Des de llavors, t'estimo

Avui, camino gaudint del paisatge que m'abraça i em porta a tu.

I veig com ens apropem, poc a poc, amb seguretat i fermesa.

Hem pogut traspassar els dubtes, les pors i les obsessions que encara ens lligaven a desitjos desenfrenats.

Hem sabut esperar i guardar-nos del fred i la calor per mantenir serens els nostres cors.

Hem après a escoltar-nos, a respectar-nos, a cuidar-nos i a estimar-nos com a nosaltres mateixos.

Sóc aquí, on sempre ens hem trobat.

Aquí, on el silenci i l'alegria es confonen...

Sóc al lloc on un dia vam descobrir l'Amor i on una part de mi es va quedar observant la teva ànima.

Des de llavors, t'estimo.

T'estimo i et sé al meu costat, observant-me, també.

M'encanta que hi siguis !

M'agrada sentir que ens unim amb abraçades sinceres i amb mirades dolces.

M'agrada fer-te present al meu costat enmig de l'amor que un dia vaig descobrir en mi, a partir de tu i, en tu, a partir de mi...

I el que més m'agrada és la relació que anem construint plegats, aquella que tu vols per a tu i jo vull per a mi.

Sí !!

Celebro el nostre retrobament i em deixo perdre en la profunditat de les nostres mirades.

Em fa feliç veure't, notar-te, sentir-te, escoltar-te, parlar-te..., i m'alegra adonar-me de que ja m'estimo com t'estimo a tu.

Sóc feliç de saber que existeixes. Gràcies !!

Sóc aquí, on sempre he estat.

Al mateix lloc on un dia vaig decidir intuir-te i em vaig atrevir a obrir-te la porta dels meus somnis per mostrar-te el meu cor.

Des de llavors, t'estimo.

Gràcies per Ser ! Gràcies per existir !

T'estimo

Maria

A tu, Lluc, el meu germà bessó

Estimat Lluc,

Et miro i et reconec com el meu germà bessó.

Encara tinc el record del gran amor que ens uneix, aquell que vam compartir dins l'úter de la mare quan tots dos creixíem junts, de costat.

Les nostres cèl·lules encara no havien experimentat el dolor de la pèrdua, aleshores.

Els nostres cossos encara estaven junts.

Hi estava tant bé amb tu, dins la mare ! Quin amor més gran !

Gràcies !

Encara el puc sentir i noto com banya totes les meves cèl·lules, com quan vivíem de costat.

Vam tenir destins diferents.

Tu vas deixar de créixer, de sobte, i jo vaig continuar visquen.

Vaig sentir molt la teva pèrdua.

Quant dolor, Lluc !

I saps ?

Una part de mi va creure que havia estat responsabilitat meva que tu no poguéssis continuar visquent i que no hi hagués lloc per a tu dins les entranyes de la mare.

Ho sento, Lluc.

El meu destí va ser viure i el teu morir.

Ara, accepto el que va passar i puc plorar el dolor de la teva pèrdua.

Es va quedar impregnat dins el meu cos...

I en cada llàgrima que els meus ulls ploren veig dibuixar-se davant meu aquella primera tristesa...i l'abraço amb força.

I encara que sé que no ets tu, l'abraço com si t'abracés a tu...

La miro com si et mirés a tu...

I l'estimo com t'estimo a tu...

M'abandono a sentir, amb cos i ànima, el dolor i la tristesa i en aquesta rendició veig obrir-se dins meu l'amor que ens uneix.

Es fa presència en mi...

Ja et sento dins meu, Lluc.

Sempre t'havia buscat fora de mi, per tot arreu on anava...

Volia viure un amor com el nostre, una altra vegada.

Accepto els nostres destins i camino cap al meu, fent-te un lloc dins el meu cor.

Integro en mi el gran amor que ens uneix.

Gràcies, Lluc, per aquest amor tant gran !

T'estimo molt !

Descansa en pau.

La teva germana bessona Maria

El primer desig. El desig primer

Algun dia i en algun moment ho havia demanat.

No recordava quan ni a on però sabia que s'havia atrevit a demanar el seu primer desig, aquell que anhelava per sobre de totes les coses.

S'havia agenollat i després d'ajuntar la palma de les mans davant el seu pit, havia reconegut, davant d'ella mateixa, el desig primer.

I es va dir:

Jo només desitjo viure i compartir l'Amor.

Va sospirar profundament i després va somriure de molt endins.

Això és el que vull ! _ es va dir.

Després, mirant el cel i agenollada, encara, li ho va confessà a la Vida, a l'Univers, al Sol, a la Lluna, als mars, als vents, als àngels, als dimonis i a Déu.

I es va estar una estona quieta, adonant-se del que s'havia atrevit a demanar i sentint que alguna cosa més gran que ella responia a la seva petició.

Va tenir la sensació, per mitjà d'una senyal interna ben especial, que la seva demanda havia estat rebuda.

I amb les primeres nevades de l'hivern va anar tancant els ulls i començà a somiar en com ho faria per viure i compartir l'Amor.

Somiava en l'Amor.

I mentre experimentava aquells somnis, que semblaven molt reals, un dia, quan faltava poc per la primavera, s'adonà que la única cosa que li faltava, per viure l'Amor com ella volia, era prendre'l.

I va començar a obrir els ulls, poc a poc, per veure i prendre l'Amor que les flors ja li començaven a donar...

Ara sí vivia, desperta, l'Amor.

Havia après a prendre'l i ja no es vivia en desequilibri en el donar i el rebre.

Va mirar el cel i va agrair a la Vida, a l'Univers, al Sol, a la Lluna, als mars, als vents, als àngels, als dimonis i a Déu que responguessin a la demanda que un dia, en algun moment d'alguna època, els va fer.

I després, es va agrair a ella mateixa haver-se atrevit a demanar, com l'infant que encara té fe en la màgia, aquell primer desig i a permetre's viure'l.