Desesperació

Records farcits de tu omplen encara moments dels meus dies.

15 anys de no estar amb nosaltres, amb mi. La teva pèrdua m'ha fet trontollar tots aquests anys i he caminat coixa pels camins de la vida. M'he vist vençuda per un dolor insuportable i, arrossegada per la ràbia, vaig tancar el cor a la vida i vaig caure al laberint de la desesperació. Qui diu que el procés de dol dura 1 any ? El dolor no hi entén de temps i quan et toca l'ànima i la fereix fins a partir-la...,què fer quan has mort amb vida ?

Busco raons per explicar per què tant dolor i tanta ràbia, per què tanta dificultat en acceptar que ja no hi ets, per què aquest sentiment d'haver mort una part de mi, també. 

Buscava, buscava i buscava fins que vaig deixar de buscar respostes, raons i explicacions (el cap no hi entén d'això). I va ser aleshores que va poder sortir la tristesa que s'amagava sota la ràbia i m'oprimia l'ànima.

Ploro per tu, papa, i les meves llàgrimes són grans, molt transparents i netegen aquest dolor que encara em queda. 

Encara ploro per què et vas morir però ara ja no estic enfadada amb tu, ni amb la vida, ni amb mi.

Avui giro pàgina de tots aquests anys en què m'he sentit perduda de veritat i obro un nou llibre de vida. L'escriuré sense les cadenes de la frustració i la ràbia i fora del laberint de la desesperació, on he estat empresonada.

Avui, papa, sento que t'estimo i la meva ànima torna a estar forta i sencera. Començo a notar que estàs amb mi de nou, ara, dins el meu cor, i em sento afortunada d'haver-te tingut com a pare. Una forta abraçada !