Sota l'olivera veig l'Amor

Sota aquesta olivera crido el teu nom i et faig present en mi, dins aquest meu espai on tot hi cap i on els meus desitjos viuen amb força i es fan reals i verdaders. L’escalfor del sol, que banya el meu cos, m’ajuda a sentir-te més a prop, clar, transparent, pur...

  

Al teu costat m’emborratxo i flueixo, volo, visc intensament i respiro amb la vida, i respiro de tu. Projecto i imagino que ens lliga un fil invisible que connecta els nostres cors i les nostres ànimes es saben juntes i acompanyades.

Penso que ens uneix un vincle d’amor pur i la nostra relació, governada per la llibertat i dibuixada per la negociació i l’entesa, omple d’esperança la meva vida i dilueix la sensació de soledat i incomprensió que sovint es fa present en mi.

Perquè quan ets present en mi m’endinso en el teu palau, on hi regna  l’Amor, i aquí em converteixo en tu, Amor.  L’ alegria i l’èxtasi cobreixen la meva existència i, fora de les muralles de la por, em visc amb pau i tranquil·litat, sentint i vivint qui sóc.

Sortir del teu palau i treure’m el teu vestit em connecta altra vegada a aquesta vida feta de laberints de pors i dubtes. Sovint em cal temps per recuperar-me de la teva ressaca i transmutar les emocions que sorgeixen a la sortida del palau. Altres vegades puc sentir-te intensament després de sortir de tu i estendre’t més enllà de mi i de tu.

La meva ànima anhela que un dia et vesteixis i sorprenguis la meva quotidianitat. M’agradaria trobar-te i projectar-te damunt el món, tu amb el teu vestit i jo amb el meu.

Vull viure de tu, viure amb tu i viure’m a través de tu. Vull fabricar-te dins meu i fer-te viure fora de mi. Qui sap si les meves projeccions algun dia deixaran el món eteri per ser i esdevenir fora de mi. Qui sap si podrem donar-nos les mans i fer junts els camins de la vida. Tu, jo, nosaltres...

El cafè i jo

S'aixeca el dia i noto el meu cos relaxat i descansat. Encara em costa passar a l'acció. Provo amb un cafè i mentre el preparo em sorgeix la necessitat d'escriure quatre línies. Així que agafo llibreta i boli i m'assec, amb el cafè a davant. En aquests moments, observant-me en aquesta situació, em ve al cap una frase d'una cançó de l'Amaral: "sin ti no soy nada..." i em descobreixo cantant-li a aquest cafè que  m'estic prenent.

Uf !! Estic inspirada avui !!_ em dic.

Somric. Realment em fa riure aquesta sortida que he tingut però penso que és molt certa. O no ?? Potser algun dia podria deixar-me sentir qui sóc sense cafè. Podria permetre'm esperar a veure què em passa i com em desenvolupo a la vida quotidiana sense aquesta substància, que imagino que fa accionar el meu cos i la meva ment i em fa sentir segura a la vida, després d'abandonar el món dels somnis.

M'acabo el cafè i, saborejant-lo més que mai, penso en aquesta reflexió que potser algun dia esdevindrà un propòsit.

Sóc, sense tu ? Me n'ensurto ? ... Ja us explicaré...

Agafo la bossa, les claus del cotxe i me'n vaig cap a la feina.

Desesperació

Records farcits de tu omplen encara moments dels meus dies.

15 anys de no estar amb nosaltres, amb mi. La teva pèrdua m'ha fet trontollar tots aquests anys i he caminat coixa pels camins de la vida. M'he vist vençuda per un dolor insuportable i, arrossegada per la ràbia, vaig tancar el cor a la vida i vaig caure al laberint de la desesperació. Qui diu que el procés de dol dura 1 any ? El dolor no hi entén de temps i quan et toca l'ànima i la fereix fins a partir-la...,què fer quan has mort amb vida ?

Busco raons per explicar per què tant dolor i tanta ràbia, per què tanta dificultat en acceptar que ja no hi ets, per què aquest sentiment d'haver mort una part de mi, també. 

Buscava, buscava i buscava fins que vaig deixar de buscar respostes, raons i explicacions (el cap no hi entén d'això). I va ser aleshores que va poder sortir la tristesa que s'amagava sota la ràbia i m'oprimia l'ànima.

Ploro per tu, papa, i les meves llàgrimes són grans, molt transparents i netegen aquest dolor que encara em queda. 

Encara ploro per què et vas morir però ara ja no estic enfadada amb tu, ni amb la vida, ni amb mi.

Avui giro pàgina de tots aquests anys en què m'he sentit perduda de veritat i obro un nou llibre de vida. L'escriuré sense les cadenes de la frustració i la ràbia i fora del laberint de la desesperació, on he estat empresonada.

Avui, papa, sento que t'estimo i la meva ànima torna a estar forta i sencera. Començo a notar que estàs amb mi de nou, ara, dins el meu cor, i em sento afortunada d'haver-te tingut com a pare. Una forta abraçada !

Amors platònics

Recordo aquell estiu que em vas seduir. Mirades descarades omplien l'espai que separava els nostres cossos. Massa distància pel desig de tocar-te, besar-te i de mirar els teus ulls per despullar-te l'ànima.

Somiava trencar el mur de la cordialitat per robar-te un petó, invitar-te a una abraçada i regalar-te una mica d'aquell amor que m'ajudaves a sentir.

T'imaginava caminant al meu costat en silenci, escoltant el llenguatge de les nostres ànimes i sabent-nos estimats.

Et pensava llargues estones interpretant teatres entre tu i jo, on ens unia una complicitat absoluta que anava més enllà del desig i la passió...

I entre somnis i fantasies, aquell desig es va anar ofegant i soterrant amb les pors, les desconfiances i la distància...

I d'aquell desig que no va poder arribar a Ser en va créixer una petita tristesa, humil i no massa sorollosa, de només un plor, just per deixar anar totes les històries inventades.

Ara ets dins el calaix dels amors platònics, on hi guardo aquell vestit que un dia et vaig fer a mida i a través del qual vaig experimentar l'amor romàntic. Et dono les gràcies per formar-ne part, per col.laborar en el meu auto-coneixement en el tema de l'amor i ajudar-me a obrir els ulls a un amor més real i madur. T'estimo.

Presentació

Em proposo iniciar aquest blog amb l'objectiu de compartir-vos els meus escrits. No són res més que explicacions del meu món interior: sensacions, sentiments, il·lusions, impressions, imaginacions, somnis, vivències, idees...que busquen manifestar-se, amb paraules escrites, per fer més lleugera la meva vida quotidiana. Bé, amb altres paraules, són vomitades de tot allò que se'm remou per dins i sí, podria dir que responen a un instint de supervivència. Per què expressar el que porto a la motxilla em permet posar ordre a tot allò que em va pesant i em costa gestionar. Em permet endreçar i fer espai dins aquesta motxilla i treure allò que ja ha quedat més o menys resolt i paït. És per supervivència que vaig organitzant, dia a dia aquest pes amb el qual camino i que forma part de mi. Amor, desamor, tristesa, alegria, pau, odi, frustració, incomprensió, esperança, desesperança, espiritualitat, terrenitat, por... Tot és possible i tot hi cap dins meu, i aquests són els temes dels meus escrits, com els de la vida mateixa. Fa temps que he deixat de ser princesa i accepto la meva part fosca com a humana que sóc. Us confesso que des que m'he permès mirar de cara totes aquelles emocions negatives que sovint no se'ns permet expressar, mostrar i ni tant sols reconèixer, la meva vida ha tingut un altre sentit i em visc més autèntica. I sabeu ? Amb aquesta autenticitat he vist néixer en mi una part màgica que em reconeix com a fada i em dóna ales.

Espero que llegir-me remogui una miqueta les teves aigües internes.

BENVINGUT !! 

BENVINGUDA !!