Flors, per a vosaltres

(Dedicat a tots els meus sers estimats que estan al cel i ja han trascendit els límits de la vida i la mort, especialment al meu pare).

Quan el dia es fon, puc sentir, dins el silenci, com la meva ànima parla amb la teva.

I aleshores et faig present, de nou, a la meva vida.

No hi ha distància que ens separi, quan el llenguatge de l'Amor s'esdevé.

Saber-me tant a prop teu m'emociona i m'adono que la teva absència s'omple de tu.

I una vegada i una altra obro els ulls del meu cor per mirar els matisos de la Mort i, és llavors quan descobreixo la Vida.

Maria

Demà és tot sants i no em puc esperar més !!

Us vull escriure unes paraules !!

Ja començo a pensar en vosaltres i a fer-vos molt presents en el meu dia a dia. Sí, parlo amb vosaltres, que esteu al cel i us estimo.

M'emociona dedicar-vos una miqueta del meu temps per a recordar-vos i honrar-vos, amb la intenció amorosa i respectuosa que neix en mi quan us recordo i us sento.

Aquest any em ve de gust portar-vos flors, a aquells de vosaltres que teniu un espai allà al cementiri. No ho acostumo a fer i en canvi, aquest any ho sento així i així ho faré.

Sé que no hi sou allà. Només hi ha un trosset d'espai dedicat a vosaltres i on es guarden les restes del cos que un dia vàreu ser. Per això no acostumava a visitar-vos, a allà. O potser també una mica per reveldia ? No en volia saber gaire res sobre la mort, aleshores, i la mirava de lluny.

Avui visitaré aquest espai dedicat a vosaltres i us posaré flors de colors.

Em penso que m'he fet gran, en aquest tema. He acceptat ja del tot la teva mort, papa, i he pogut arribar a una comprensió molt bonica del cicle de la vida. I tot i això encara et ploro, a vegades.

Tot i que no tinc cap dubte, ara, de que no s'acaba tot, amb la mort, tot i que et sento prop meu, animant-me i estimant-me, tot i que et faig viure en el meu cor... Tot i això encara et ploro.

Ploro de dolor, i també d'una mena d'alegria profunda, que fa present un agraïment immens cap a tu.

La teva mort m'ha ensenyat tant sobre la vida, papa !

Gràcies !!

No ha estat gens fàcil aquest aprenentatge.

Ara el comprenc i sé que ha valgut la pena.

Us portaré flors, a vosaltres, que esteu al cel i també en un racó sagrat del meu cor.

Gràcies !

Us estimo !

T'estimo una altra vegada

Quan et penso veig desaparèixer la distància que ens separa.

I aleshores noto l'Amor fluir entre nosaltres i creix una complicitat que em fa plorar d'alegria.

El silenci esdevé la música que sempre havia somniat i en cada respirada recreo imatges inventades, que acompanyen el meu sentir i aquest amor que es fa present en mi.

I el meu ser s'orquestra, seguint la melodia de l'Amor.

I una pau alegra posseix el meu ésser en un tot equilibrat.

Les paraules es tornen buides per dir-te com t'estimo.

Les raons per estimar-te traspassen els límits de la matèria.

I els desitjos d'abraçar el teu cos i agafar-te la mà s'escapen i es fonen en el tot, sentint l'abraçada de les nostres ànimes.

I em visc uns instants sentint l'Amor i comprenent que t'estimo.

T'estimo com si t'hagués estimat altres vegades i altres moments.

I saps ? Només sé que t'estimo.

T'estimo !... una altra vegada.

Gràcies !

Fent ús de la veu del sentir

Aquell matí s'havia despertat especialment descansada i sentia un alleujament diferent, com si alguna cosa hagués canviat dins seu.

 

Una mena de pau interna que brollava de molt endins del seu ser, una sensació de saber-se còmplice del seu passat. Una picada d'ullet de la vida, que l'encoratjava a seguir caminant i li donava certesa del present que habitava.

Notava el cos tranquil i la respiració calmada.

Sentia una alegria serena que s'expandia, poc a poc, dins la zona del pit i omplia els seus pulmons, donant-los espai i preparant-los per l'alè de la vida.

I la seva ment s'obria a un agradable estat de lucidesa, amb pensaments que no pesaven i que tampoc deixaven ressaca emocional.

El ressó del silenci anava cobrint cada una de les parts del seu cos i de tan en tan suspirava i, s'abandonava a cada moment de la seva existència com si fos l'últim.

Es rendia a experimentar el seu ser en cada respirada, a morir de tot allò que anava exhalant i a renèixer, una vegada i una altra, dins l' etern present.

Es vivia en una mena d'estat d'hipnosi que deixava al descobert tot el seu Ser. Una conexió amb la seva essència, expressada amb la veu del sentir.

Finalment havia cedit a escoltar aquesta veu que formava part d'ella, també, i que durant molt temps no s'havia atrevit a mirar de cara i molt menys a fer-li cas.

Ara, acceptava la veueta que li parlava des de molt endins del seu cor i es deleitava amb aquells moments que aquella veu del sentir es manifestava plenament en ella. Cada dia que passava descobria una nova forma d'expressió d'aquella veueta, que omplia tots els buits, desenmascarava tot dubte i donava coherència a tot allò que no entenia.

L'escalfor del sol l'ajudava a mantenir aquell estat amb el qual s'havia llevat aquell matí, gaudint-ne plenament. 

 

Sabia que, en qualsevol moment, la quotidianitat interferiria en aquells moments de màxima connexió amb sí mateixa i algun estímul despertaria la veu de la raó.

I fou així.

De sobte es va sentir el telèfon i amb això es va anar fent present la veu de la raó. I anà sortint d'aquell profund estat meditatiu, tot contestant la trucada.

Ara, la veu de la raó també es feia present, ocupant un espai compartit amb la veu del sentir, i expressant-se, per guiar, juntament amb la veu del sentir, el seu Ser.