L’Escala,
19 de juny del 2019
Havia
anat a passar uns dies vora el mar.
Tot
just acabava de vendre el pis i necessitava trobar un espai per descansar de
tot l’enrenou dels últims mesos.
També
volia començar a assaborir aquella llibertat que acabava d’aconseguir i donar
vida als nous moviments que ara, sorgien, lliures de cadenes.
La
natura sempre la reconfortava i sentia que el mar la cridava des de feia mesos.
Com si fos una mena d’invitació a redescobrir i deixar anar tots els trossets
d’ ella mateixa que no havien pogut morir sense transmutar el patiment de totes
les vegades que s’havia viscut encadenada i mancada de la llibertat més
autèntica.
L’aigua
salada de ben segur que l’ajudaria a dissipar tota foscor.
I
la immensitat del mar li donaria força per tornar a començar, ensenyant-li, una
vegada més que tot final porta a un inici i tot inici un final.
Sóc
lliure per fer arrels on vulgui,
Lliure
per no arrelar-me enlloc, si així ho escullo,
I
sobretot, sóc lliure per no necessitar
cap lloc on arrelar-me, _ es va dir.
Es
sentia feliç i amb una serenitat que traspuava els seus somriures.
Tot
i això, era conscient de les pors que, de tant en tant, es deixaven notar reaccionant
a totes les opcions que la llibertat li
oferia.
Aleshores,
es parava i respirava fins que tornava a viure’ s amb aquella confiança interna
que la guiava tant bé.
Quan
va llevar-se ja havia sortit el sol.
Tenia
intenció de veure’l sortir i donar la benvinguda al dia però el seu cos
necessitava descansar més que mai, i aquell dia es va perdre aquell espectacle
que sempre li agradava veure.
Les
tensions acumulades d’aquelles experiències es feien notar i agraïa al seu cos
físic per mostrar tant clarament el cansament perquè així, li era més fàcil
col·laborar amb ell per donar espai i sortida a un munt d’emocions trenades i
nuades dins racons insòlits del seu cos.
S’evadia
en aquell cansament i es permetia abandonar-s’hi, com si es deixés caure en els
braços d’una mare. I s’adaptava a les exigències del seu cos, que, sense cap
resistència, es tranquil·litzava més i més en un descans profund i reparador.
Buidava
tensions i s’omplia de nova vida.
Sovint
li venien imatges i records llunyans d’aquella altra vida. Una vida que tenia
molt present des de feia uns anys, la que més extensament recordava.
Per
alguna raó semblava que tenia una connexió amb aquella pèrdua de llibertat amb
la qual havia lidiat durant segles.
Anava
ressorgint, ara, per ser compresa i possiblement per perdonar-se i perdonar tot
allò que no havia sabut fer per no deixar-se-la arravatar.
Gènova, any 1248
Mentre
preparaven les galeres ella observava el gran oceà. Alguna cosa li preocupava,
més enllà de la impressió de misteri que la grandiositat del mar li provocava.
Per
això, aquella vegada, havia anat al port a acomiadar-lo.
Portava
un vestit llarg, blau i bufat a partir de la cintura i una llarga trena negra
li resseguia tota l’esquena.
L’acompanyava
la seva filla d’uns 6 anys d’edat i el
seu fill de 4.
Els
tres eren allà, preparats per a dir-li adéu i desitjar-li bon viatge.
Ell,
vestit de mariner, se’l reconeixia fàcilment perquè els seus rínxols castanys
li sobresortien pels costats de la gorra.
La
pell fosca i gruixuda, els braços forts i l’espatlla ample delataven característiques
d’haver navegat, ja, molts mars.
Abans
de salpar va despedir-se.
Primer
va dirigir-se a l’Isabella, la va mirar una llarga estona i després de besar-se
es van abraçar, com si intuíssin que aquella seria la última vegada.
Després,
s’ apropà a la seva filla i, posant-se a la seva altura, la va mirar i la va
abraçar fort, sense dir res, com si volgués omplir-la amb la força que necessitaria a partir d’ara.
Va
abraçar igualment al seu fill i aquesta vegada no va poder evitar emocionar-se
i va deixar caure unes quantes llàgrimes.
Tot
va anar succeint com s’esperaven: ell pujaria a la galera, junt amb els seus
companys i navegarien mar endins. Ella i els nens resseguirien la ruta amb la
mirada, des del port, fins que l’horitzó acollís la galera i els seus mariners.
Quan
la galera va esdevenir imperceptible a la mirada d’ ella i d’aquell port que
quasi els havia vist néixer, ella i els nens van fer camí cap a casa.
Van
passar setmanes, mesos i després van
passar anys.
No
hi havia notícies ni cap indici de quin havia estat el destí del seu mariner i
els seus companys.
Ella
guardava encara l’esperança de veure’l entrar per la porta de casa o veure
apropar-se aquella galera, durant les estones que esperava al port. Amb la
mirada perduda a l’infinit s’esforçava a guardar i a fer créixer l’esperança
dins seu i mantenir viva la possibilitat de tornar-lo a abraçar.
Poc
a poc va anar cedint als esforços de mantenir-se serena i es va deixar vèncer,
contemplant la realitat de la que volia escapar-se i enfrontant-se a la idea de
que alguna cosa els hi havia passat.
Començà
a mirar el mar amb melangia, imaginant que el gran oceà s’havia engolit la
galera, a ell i als altres pescadors.
Davant
l’oceà plorava i apretava fort els punys, vençuda per la desesperació, la
tristesa i la impotència de no saber què li havia passat ni on descansava el
seu cos.
Recordava
aquelles sensacions que havia tingut el dia que es van acomiadar al port i no podia
suportar que fossin certes i que no hagués pogut fer res per evitar que marxés.
La
vida, a Gènova, continuava i el port cada vegada era més freqüentat. Uns
arribaven amb noves mercaderies, altres sortien per a conquerir noves rutes
comercials.
Els
nens havien crescut sense el pare, veient el patiment de la seva mare i en com,
dia a dia, veia frustrades les seves esperances de veure tornar a casa el seu
pare.
Així
van aprendre a fer el cor fort i a créixer massa ràpid.
Ella
havia naufragat, també, tocant terra i dins l’oceà emocional que s’anava
gestant dins seu, mentre l’esperava, agafada de l’esperança i allunyant-se més
i més de concloure el dol des de l’acceptació.
Va
quedar ancorada en un procés d’autodestrucció i no només el va perdre amb ell
sinó també a aquella part de sí mateixa que escollia viure sense enfonsar-se
del tot. Aquell seu jo va naufragar també, junt amb ell.
Un
dia, va apropar-se al riu i es va llançar a les aigües gelades i dolces del riu
més proper.
I
va donar el seu cos a aquell riu per si algun dia l’atzar l’unia de nou amb el
d’ ell, dins les profunditats d’algun mar.
En
perdre’s va perdre la vida i sense adonar-se’n massa, també la seva filla i el
seu fill.
L’Escala, 20 de juny de
2019.
El
mar l’inspirava i tenia una necessitat imperiosa d’escriure.
Amb
la certesa de saber que estava en el lloc on li tocava estar, empatitzava amb
aquella dona i mare genovesa de feia segles i també sabia que tenia molt a
veure amb ella.
No
només s’hi sentia identificada sinó que semblava que una part d’ ella mateixa havia
viscut aquella història i ara despertava d’un llarg son, que havia mantingut una part de la seva consciència
dins les profunditats d’aquell riu on la desesperació la va empènyer, un dia.
La
Isabella havia cedit la seva vida precoçment i conduïda per una pulsió de mort,
es va deslligar del dolor que sentia.
Mai
va explicar a ningú que es comunicava amb ell, des de l’ànima.
Fins
i tot havia reviscut exactament els seus últims moments de vida just al moment
de la tempesta que els va portar a tots al fons de l’oceà. Li havia enviat
imatges molt clares d’aquella experiència i li havia dit que fins al final la
va tenir en els seus pensament, a ella i als nens.
Aquell
dia el mar estava en calma.
Des
de Cala Montgó el sol de mitja tarda l’acaronava i l’immens oceà l’abrigava d’aigua
salada, pau i tranquil·litat.
Si
tancava els ulls podia veure la seva imatge, amb la gorra posada, igual com l’última
vegada que s’havien vist, feia uns quants segles.
Encara
sentia l ‘amor que un dia els va unir i s’alegrava de dir-li adéu amb el
pensament mentre unien els seus cors.
Era
conscient de tots els temps que havia viscut per recuperar la seva força, les
ganes de viure i la llibertat que ara anhelava i escollia.
Si
tancava els ulls, també veia aquells fills que un dia va abandonar i encara
ara, des de l’Escala, plorava des de molt endins en interactuar amb ells a través
del temps i l’espai. Els abraçava i els demanava perdó, una vegada i una altra,
per haver-los abandonat d’aquella manera.
Sabia
que els seus fills també havien après a tancar el cor, per això els hi enviava
abraçades infinites d’amor incondicional.
Va
haver de parar d’escriure una estona.
S’havia
de sobreposar a l’emoció per la pèrdua dels seus fills perquè, en prenia consciència
per primera vegada.
Va
plorar una estona, respirant profundament per ordenar i transmutar totes
aquelles emocions barrejades i congestionades.
Se
li va fer un nus a la gola que li apretava fins la boca de l’estómac.
Va
notar com si un tap astral saltés i deixés fluir un plor ofegat que no
corresponia a aquesta vida.
En
aquells moments sols li importaven aquells fills que un dia va deixar orfes i
despertava a mirar-los i a reconèixer l’apenediment que arrossegava sobre les
espatlles, per aquest fet.
Va
desdoblar-se altra vegada per creuar el temps i l’espai, abraçar-los i estar
amb ells una estona més. Els va explicar que ho sentia de debò, que no va poder
superar la pèrdua del seu pare i que els estimava molt.
I després d’abraçar-se
una bona estona, tota la imatge es va anar envoltant d’una aureola blanca de
perdó que els unia a tots tres i els vinculava a l’Amor Incondicional per
sempre més.
La Isabella que un dia vaig
ser va inscriure aquesta experiència dins la nostra ànima i avui puc ajuntar i
ordenar totes les impressions, sensacions, imatges, records i emocions que hi
estan vinculades.
Puc viure i experimentar aquest
amor incondicional de mare amb la informació sensorial que la Isabella em
facilita i amb els records de la seva maternitat i que recordo amb l’ànima.
Arribar a ell havia estat
més fàcil.
Sempre s’havien parlat des
de l’ànima, amb la Isabella.
Des d’avui, Isabella, recullo
la teva saviesa, la que m’ha ajudat a comprendre i acceptar que les converses,
des del llenguatge del cor, poden traspassar el temps i l’espai.
Des de l’Escala, recupero
la meva llibertat, la meva força i unifico les meves consciències per seguir el
meu camí des de la meva essència.
Tanco els ulls i veig la
imatge del que vàreu ser: el meu marit genovès, la meva filla i el meu fill. Us dic adéu i gràcies. Sento un agraïment molt
gran en veure-us i una pau molt autèntica i anhelada.
Per a tu, Isabella, gràcies,
gràcies i gràcies per a col·laborar amb mi en la recuperació de la nostra força, la nostra llibertat i la
nostra autonomia.
Maria,
des
de Cala Montgó, juny del 2019.
