L'empoderament

(Aquest escrit va per tu, mama. La meva relació amb tu ha estat complicada i gràcies a això ha sortit la part de rebel·lia que hi ha en mi i que tant  m'ha servit per ser qui sóc. Et miro als ulls i et reconec a tu, em reconec a mi, i m'estimo i t'estimo. Gràcies !!! )

L'altre dia jugàvem a fer un "pols" amb els meus nebots. A mi em va tocar ensenyar-li el joc a la meva neboda més petita, la que té 6 anys. Ella mai hi havia jugat i em sembla que es va enfadar una mica perquè la vaig deixar guanyar. Aquell dia no anava en serio, per ser la primera vegada la meva intenció només era ensenyar-li com es feia. Al costat hi havia els nebots més grans i preadolescents. Germans, nen i nena. Ells sí en sabien de jugar-hi. Em va agradar molt veure'ls, i entre rialles i mitges emprenyades, els hi vaig dir que ho fessin mirant-se als ulls. Em vaig adonar de com m'ha faltat jugar a aquest joc i les ganes que encara em queden. Penso que hagués estat un entrenament perfecte per preparar-me per viure en aquest món d'adults, que encara juguem, com nens i nenes, a fer polsos. Abans potser era més evident fer-los entre nen i nena i sobretot, entre nen i nen. En el meu entorn, mai ho havia vist fer-ho entre dues amigues nenes. Jo, hi tinc un tema amb això. Mai m'ha agradat competir amb les altres nenes, sempre les deixava guanyar, a la mínima que detectava un punt de rivalitat em retirava del joc, de la batalla, i m'excluia dels jocs. Evitar el conflicte a tota costa, sobretot amb les nenes, i ara potser amb les dones com jo.

Sempre he tingut unes ganes boges de col.laborar, de sumar esforços, aptituds, actituds i dons. Ganes de donar les mans a tothom qui vulgui compartir l'energia femenina i l'energia masculina. Equilibrar aquestes dues forces en cada un de nosaltres, en tu home, i en tu, dona. Recuperar la feminitat i la masculinitat que ens pertany a cada un de nosaltres. Vull que cada un de nosaltres es posicioni en el seu lloc i, donant-nos les mans, compartir l'experiència d'estimar-nos i fer un món millor. 

Podem crear un espai on poder jugar a aquests jocs que ens han quedat pendents, cadascú els seus, per després, des d'una actitud adulta i responsable, sumar-nos per construir un món millor.  Ei !! El món en què vivim NO ÉS CAP JOC i si ho ha estat fins ara, en podem canviar les regles.

I sobre l'empoderament, que ara està de moda i tinc entés que només es refereix a les dones, penso que per tu, home, també està a les teves mans empoderar-te, deixant enrere tot allò que encara et pesa i et fa mal, acceptar que a vegades perdre un pols et pot apropar a guanyar parts de tu oblidades i reprimides i guanyar la feminitat que també tens i no t'has permet sentir.

I ara que escric això em ve al cap un exemple d'empoderament, una dona que diu veritats com un temple, la Teresa Forcades, i a qui molta gent li té l'ull posat, és assenyalada, criticada i culpabilitzada. Em sap greu que se'n faci aquesta lectura. Em sento identificada amb ella amb algunes coses perquè sovint dic coses que els altres no volen sentir, també acostumo a parlar de temes tabú i accepto i reconec que tot això és perquè m'agrada provocar. Ai, ai, ai....

I tu ? Amb qui vols fer un pols ? Tens ganes de guanyar ? O potser et molaria més que et guanyessin i conèixer el gust de la derrota de perdre un pols ? Mirem-nos als ulls, primer, i deixem-nos sentir què passa. Què vols ? Guanyar, perdre ? Per mi tant se val, tot s'hi val. No deixem de mirar-nos.

Pintant l'ansietat, el pànic, la por...

(Aquest escrit el vaig escriure el dia 14/06/2015 i avui te'l dedico a tu, papa. Fa dos dies va fer 16 anys que vas morir i avui te l'envio escrit en aquest núvol)  Gràcies per ser-hi. T'estimo !

Avui m'he llevat una mica angoixada, i més enllà de preocupar-me'n, de dubtar si em calia un ansiolític o alguna "pasti" per parar aquest malestar, he decidit responsabilitzar-me'n jo mateixa i ocupar-me'n. He respirat i he fet altres coses meves fins que l'ansietat s'ha calmat. Fa temps que m'estic entrenant per això, i, després de moltes caigudes, he après eines que m'ajuden a fer-hi front.

Entre moltes altres coses, he après a recordar i observar totes les projeccions que he rebut d'entrenadors, entrenadores, mestres, mestras, amics, amigues, familiars, terapeutes, metges i metgesses, professors, professores, en fi, de tot "quisqui"amb qui m'he relacionat al llarg de  la meva vida, aquelles projeccions que m'animaven i em transmetien confiança en mi mateixa i certesa de poder aconseguir el que em proposés, i sobretot sobretot, certesa de creure en mi mateixa.

I les projeccions contràries, les que també m'he menjat i formen part de mi, aquelles que em fan viure la desvalorització, el ser inadequada, el no confiar en mi, en la vida, en els altres i han quedat impregnades en el meu cos, fent saltar les alarmes de l'ansietat, la por, el pànic davant qualsevol situació que s'hi assembli una mica, per mica que sigui. No sé per quin motiu, el puc imaginar i intuir però ara no m'interessa entrar-hi, aquestes últimes han fet desequilibrar la balança durant un temps de la meva vida i han resultat tenir un pes considerable i he viscut amb les ulleres que enfocaven només aquesta part de la balança. Lluny de la realitat, oi ? No és ben bé així. On eren tots els altres introjectes ? Ara m'adono que va caure un vel sobre els meus ulls que ha tapat, fins avui, tots els altres introjectes, els que deien Sí a la Vida, Sí a Ser, Sí a existir, Sí a tot l'espectre de colors !! No només hi ha blanc i negre.

Ara puc observar-los tots i adonar-me de que no creure en uns m'ha fet dubtar dels altres i aquesta incoherència m'ha donat força per no creure en res i creure en tot, o el que jo vulgui. Així que ara, sóc capaç d'escollir aquelles etiquetes que em serveixen i aquelles que no vull més perquè s'han quedat obsoletes, ja no em serveixen, ara. M'han servit com a mecanismes de defensa per adaptar-me a l'ambient i ara ja no cal defensar-me'n més, el context ha canviat, jo he canviat i tinc altres mecanismes per desaprendre el que he après inconscientment. Puc veure tot el repertori de tots els introjectes que m'he cregut i he recollit de mi al llarg de la meva vida, i ara escullo els meus propis, els que sí em serveixen i m'ajuden a posar ordre, límits a mi i als altres, al món. Puc veure el que jo projecto en els altres i el que els altres projecten en mi. Puc separar el que és meu i el que és teu i emmirallar-me en tu i fer-te de mirall. Així em vaig polint, dia a dia, i m'acosto cada dia més a sentir-me bé amb mi mateixa, intentant viure el que faig, el que sento i el que penso de la manera més harmònica possible.

I recordo la frase que em vas dir, papa, poc abans de morir: Les coses difícils es fan de seguida, les impossibles es fan amb més temps. Avui l'entenc del tot, aquesta frase, i saps què ? He renegat i rondinat moltes vegades per haver-me-la cregut, i tot i això, ara somric en pensar-te, en notar-te, en integrar-te en mi i en recordar que tu vas ensenyar-me a renegar amb el mateix entusiasme com m'has ensenyat a estimar.

Mil gràcies per mostrar-me, de nou, tots els colors !!!

Bona revetlla de Sant Joan !!!

Una declaració d'amor

Avui m'he despertat amb ganes d'anar a caminar i a respirar natura i així ho he fet. Ho he viscut com una declaració d'amor amb tota regla. Una declaració d'amor de mi cap a mi mateixa, una declaració d'amor de l'univers cap a mi i una declaració d'amor de la terra que trepitjo, sostenint-me i alimentant la meva ànima.

He sentit brollar dins meu una felicitat que feia temps que no sentia i he notat desfer-se els nus dels fils entortolligats de la tristesa i l'alegria. He reconegut dins meu l'alliberació d'allò que un dia em va fer riure per no plorar i em va fer tapar els ulls a la tristesa i a aquell dolor que vaig creure que no podria suportar. Avui me n'allibero i ploro de tristesa i d'alegria. Noto l'Alegria dins el meu cos, i,  sentint-la en un lloc molt profund de mi, la transporto en els meus pensaments i em dic: avui m'estimo a mi, t'estimo a tu.

Vaig vendre l'ànima al diable

Et vaig somriure i també et reia les gracietes. Amb tu m'era molt fàcil riure i sé que et mories de ganes de veure'm feliç i gaudint de la vida.

I vam tenir ocasió, també, d'intimar, parlar-nos amb veu dolça i serena i explicar-nos aquells secrets que sovint costen de compartir. I vam passar estones compartint-nos i estimanant-nos, parlant-nos amb mirades sinceres, abraçant-nos viatjant a través del temps i de l'espai.

I és clar, em vaig enamorar de tu i em vaig entregar a tu amb cos i ànima, com poques vegades he estat capaç de fer. I sí, em vaig tirar a la piscina i vaig accedir a fer-nos el primer petó, el que tu em vas demanar, i, ens vam estimar i desitjar del tot. 

Aquesta és la meva pel.lícula, la de l'estiu passat. La teva pel.licula no sé com va ser, perquè vas deixar de mirar-me als ulls un dia per l'altre, fugint de mi i del què havíem viscut. Et vas posar de nou el vestit de pallasso, el paper que saps fer tant bé, i vas borrar de tu tota la complicitat compartida.

Jo també tinc un vestit de pallassa i amb tu, me'l vaig treure, aquest i tots els altres, i esperava que em poguessis dir adéu, sense posar-te cap vestit encara, i mirant-me als ulls. Per mi hagués estat més fàcil perseguir el teu cos amb la mirada, allunyant-te i veient com t'anaves vestint de nou, fins a perdre't de vista. T'asseguro que això m'hagués ajudat a no sentir-me tant confusa. Però no va ser així. Vaig viure aquell trencament sobtat com una agressió plena d'un silenci i un oblit que va buidar la meva ànima, esmicolant-la en mil bocins fins a convertir-la en fum.

Vaig sentir la traïció, com si m'haguessin apunyalat per l'esquena just en el moment en què m'atrevia a entregar-me del tot a tu, amb la meva vulnerabilitat i confiant en què tu també reconeixeries la teva en tu i l'acceptaries.

Et vaig donar el meu cor amb una safata i ara m'adono que, com qui ven l'ànima al diable, vaig deixar que t'emportessis tot aquell amor que m'havia permès sentir i del qual m'havia escaquejat moltes vegades a compartir. Jo també n'he fugit...

Avui ja no sóc teva. He recuperat la meva força, les ganes de viure i estimar-me del tot, la confiança en mi i les ganes de projectar l'Amor cap a mi, de nou i en primer lloc.

Avui et perdono a tu i em perdono a mi. Avui obro el cor a estimar-me a mi, a tu i a la història que hem compartit i ha acabat amb malentesos i potser per malentesos. No sé. No era el moment. 

Així que, quedem que avui et perdono i et dono les gràcies per haver-me ajudat a despertar i a fer-me més forta que mai. Ah, i a treure la mala hòstia, que ara sóc capaç de fer funcionar sense agredir-me i sense agredir.

T'estimo.                Que tinguis sort !

Per qui toquen les campanes ?

 Escrit el 22/05/15

Assaboreixo el cafè amb llet del matí a l' ombre d'un arbre alt. M'encanta aquest regal de la naturalesa i m'agrada encara més tenir el do de percebre'n la seva majestuositat. Regals de la vida que s'apropen a sentir pau, enmig de les guerres neuròtiques que sovint batallo, alegria observant les tempestes de mars emocionals i serenitat en veure cablejar les neurones, de pensaments eteris i que no pesen.

De sobte toquen les campanes de l'esglèsia que queda just a la plaça del costat d'on estic i absorbeixo el ritme de cada campanada i el silenci que queda entre elles.
Noto la vibració d'aquesta música dins el meu cos i respiro, per integrar el que se'm remou. Alegria, èxtasi, caos, por, inquietud, ganes de cridar i fugir corrent. Respiro de nou per col.locar tota aquesta barreja de sensacions i emocions i una a una es van col.locant en una nova situació per equilibrar el canvi i harmonitzar de nou el meu ser.

L'arbre del costat em torna a cridar l'atenció i es fa en mi un somriure intern tant sincer com la veritat.

Avui les campanes han tocat per mi.
Bé, sempre toquen, per tothom qui les vulgui sentir i escoltar.

Perdre la innocència

Escrit el 21/05/15

Sabeu ? Avui he tornat a perdre la innocència i m'adono de quantes vegades l'he perdut. Sí, vàries vegades en els meus quasi 40 anys.

La innocència és un tret característic meu i em costa renunciar-hi. Sempre hi acabo cedint, sempre acabo tornant a confiar en mi, en la vida i en els altres i tinc molta capacitat de fer "borrón y cuenta nueva". Veus ? M'ha sortit en castellà, aquesta expressió. Són els meus gens andalusos de part de mare que es manifesten de tant en tant i, innocentment, delaten part de les meves arrels. Potser també són els gens responsables de les meves sortides espontànies i imparables que a vegades fan riure als altres i a mi mateixa, i altres vegades també provoquen reaccions punxants. No sé, qui sap. Hi ha coses que no puc amagar. L'inconscient em traeix !!

Recordo el dia que la mare em va dir que els reis eren els pares. Quina decepció ! Val a dir que aquella decepció es va barrejar amb una certa consciència de convicció, d'entendre la vida d'una altra manera i, l'afirmació de dir: Veus ? No podia ser d'una altra manera !, ara ho entenc !, es va instaurar en mi. Vaig tastar, aleshores, la maduresa i crec que la innocència es va mantenir latent en mi. Després, va venir la decepció dels meus pares i més tard vaig baixar del pedestal la meva germana gran. Innocència perduda i soterrada en un racó molt profund del meu cor.

Fins que em vaig enamorar i vaig adonar-me de la mirada d'amor que hi ha en mi, dels ulls que enfoquen la màgia de la vida, de la part de mi que pot sentir els colors i la música del silenci, pot olorar les paraules i la forma de les flors i pot  veure més enllà de la raó. Així, vaig recuperar finalment aquella innocència emmascarada per la decepció  i la màgia va entrar de nou a la meva vida i aquesta vegada sense reis, sense pares i sense cap objecte extern a mi a qui responsabilitzar d'aquell amor que sóc capaç de sentir, olorar, veure i tocar. 

Gràcies, innocència, per formar part de mi.

Gràcies, inconscient, per fer-me topar amb situacions i persones que em traïcionen, em fan abaixar el cap i buscar la confiança en mi.

Gràcies conscient, per mostrar-me el record d'aquella màgica innocència que un dia va viure en mi i  mostrar-me també la decepció de la traïció, per fer més madura la meva innocència.

I ara, que la traïció ha encongit tant la meva ànima, necessito força per tornar a aixecar el cap i caminar de nou. Em calen senyals de fora per tornar a confiar en el món i en els altres. Ara sí necessito enfocar un xic l'amor i la confiança que existeix fora de mi.