seu moviment sinó que també va adonar-se de la importància que tenia per aquella flor i per la vida.

I va somriure, veient caure els fils que encara quedaven i que l'anaven despullant d'aquella estructura que ja no necessitava més.

Es va fixar, aleshores, en el nucli, aquella part de la flor, fins ara amagada. Sortia a la superfície, prenent protagonisme, com un fruit que ja ha madurat.

Va recordar que, quan era una nena, sovint jugava a bufar flors blanques i, com la papallona blava, feia volar cabells d'àngel per regalar-los a la Vida i veure sorgir el fruit amagat de la flor.

I llavors va sentir una mena de complicitat amb la flor, la papallona, amb ella mateixa i amb la Vida i va anar a celebrar el dia.

Ets flor, ets papallona, ets àngel...

Ets llavor, ets fruit, ets vent...

Ets alè, ets vida, ets Amor.

Des de llavors, t'estimo

Avui, camino gaudint del paisatge que m'abraça i em porta a tu.

I veig com ens apropem, poc a poc, amb seguretat i fermesa.

Hem pogut traspassar els dubtes, les pors i les obsessions que encara ens lligaven a desitjos desenfrenats.

Hem sabut esperar i guardar-nos del fred i la calor per mantenir serens els nostres cors.

Hem après a escoltar-nos, a respectar-nos, a cuidar-nos i a estimar-nos com a nosaltres mateixos.

Sóc aquí, on sempre ens hem trobat.

Aquí, on el silenci i l'alegria es confonen...

Sóc al lloc on un dia vam descobrir l'Amor i on una part de mi es va quedar observant la teva ànima.

Des de llavors, t'estimo.

T'estimo i et sé al meu costat, observant-me, també.

M'encanta que hi siguis !

M'agrada sentir que ens unim amb abraçades sinceres i amb mirades dolces.

M'agrada fer-te present al meu costat enmig de l'amor que un dia vaig descobrir en mi, a partir de tu i, en tu, a partir de mi...

I el que més m'agrada és la relació que anem construint plegats, aquella que tu vols per a tu i jo vull per a mi.

Sí !!

Celebro el nostre retrobament i em deixo perdre en la profunditat de les nostres mirades.

Em fa feliç veure't, notar-te, sentir-te, escoltar-te, parlar-te..., i m'alegra adonar-me de que ja m'estimo com t'estimo a tu.

Sóc feliç de saber que existeixes. Gràcies !!

Sóc aquí, on sempre he estat.

Al mateix lloc on un dia vaig decidir intuir-te i em vaig atrevir a obrir-te la porta dels meus somnis per mostrar-te el meu cor.

Des de llavors, t'estimo.

Gràcies per Ser ! Gràcies per existir !

T'estimo

Maria

A tu, Lluc, el meu germà bessó

Estimat Lluc,

Et miro i et reconec com el meu germà bessó.

Encara tinc el record del gran amor que ens uneix, aquell que vam compartir dins l'úter de la mare quan tots dos creixíem junts, de costat.

Les nostres cèl·lules encara no havien experimentat el dolor de la pèrdua, aleshores.

Els nostres cossos encara estaven junts.

Hi estava tant bé amb tu, dins la mare ! Quin amor més gran !

Gràcies !

Encara el puc sentir i noto com banya totes les meves cèl·lules, com quan vivíem de costat.

Vam tenir destins diferents.

Tu vas deixar de créixer, de sobte, i jo vaig continuar visquen.

Vaig sentir molt la teva pèrdua.

Quant dolor, Lluc !

I saps ?

Una part de mi va creure que havia estat responsabilitat meva que tu no poguéssis continuar visquent i que no hi hagués lloc per a tu dins les entranyes de la mare.

Ho sento, Lluc.

El meu destí va ser viure i el teu morir.

Ara, accepto el que va passar i puc plorar el dolor de la teva pèrdua.

Es va quedar impregnat dins el meu cos...

I en cada llàgrima que els meus ulls ploren veig dibuixar-se davant meu aquella primera tristesa...i l'abraço amb força.

I encara que sé que no ets tu, l'abraço com si t'abracés a tu...

La miro com si et mirés a tu...

I l'estimo com t'estimo a tu...

M'abandono a sentir, amb cos i ànima, el dolor i la tristesa i en aquesta rendició veig obrir-se dins meu l'amor que ens uneix.

Es fa presència en mi...

Ja et sento dins meu, Lluc.

Sempre t'havia buscat fora de mi, per tot arreu on anava...

Volia viure un amor com el nostre, una altra vegada.

Accepto els nostres destins i camino cap al meu, fent-te un lloc dins el meu cor.

Integro en mi el gran amor que ens uneix.

Gràcies, Lluc, per aquest amor tant gran !

T'estimo molt !

Descansa en pau.

La teva germana bessona Maria

El primer desig. El desig primer

Algun dia i en algun moment ho havia demanat.

No recordava quan ni a on però sabia que s'havia atrevit a demanar el seu primer desig, aquell que anhelava per sobre de totes les coses.

S'havia agenollat i després d'ajuntar la palma de les mans davant el seu pit, havia reconegut, davant d'ella mateixa, el desig primer.

I es va dir:

Jo només desitjo viure i compartir l'Amor.

Va sospirar profundament i després va somriure de molt endins.

Això és el que vull ! _ es va dir.

Després, mirant el cel i agenollada, encara, li ho va confessà a la Vida, a l'Univers, al Sol, a la Lluna, als mars, als vents, als àngels, als dimonis i a Déu.

I es va estar una estona quieta, adonant-se del que s'havia atrevit a demanar i sentint que alguna cosa més gran que ella responia a la seva petició.

Va tenir la sensació, per mitjà d'una senyal interna ben especial, que la seva demanda havia estat rebuda.

I amb les primeres nevades de l'hivern va anar tancant els ulls i començà a somiar en com ho faria per viure i compartir l'Amor.

Somiava en l'Amor.

I mentre experimentava aquells somnis, que semblaven molt reals, un dia, quan faltava poc per la primavera, s'adonà que la única cosa que li faltava, per viure l'Amor com ella volia, era prendre'l.

I va començar a obrir els ulls, poc a poc, per veure i prendre l'Amor que les flors ja li començaven a donar...

Ara sí vivia, desperta, l'Amor.

Havia après a prendre'l i ja no es vivia en desequilibri en el donar i el rebre.

Va mirar el cel i va agrair a la Vida, a l'Univers, al Sol, a la Lluna, als mars, als vents, als àngels, als dimonis i a Déu que responguessin a la demanda que un dia, en algun moment d'alguna època, els va fer.

I després, es va agrair a ella mateixa haver-se atrevit a demanar, com l'infant que encara té fe en la màgia, aquell primer desig i a permetre's viure'l.

Comprensió d'una pèrdua

Amb la mirada perduda, balancejava el seu cos, endavant, en darrera, una vegada i una altra. Recordava el seu somriure i totes les vegades que s'havien creuat les mirades, i, somreia, mentre imaginava tot el que li hauria volgut dir.

Mai havien estat capaços de posar paraules al què sentien. Tot i això, ara, quan recordava tots aquells moments que havien compartit, s'adonava de tot allò que es van callar, i que aleshores preferien amagar rera silencis farcits de significat, rera rialles que expressaven l' alegria que sentien en els seus retrobaments i rera la certesa, intuïda, de viure un amor compartit.

Li havia calgut enamorar-se altres vegades per fer conscient l'amor que els unia. Havia trobat altres amors, altres lligams, altres maneres d'estimar i de ser estimada. Havia tornat a riure, havia plorat, experimentant el dolor de la pèrdua, la traïció, la decepció i també havia vist morir l'amor davant els seus propis ulls, sense que res pogués fer per salvar-lo.

Balancejant el seu cos, encara, rememorava instants que l'acostaven a ell i revivia aquella unió d'amor que continuava viva dins seu. Li agraïa immensament aquelles emocions tant autèntiques que sempre havia experimentat al seu costat i que ara, encara vivien dins seu, més serenes i calmades, després d'un procés de maduració.

Ara, s'adonava que, en aquest procés, que va començar just després de la mort d'ell, havia adquirit un aprenentatge conscient sobre l'estimar, del qual n'estava molt orgullosa. Després, clar, d'haver caminat durant un temps per un procés d'assimilació d'aquesta experiència, que l'havia impactat de valent.

De tant en tant, li agradava recordar-se d'ell, estimar-lo i agrair-li cada moment que havien compartit. Li agraïa, per sobre de tot, haver-li ensenyat a estimar i a estimar-se la Vida d'aquella manera.

Es va permetre balancejar el seu cos amb la mirada perduda una estoneta més fins que va dir prou i, sospirant, va anar parant el seu cos poc a poc, que, enmig de balancejos, ja començava a iniciar voltes. Es va fregar els ulls, com si s'acabés de despertar. Una vegada es va haver posat de peu va decidir posar-se les sabates i sortir a passejar una estona. ***

L'escalfor del sol anava banyant tot el seu cos i en cada passa que feia, es vivia més i més a prop d'aquella pau interna que sovint experimentava. I aleshores anava entrant en aquell estat d'harmonia tant agradable, en el qual notava el seu cos relaxat, les emocions calmades i els seus pensaments naixien i morien sense entretenir-se massa, seguint el cicle de la vida.

I va caminar una bona estona sentint aquella pau interna, una alegria serena i una sensació de comunió amb la vida.***

Estava sola, havia après a viure sense ell i tornava a jugar, a riure i a gaudir plenament de la vida. Es sentia preparada per enamorar-se de nou i estimar una altra vegada.

Tornava a somiar i a imaginar, ara, creava escenaris nous que la portaven a històries per estrenar. Confiava del tot en el seu destí, acceptant cada experiència que li regalava, abandonant-s'hi de ple i rendint-s'hi, sense lluitar ja més. Ja no passava per la vida de puntetes, com solia fer abans de la mort d'ell. Ara, les seves passes eren fermes, segures, a vegades amb un punt d'espontaneïtat que li agradava i la divertia.***

De sobte li van venir ganes de veure el mar i perdre's una estona davant la grandiositat de les aigües tot notant l'escalfor de la sorra calenta sota els seus peus. I va dirigir les seves passes de camí a la platja, feliç de saber-se una mica més lliure per escollir, conscient, la direcció del seu destí d'aquell matí assolellat.

Es va treure les sabates per caminar damunt la sorra. Sentia la força de les seves passes i en cada trepitjada creixia més i més l'alegria dins seu. El seu caminar va anar esdevenint una dansa improvisada.

Abans de mirar el mar es va entretenir uns moments jugant i rodolant sobre la sorra, tocant-la i sentint-se part d'aquella terra que la sostenia.

I en apropar-se a l'aigua, va somriure.

El vent acariciava el seu rostre, la olor de l'aigua salada la transportava a una nostàlgia serena que l'invitava a alçar els braços com a mostra de sentir-se alliberada d'unes cadenes que l'havien aguantat durant un temps i que ara ja no li eren necessàries.

Aquell dia no li va venir de gust llançar-se a l'aigua. Només volia percebre la grandiositat del mar, observant l'horitzó i gaudir d'aquell escenari.

Es va recordar d'ell una altra vegada i li va donar les gràcies per haver-li ensenyat a estimar de debò. S'adonà que havia integrat i comprès la seva pèrdua i el què significava la seva mort, a la seva vida.

I després de dir-li que l'estimava i que sempre tindrà un lloc dins el seu cor, va fer camí cap al seu destí, feliç i contenta d'aquella visita a la platja i de les petjades que els seus peus havien dibuixat amb més força que mai.