(Per molts anys, pare !
Avui faries anys !
Per a tu aquest escrit )
T'estimo !!!
S'havia llevat d'hora, com de
costum, i havia vist sortir el sol. Li agradava veure entrar els
primers rajos a través dels finestrals del menjador del seu piset.
I mentre el dia s'introduïa, poc a
poc, dins els racons de la seva llar, el seu cos s'anava despertant
de la nit i es feia present.
Alhora, la seva ment apagava petits
records d'experiències viscudes dins els somnis de la màgica nit.
Acostumava a estirar-se, i amb
moviments amplis, badallava i s'anava fent un lloc dins l'espai a
partir d'accions que el seu cos executava sense demanar permís.
Aquells primers rituals del matí,
que sorgien sense massa esforç, l'ajudaven a anar-se visquen com un
tot : cos i ment.
Alguns dies, però, li calia fer uns
rituals extres, per acabar de lligar-los, darrera dels quals hi havia
una intenció clara, enfocada a integrar aquelles dues parts d'ella
mateixa que a vegades semblava que volien funcionar per separat.
Així, es preparava per a formar part de la vida i començar un nou
dia.
Aquell dia, tot i els preparatius
que havia après per harmonitzar el seu cos i la seva ment, no
aconseguia desprendre's d'aquella imatge.
Encara la recordava i aquell matí
se li havia tornat a fer present.
No estava segura de si l'havia
somniat o li havia aparegut espontàniament en un moment de
serenitat, com a vegades li passava.
Deuria fer unes tres setmanes que
l'hauria vist.
Era una seqüència d'imatges que no
identificava com a visualitzacions nascudes a partir de la
imaginació. Si era cert que existien altres vides, aquella vivència
semblava un record viscut en un altre temps i un altre espai, i tenia
una càrrega de realitat que diferia d'altres vivències visuals que
experimentava.
Deixant-ne de banda l'origen, del
que sí estava segura és de com n'havia estat de reveladora, aquella
experiència visual que se li havia manifestat.
Li revelava un munt de coses sobre
el moment vital en què es trobava.
"...algú se li acostava i
li donava una flor blanca..."
(Era una flor d'aquelles que, en
lloc de pètals, té una mena de fils prims, delicats i flexibles, al
damunt dels quals hi ha un polsim blanc i tots junts formen una bola
semblant a un plomall. Aquest plomall es desfà fàcilment del seu
nucli i el vent més suau és capaç de desfer-lo per fer-lo volar i
espargir-lo).
"...i just quan ella agafava
aquella flor per la tija, apareixia, al seu costat, una papallona
blava amb taques de colors que volava allà mateix, fent saltar, amb
el moviment de les seves ales, els fils blancs, que volaven, un a un,
resseguint destins diferents, enduts per la força del vent suau i
càlid que la papallona blava dibuixava. I s'escampaven per la vida
com si fossin cabells d'àngel... "
Va sentir una mica de tristesa en
veure com s'anava desfent aquella bola blanca tant perfecte però, de
seguida, la papallona, li cridà l'atenció. No només es va sentir
captivada per la bellesa en la seva forma, els seus colors i el seu
moviment sinó que també va adonar-se de la importància que tenia
per aquella flor i per la vida.
I va somriure, veient caure els fils
que encara quedaven i que l'anaven despullant d'aquella estructura
que ja no necessitava més.
Es va fixar, aleshores, en el nucli,
aquella part de la flor, fins ara amagada. Sortia a la superfície,
prenent protagonisme, com un fruit que ja ha madurat.
Va recordar que, quan era una nena,
sovint jugava a bufar flors blanques i, com la papallona blava, feia
volar cabells d'àngel per regalar-los a la Vida i veure sorgir el
fruit amagat de la flor.
I llavors va sentir una mena de
complicitat amb la flor, la papallona, amb ella mateixa i amb la Vida
i va anar a celebrar el dia.
Ets flor, ets papallona, ets àngel...
Ets llavor, ets fruit, ets vent...
Ets alè, ets vida, ets Amor.
