Recordo aquell estiu que em vas seduir. Mirades descarades omplien l'espai que separava els nostres cossos. Massa distància pel desig de tocar-te, besar-te i de mirar els teus ulls per despullar-te l'ànima.
Somiava trencar el mur de la cordialitat per robar-te un petó, invitar-te a una abraçada i regalar-te una mica d'aquell amor que m'ajudaves a sentir.
T'imaginava caminant al meu costat en silenci, escoltant el llenguatge de les nostres ànimes i sabent-nos estimats.
Et pensava llargues estones interpretant teatres entre tu i jo, on ens unia una complicitat absoluta que anava més enllà del desig i la passió...
I entre somnis i fantasies, aquell desig es va anar ofegant i soterrant amb les pors, les desconfiances i la distància...
I d'aquell desig que no va poder arribar a Ser en va créixer una petita tristesa, humil i no massa sorollosa, de només un plor, just per deixar anar totes les històries inventades.
Ara ets dins el calaix dels amors platònics, on hi guardo aquell vestit que un dia et vaig fer a mida i a través del qual vaig experimentar l'amor romàntic. Et dono les gràcies per formar-ne part, per col.laborar en el meu auto-coneixement en el tema de l'amor i ajudar-me a obrir els ulls a un amor més real i madur. T'estimo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada