Llàgrimes de color diamant, per a tu

26/07/15

El meu cor, avui, batega amb força i deixa anar l'últim nus entortolligat de tristesa.

Es barreja amb una dolça i serena Alegria, deixant anar les últimes sanglotades que no em deixaven viure del tot. No ho sabia fer, sense tu.

Tanco les ales amb les quals he volat molt temps, buscant respostes per entendre perquè no podem caminar junts i buscant racons fora del temps i l'espai per unir les nostres ànimes, vivint l'Amor, de nou. Em deixo caure sobre la terra i sobre les petjades que els meus peus dibuixen, i cauen llàgrimes de color diamant, per a tu. 

Celebro la teva mort, una vegada t'he integrat en mi i després d'acceptar que em cal caminar sola, Ara, sense tu. Respiro des de molt endins del meu ser. I ploro. Ploro amb molta força i m'adono que sóc capaç de riure amb la mateixa intensitat amb què he començat a plorar. Però avui no vull riure. No em fa riure això. 

Dono espai a aquesta tristesa tant profunda que el meu cos està a punt d'expulsar. Noto desfer-se dins meu la primera tristesa que es va instaurar en mi i m'abraço amb força, plorant i sanglotant. Avui no em preocupa res, tot m'és igual, res té importància, sense tu i tot em rellisca. Només vull plorar per tu i per a mi, avui. 

Em permeto plorar-te per notar el gust salat de les meves llàgrimes. Deixa'm plorar, ho necessito.

Llanço al mar aquella moneda amb la que un dia vam jugar a cara o creu, i apareix el teu rostre davant meu, encoratjant-me i animant-me amb un somriure de pau que omple una mica aquest vuit que sento dins. 

Mirant l'horitzó, traspasso la porta de l'Alegria, serenament, integrant, poc a poc, tot allò que em dius i ja em comença a fer riure. Saps que tornaré a riure, em costa poc. Avui deixa'm plorar algunes llàgrimes, Ara i Aquí. 

Demà, quan les meves llàgrimes esdevinguin diamants obriré, conscient, les meves ales i ens trobarem de nou, en alguna banda de l'univers, vivint la màgia de l'Amor.

Ploro per a tu i per a mi i obro els braços per recollir una mica de la pols que la teva estrella encara m'envia. 

T'estimo des de molt endins i et trobo a faltar al meu costat. 

Una abraçada amb molta força.

On són els meus padrins ?

(23/07/15)

Estimat núvol  meu,

Estic molt contenta de tenir-te. Ja saps, sempre he estat fidel a la meva llibreta de fulls blancs, sí, aquelles que no tenen ni ratlles ni quadradets. Són les que més m'agraden perquè així res interfereix en el que escric. Em sento lliure per expressar tot el que em surti, sense filtres, sense sentir-me obligada a seguir la línia marcada, i a no passar-me de la ratlla. Ja saps que fer la meva sempre m'ha agradat molt !!

I fa temps que sé que passar-me de la ratlla, a vegades, porta conseqüències que no m'agraden.  

Saps ? Ho he meditat tant temps, tot això ! Això de fer la meva i creure en mi i en el que sento, vull dir.

I no només ho he meditat des de la calma i la serenitat, també ho he analitzat, reflexionat i m'he responsabilitzat dels errors, pecats, si vols, o allò amb què he fallat i està pendent de millorar en mi. Ei, també sé veure tot allò amb què progresso adequadament...

Ara que està de moda fer el racó de pensar, penso que un racó per rondinar estaria de "puta mare". Ai !!, se m'ha escapat ! Volia dir que crear un racó per rondinar a les escoles, les famílies, les empreses i a tots els llocs on es facin activitats amb grup i fins i tot també poder fer l'animal, cridar, riure, plorar, abraçar-se, somniar, ballar, cantar, o bé rondinar, rondinar i rondinar una estoneta, encara que sigui petita, penso que és urgent.

Em sento com si estigués fent una regressió a l'adolescència, o potser abans i tot. Recordes que aleshores m'adreçava a tu dient-te: estimat diari ? Durant un temps et vaig substituir per un amic invisible, ho sé. Ara he recuperat el vici d'expressar-me a través de l'escriptura, a part de parlar amb mi mateixa. Em resulta més eficaç.

Parlar amb tu a vegades m'és necessari perquè hi ha temes amb els quals jo soleta no puc. Hi he reflexionat, també amb això. Jo soleta m'he anat espavilant durant molt temps i m'he adonat que estic cansada de veritat. Em noto esgotada i sense piles. Si pogués carregar-me la bateria, com faig amb el mòbil i el portàtil... T'imagines ?

Doncs el que et deia: a l'adolescència vaig anar aprenent que demanar el que necessitava amb veu segura, paraules clares i senzilles i mirada directa i penetrant moltes vegades no arribava als que aleshores em proveïen de les meves necessitats i després d'anar rebent reaccions, dels qui eren autoritats per a mi, viscudes amb la més incoherent de les incoherències que mai et puguis imaginar, vaig anar visquent les meves necessitats com a innecessàries tonteries que no eren importants pels grans. Amb això vaig anar visquent que parlar de tu a tu amb els que manen no acabava de funcionar. Alguna cosa no els agradava i, sense saber què no els agradava de mi o perquè les meves paraules i les meves demandes els entraven per una orella i els sortien per l'altra, em vaig anar pensant que potser sí les meves necessitats eren tonteries, demanava massa o potser jo no ho mereixia...

Ostra, ara que escric això em ve al cap que, a mi, els sermons del capellà les vegades que anava a missa també m'entraven per una orella i em sortien per l'altra. No hi entenia ben res. Però recordo que, amb el vestidet que la mare em posava, amb les sabates del diumenge i el cabell deixat anar, em sentia especial i aquell dia aprofitava per jugar a ser maca. No sé si ho semblava o no, de maca, però jo jugava a ser-ho i m'hi sentia de veritat. I a part de jugar a ser maca també jugava a altres jocs, aquell dia, encara que no gosava fer la vertical perquè aquell vestit, seguint la llei de la gravetat, hagués deixat descobrir tot el meu cos. Quina vergonya !! Així que el joc de tocar el cel amb els peus i veure el món al revés el reservava per els altres dies de la setmana. 

Doncs, saps ? Estimat núvol, ara tinc 40 anys i encara ara, els que mouen els fils, que ja no són els meus pares, aquests fils ja els he tallat, em sento com en aquella època. 

És per això que t'escric a tu, estimat núvol. Quina sort que ara et tinc. La meva padrina, la iaia Esperança va morir quan jo tenia 2 anys i sempre havia pensat que m'ajudava, des del cel. I et diré un secret: a mi, quan em parlaven de Déu, en aquella època no ho acabava de veure del tot clar i en lloc de parlar amb ell parlava directament amb la meva àvia paterna i li demanava coses i li explicava coses, com faig ara amb tu. Sempre l'he tingut present. El meu padrí, l'avi matern, encara és viu. És molt gran i porta una motxilla que pesa molt, amb tot d'experiències viscudes com ha pogut, com tothom. Ara necessita que el cuidin. Algun dia et parlaré d'ell. Encara té molt sentit de l'humor, tot i el que ha passat, i m'adono que últimament se li està despertant una sensibilitat que fins ara no havia pogut expressar.

On són els meus padrins ?

L'avi Manel viu prop de casa i la iaia Esperança està al cel. T'escric per veure si li pots fer arribar que necessito la seva ajuda, ara. Jo sola no puc, amb el que em passa, i el cert és que no sé si necessito un psiquiatre, un metge de capçalera, un psicòleg, un terapeuta, un coach, un advocat, un sindicalista o tot lo anterior però amb femení. Tant li fa. Necessito algú de confiança que m'ajudi a solucionar el que em passa, algú que escolti la meva situació des de la part més humana a la que tothom pot arribar, si vol. Em sento ben perduda, des que vaig tenir un problema a la feina, l'any 2012.

Rondinava perquè estava més cremada que la pipa d'un indi i, degut a canvis constants de normatives, caps, de processos interns, de personal, canvis d'horaris, de suports informàtics innovadors, canvis en els sous, canvis de plans dels dirigents, canvis, canvis i canvis que jo respirava, enmig d'un ambient canviant, amb la sensació que uns sabien què s'estava coent mentre que els altres treballàvem com locos per donar resposta a uns altres, que també treballaven i feien la seva feina com podien. Tot això a mi m'estressava molt i a sobre es va ajuntar amb un canvi de comopanya de feina amb qui no ens vam entendre i també amb un canvi de cap. I més enllà de si ens enteniem o no en el tema personal, el que sí puc afirmar i vaig anar avisant a qui tocava en el seu moment, afirmo amb una seguretat absoluta que no ens vam entendre amb el tema laboral.

Encara em desperto a les nits plorant des de molt endins i revisc aquella frustració que sentia en aquells moments, de trobar-me a un carrer sense sortida, perseguida per un monstre gran i afamat que vaig imaginar que se'm volia menjar. I més enllà de monstres que se'm volen menjar, jo sola no podia solucionar aquell conflicte que estava vivint, fruit de malentesos i malentesos, falta de comunicació, canvis ràpids... Malentesos d'una borratxera de barra lliure. Malentesos laborals que també es van fer personals, i es van barrejar amb els personals. Tal qual. Perquè si s'esperava de mi que fos un robot, allà dins i en aquella situacíó, penso que hi ha un malentés també, i vull aclarir-lo. 

I saps ? Estimat núvol, ni jo ni la companya, ni les meves caps ni els meus companys vam tenir prou mà esquerra per fer que aquella situació no esdevingués amb el que va succeir més tard amb mi. Parlo de mi perquè ja tinc prou feina.

Un dia, quan ja no podia més i havia esgotat totes les possibilitats que estaven a les meves mans, aleshores vaig reaccionar i vaig expressar aquell conflicte que em cremava per dins. Tu saps que a vegades sóc de fàcil reaccionar. I vaig fer un espectacle allà mateix. Com un cavall desbocat, vaig dir la paraula màgica amb un to pujat de veu i un gest que expressava la meva frustració i la meva ràbia. Aquell dia no vaig perdre cap paper, els vaig rebotir directament sobre la fotocopiadora i cridant: Prou ! Jo no puc treballar més així i amb aquesta noia. Si ara ho imagino puc veure com em surt foc pels queixals deixant anar pensaments que es tornen fum i crema en  mi un foc intern que em fa posar de genolls, plorant de ràbia i tristesa. I m'abandono a aquell espectacle que vaig protagonitzar aquell dia, actuant inconscientment i reaccionant a un estres col.lectiu que a mi em tocava de ple. El notava en el meu cos, el sentia en el meu cor i emborratxava els meus pensaments, fent-los més tòxics que mai. 

Avui, ara i aquí acaba el meu espectacle i decideixo no reaccionar més pels altres. Em poso en el meu lloc, amb les meves ulleres i deixo dissoldre en mi aquell trosset de la meva ànima contaminat i ofuscat per tot allò que no vaig saber gestionar d'una altra manera. Estic estressada encara.

Iaia Esperança, tu que ets al cel i estàs més a prop del meu núvol, espero que em puguis ajudar a solucionar els malentesos que he creat. He estat molt temps al racó de pensar, jo sola, i allà hi he fet també el racó de rondinar. Només rondino una mica i prou, per agafar força i no quedar-me penjada molta estona pensant. 

Necessito ajuda, ara. Perquè de tant pensar i meditar m'he adonat que jo no vull tirar cap més pedra i tampoc vull rebre cap més pedregada. Em responsabilitzo de mi i escullo parlar des del cor, amb veu serena i tranquil.la, mirant als ulls i col.laborant des de la responsabilitat d'un adult que ha après a fer castells amb les pedres. I això de rondinar, miraré de fer-ho d'una altre manera. Jo no em veig en cor de deixar de rondinar, encara.

Qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra.

El poder de l'addicció. Addicció al poder

Fa dies que tinc ganes d'escriure sobre aquest tema i deixar caure les idees que em desperta, veient i observant el que passa al món i observant i experimentant el que em passa a mi, bellugant-m'hi. Avui és un dia important per mi, per moltes diverses raons que ara no venen al cas i sí que em fan moure a escriure aquest ball de paraules. L'envio en aquest núvol, doncs. Per a tu, per a mi, per a ell, ella, ells, elles i vosaltres. Per a nosaltres. 

Ja fa algun temps vaig arribar a un punt de la meva vida en què vaig assolir viure'm sentint que podria anar-me'n a viure a una illa deserta, sola, sense emportar-me'n res, i recordo que quan ho vaig sentir així, de seguida em vaig adonar que en realitat no ho volia, jo vull viure amb tu, amb ell, ella, ells, elles i amb vosaltres. A nivell intern vaig assolir un cert alliberament i una agradable sensació de benestar amb  mi mateixa que vaig expressar amb un sospir de serenitat.

I em vaig llançar a la Vida, amb tu, amb ell, ella, ells, elles i vosaltres, acceptant-me i vivint-me com a nosaltres. I ara entenc que a la meva història de vida em vaig perdre entre aquest jo i nosaltres. Em vaig difondre amb aquest nosaltres, que m'inclou a mi, a tu, a ell, ella, ells, elles i vosaltres. Amb altres paraules: jo no Sóc sense tu. Sí, tu !!

Sóc addicta al tabac i a les pastis legals. Les pastis legals les utilitzo per "controlar" l'ansietat i els atacs de pànic que pateixo a vegades, quan situacions que visc estressants fan saltar les alarmes del meu cos, activant una por inconscient que, he après a fer conscient, poc a poc i al meu ritme, que és diferent al teu. Ja saps, cadascú repeteix la seva cançó. I sabeu ? Com que estic "enganxada" a les pastis legals, per poder seguir el ritme que marquen, inconscientment (o no !!??..), els que mouen els fils, estic fitxada i em resulta difícil la possibilitat de desaprendre aquesta por inconscient per fer-la conscient i deixar de ser addicta als ansiolítics, antidepressius o qualsevol d'aquestes substàncies. He dit difícil, no impossible.

També he estat addicta a la feina. Ara en sóc ex-addicta !! I addicta a l'amor... Em penso que aquesta addicció encara la tinc. Tinc fam d'abraçades sinceres i mirades amigues, de jocs innoscents, amb regles clares i transparents. Tinc fam de compartir l'ànima a través dels ulls que encara volen i saben escoltar i expressar-se més enllà de la pantalla que ens ofereixen les noves tecnologies i més enllà del ritme frenètic d'aquesta necessitat que ens hem creat i ens separa tant de la nostra essència i dels ulls de qui tenim al costat.

Alcohol, drogues legals, drogues il.legals, sexe, poder, diners, propietats, mòbils, noves tecnologies per estar "a la page", la moda, les modes, esports i activitats vàries per fugir d'un mateix, teràpies, terapeutes, cuidadors, cuidadores, llibres d'autoajuda, famosos i famoses que enamoren, la feina...

De moment em quedo amb l'addicció més antiga que tinc, el tabac, la més natural i pura, per la seva evidència, per ser socialment acceptada i reconeguda com a tal, arreu del món. Una addicció amb tota regla.

Quina sort que tinc de ser addicta a algu tant obvi, oi ? Una addicció tant evident i lliure de manipulacions. Ara que escric això se m'escapa el riure per sota el nas, però avui no vull parlar d'aquest punt. 

El cas és que, ara que puc reviure, en la distància, el moment en què vaig començar a fumar, em recordo de tu, i això sí que em fa riure de veritat. Em recordo de tu i d'aquell joc que un dia vam jugar a cara o creu: a qui li surti cara es llança primer a la Mort, i a qui li surti creu es llança primer a la Vida. Ei, amic, deixa'm rondinar una altra vegada ! La pròxima vegada tornes a néixer tu primer, que cansa molt fer un pols entre la Vida i la Mort.

I ara, que el sol ja ha desfet la neu de les muntanyes, et dedico aquest escrit a tu, que tens nom i cognoms i que m'estimes amb bogeria des del cel. A tu, que, amb la teva mort, fa poc més de 6 anys, he conegut el cel i també l'infern. A tu, que m'envies l'essència de l'estel que he escollit per tu i m'ajudes a recordar que jo sóc una estrella també, de la meva vida, de la meva història. Ara entenc aquest pla b que ens unia i amb això recordo cada paraula, cada trobada, cada mirada i totes les vegades que vaig intuir la teva mort, i com jo notava la teva pèrdua inconscientment, en el meu cos i en el meu cor, i se'm feia un núvol de pensaments i idees inconnexes a la meva ment. Quin patiment !!

I ara, que et sé en mi, et dono la mà, sense cap dubte, sabent que ens estimem i que amb el teu exemple m'has mostrat el camí a la Vida, més enllà de la Mort. Integro en mi tot allò que vam compartir quan vivies, tot allò que aleshores no ens vam saber dir, i allò que hem compartit, després de la teva mort. 

El meu primer amor va ser el meu pare. Recordes que t'ho vaig ? Tu vas ser el segon, o el tercer, o el quart..., tant se val. Vas ser aquell que removia totes les parts del meu cos i feia vibrar la meva ànima fins a tocar la bogeria. Si estimar-te és de bojos, estic boja del tot !!

Gràcies per fer-me somiar observant els estels i la lluna,  gràcies per ensenyar-me a seguir el moviment dels núvols quan tapen el sol: ara sé que sempre torna a sortir, i gràcies per ensenyar-me a gaudir de l'aigua de les tempestes.

Em moro de ganes de viure !!!

T'estimo, m'estimo.

Moguent la kundalini

Tot just m'acabo de despertar i no sé pas a quin dia estem, encara. Sí que sé que aquesta nit hi ha hagut lluna plena i em surten aquestes paraules:

Avui i ara, em deixo Ser. Davant aquest paper en blanc, deixo ballar les paraules que brollen del fons de mi. I respiro profundament perquè tot allò que escric sorgeixi d'aquest espai que he après a crear dins meu i em connecta amb el tot i amb el res, amb el passat i amb el futur, i sobretot amb la calma de saber que Visc, l'Ara. Imagino que deu ser el buit fèrtil, que expliquen els gestalistes. No sé.

Doncs sí, Ara Visc, serena, tranquil.la, calmada, conscient, i havent recuperat la meva força. Expresso tot allò que Sóc, tot allò que un dia no vaig saber explicar, mostrar, interpretar, i es va quedar reprimit en el meu cos, estancat en el meu cor i bloquejat a la meva gola.

La teva mirada em tranquil·litza, calma la meva ànima i dóna fe de la meva essència. T'ho dic a tu, dona, que t'estimes. I a tu, home, que t'estimes, també.

T'ho dic a tu, que saps veure la meva ànima a través dels teus ulls, i els meus, i t'estimes, ara, així, tal qual. T'estimes de cap a peus.

...

Ara em vénen ganes de jugar a pintar-me les ungles del peu. Me les pintaré "rojo pasion" i em posaré aquelles sandàlies que m'agraden tant. Les de taló no, les planes, hi camino millor, i no se sap mai si tindré ocasió de saltar, córrer, ballar com una loca... Encara que també me les puc treure, en un moment donat... Decidit. Els talons em fan mal i avui no me'ls poso. 

Tocar de peus a terra amb tota la planta dels peus m'ajuda a moure la kundalini millor, a fer conscient el meu cos i a gaudir-ne del tot.

Ara recordo que tinc pèls a les aixelles. Si tinc temps i em ve de gust em depilaré, si no, ho faré en un altre moment. No sóc pas famosa, jo, i sovint escapo del què "és" políticament correcte. No per rebeldia, sinó perquè a vegades no hi crec, amb tot això que es considera políticament correcte. 

Total que avui surto a moure la kundalini amb les ungles del peu pintades "rojo pasion", amb algun pèl a les aixelles i amb un somriure d'orella a orella. A veure què em regala la Vida... A veure quins escenaris em trobaré, avui...

Espero que no hagi sortit cap llei que prohibeixi portar les ungles del peu pintades de vermell i prohibeixi portar pèls a les aixelles. Si em foten una multa no sé si la podré pagar i no tinc ganes d'ensenyar la cuixa a cap figura d'autoritat o a contactar amb aquell amic, amiga d'un amic o d'una amiga, i aquestes coses.

Confio que trobaré persones que s'estimen i veuen, més enllà dels ulls, la meva mirada, la seva mirada, la teva mirada.

Estima't ! Amb l'Amor no s'hi juga...