Totalitat

Va entrar per la porta del darrera i de sobte, el temps es va parar.

Obria els ulls en aquell aquí i ara i prenia consciència de la totalitat.

Els colors eren intensos i molt brillants i notava com els àtoms del seu cos vibraven cada vegada amb menys intensitat i més lentament.

De seguida va aparèixer Osiris, davant seu.

N'havia sentit a parlar alguna vegada i el va reconèixer fàcilment.

Ni molt menys esperava trobar-se'l davant seu.

Al seu costat hi havia algú altre, semblava que portava una balança.

Tot va succeir molt ràpidament.

Va fixar la mirada enrera, a través d'aquella porta per on havia arribat a aquell present tan autèntic.

Un munt d'ànimes buscaven consol i intentaven fugir d'aquell patiment que els semblava etern.

Atrapades i esclavitzades dins una roda de desesperació de la que no podien sortir.

Jo vinc d'aquí, es va dir.

Osiris va apropar-s'hi i, sense entretenir-se, li va entregar un trosset del seu cor, aquell trosset que feia temps sentia que li mancava.

Era ben seu, no en dubtava gens ni mica.

Va saber que ja tot estava fet.

I alsehores va començar a notar el seu cos lleuger.

Els seus àtoms tornaven a vibrar ràpidament i veia com s'anaven sincronitzant amb el temps, de nou.

Ho va compendre tot.

Ho va veure tot.

I va seguir caminant, marxant d'aquell lloc, sabent que, ara, ja només calia viure.

Va caminar descalça sobre la sorra, visquent l'eternitat dins aquell mateix espai i temps d'on havia vingut, lliure de cadenes, banyant-se d' aquell aquí i ara i celebrant la totalitat en totes les seves formes.

Ara camino damunt la terra que m'ha vist nèixer i crèixer, la terra a on visc, i sento un agraïment sincer que m'aixample el cor amb somriures interns i rialles sonores.

Feinejant

Aquest matí la figura de Shiva m'ha parlat.

En realitat no estic segura de si ha començat ell o jo, la conversa.

Tan se val.

El cas és que, de sobte, m'he trobat parlant-li com si fos un col.lega de tota la vida.

En un moment, m'he descobert dient-li:

-Vinga va, obre els ulls, Shiva !

Immediatament m'he recordat que no, que ell té els ulls tancats i no els pot obrir.

-D'acord, d'acord !- li he contestat.

No et pots moure i ni tan sols parpellejar.

Tan se val, t'escolto doncs.

He continuat feinejant per casa mentre pensava que clar, la figura de Shiva està quieta i callada, amb els ulls clucs i les mans amb namasté.

Està al seu lloc, sobre el moble vermell de calaixos daurats que un dia vaig decidir pintar.

I sí, ens hem fet una mica col·legues.

He sortit a passejar una estona i, fent els carrers de la ciutat, he arribat allà on el sol banya les aigües tranquil·les de l'estany.

I mentre caminava entre un passadís d'arbres alts m'ha vingut a la ment que, si abans d'ahir em veia morir, ahir em veia nàixer de nou i avui

ja camino, amb els ulls oberts.

De camí cap a casa ha sonat el telèfon.

Una agradable sorpresa sentir la veu de la meva neboda més gran, la Cèlia.

Volia venir a estudiar a casa meva i li he cedit un espai on pugues concentrar-se i estar tranquil·la.

També tenia ganes de parlar i compartir experiències d'aquest confinament.

Portava un munt de preguntes i inquietuds sobre la vida i ella mateixa i moltes ganes de compartir-les.

Ha vingut amb l'energia desbordant típica dels 19 anys i l'entusiasme per descobrir-se, dins el món.

Hem parlat i després, ha estudiat mentre jo feinejava.

Un dia molt bonic.

Ara, vaig a dormir sense saber qui ha iniciat la conversa amb Shiva, si ell o jo.

Però tan se val.

Només espero que romangui quiet i callat, al seu lloc, sobre aquell moble que li fa d'altar i amb les mans amb namasté.

Perquè, només faltaria que, de sobte, obrís els ulls.

Mare meva !!

Gràcies, Cèlia, per confiar-te i confiar en mi, per apropar-me tan fàcilment als meus 19 anys i per mostrar-me l'Amor, a través dels teus ulls i la teva mirada.

I sobretot, gràcies, Cèlia, per confiar en tu.

Diumenge, 14 de juny de 2020

Ordenant-me

Jo sóc d'aquelles que em fixo amb les matrícules dels cotxes.

És una mania que tinc.

Avui m'ha vingut al cap la matrícula del meu cotxe i he recordat que, fa tres (3) anys, just per aquesta època, vaig tenir la oportunitat de tenir un cotxe nou.

El primer cotxe que estreno a la meva vida, des dels 18 anys.

Em va fer molta il.lusió perquè sempre havia tingut cotxes de segona mà i, tot i que feien la funció que necessitava, em començava a frustrar la idea de que en qualsevol moment em podien deixar tirada i la sensació de que sempre acabava destrossant tots els cotxes.

Bé, doncs, fa tres anys que vaig més tranquil.la en això i ho estic gaudint molt.

Amb el temps he anat percebent diferent els números de la matrícula, que a primera vista, em van semblar desordenats.

Els vaig agrupar de manera que em fossin més fàcils de recordar:

Entre el 0 i l'1 hi ha el 3 i el 4.

El 0 i 1, doncs, queden als extrems, com si fos un parèntesi, i el 3 i el 4 queden al mig.

I combinats de més petit a més gran surt la seqüència 0134, que seria perfectament ordenada si no fos que falta el 2. Així que el 2 me'l salto.

Ja ho tinc ! _ vaig dir.

0341

01

(34)

0134, de més petit a més gran (sense el 2)

Des d'aleshores, condueixo un blanc trencat 0341 i estic encantada de saber que el 3 i el 4 van junts i estan al mig del 0 i l'1, que fan com si fossin un parèntesi.

I és així com he conduit aquests darrers anys, deixant-me portar per arribar a ordenar, en mi, aquest 3 i aquest 4, havent recollit les eines que necessitava.

M'ordeno del macro i del micro, desprès d'haver posat totes les cartes sobre la taula i recordant aquella història que un dia vaig protagonitzar, desordenant el 15 i el 14 a través d'un lapsus, d'aquells que surten sense pensar.

Desfaig, ara, l'encanteri, abraçant la intuició i la raó, el blanc i el negre, l'essència i la forma, i faig un salt quàntic al 21, el que queda a l'esquerra del zero.

I torno a començar, conduint-me des d'aquí, amb la intuïció, la raó i el pensament màgic.

Tots tres junts, ni un sense parèntesis.

Seguim !

PD: (Aquest és només un escrit que serveix per a ordenar-me, recordant un treball creatiu que vaig fer ja fa uns anys. Idees que queden penjades a la ment, a vegades, i surten de nou. Idees que només dec comprendre jo)

Sola

Estic sola i noto, altra vegada, aquell dolor tant fort als ovaris, a l'úter, a la part reproductiva.

Avui tinc la regla i no puc fer res.

Sols descansar i esperar a què passin els minuts i les hores, els tres dies que el meu organisme necessita per expulsar i deixar anar allò que ja no li és necessari.

Només em queda reposar i aguantar el dolor estoicament.

Respirar i anar cap a dins es torna una necessitat igual com posar atenció al meu cos perquè el dolor no se m'emporti massa.

M'esforço en convertir el patiment en altres estats que s'apropin al benestar.

A estones ploro, de ràbia, de tristesa...

Em neguiteja haver-me d'estar quieta i callada, com empresonada dins el meu cos, acompanyant-me en aquest cicle menstrual que fa temps em fa veure les estrelles.

I en plorar-ho, noto alliberament en el meu baix ventre, em sento vulnerable i dèbil uns moments i després em calmo i em relaxo.

I sí, demano a l'univers que, siusplau, s'emporti tot allò que fa que visqui aquests dies d'aquesta manera.

I que em doni pistes de què coi puc fer per calmar els mals de les meves entranyes i les ganes de morir que aquests dolors em desperten.

No m'hi vull acostumar a això ! _expresso

A estones em deixo vèncer, hi ha moments que em visc vençuda i en altres ocasions veig sortir, de mi, una força que semblaria que em fa invencible.

Busco la manera d'equilibrar el repòs amb l'acció.

Em concentro en permetre'm reaccionar per a trobar la calma.

M'adono, de nou, de la lluita que s'estableix dins meu i torno a parlar amb l'univers, i aquesta vegada li dic que ja no vull esforçar-me més, que s'ha acabat patir d'aquesta manera i que estic preparada perquè la meva essència es faci forma i pugui decidir quan reposo i quan em moc.

Respiro, respiro, respiro, respiro i torno a respirar fins que l'esforç es fa plor o es descongestiona, un xic, el meu baix ventre, allà on la meva essència pren la forma.

I quan noto que la porta del meu hara es comença a bellugar, respiro encara amb més profunditat per obrir-la un xic més. I aleshores em respiro amb la intenció d'obrir i connectar amb el meu cor, per fer que el camí entre els dos centres, es vagi il·luminant i enfortint més i més.

Així, connectant el meu segon txacre amb el cor, puc accionar la meva essència i donar-li forma mitjançant el llenguatge de l'amor.

Sí, vull que així sigui !