Fa dies que tinc ganes d'escriure sobre aquest tema i deixar caure les idees que em desperta, veient i observant el que passa al món i observant i experimentant el que em passa a mi, bellugant-m'hi. Avui és un dia important per mi, per moltes diverses raons que ara no venen al cas i sí que em fan moure a escriure aquest ball de paraules. L'envio en aquest núvol, doncs. Per a tu, per a mi, per a ell, ella, ells, elles i vosaltres. Per a nosaltres.
Ja fa algun temps vaig arribar a un punt de la meva vida en què vaig assolir viure'm sentint que podria anar-me'n a viure a una illa deserta, sola, sense emportar-me'n res, i recordo que quan ho vaig sentir així, de seguida em vaig adonar que en realitat no ho volia, jo vull viure amb tu, amb ell, ella, ells, elles i amb vosaltres. A nivell intern vaig assolir un cert alliberament i una agradable sensació de benestar amb mi mateixa que vaig expressar amb un sospir de serenitat.
I em vaig llançar a la Vida, amb tu, amb ell, ella, ells, elles i vosaltres, acceptant-me i vivint-me com a nosaltres. I ara entenc que a la meva història de vida em vaig perdre entre aquest jo i nosaltres. Em vaig difondre amb aquest nosaltres, que m'inclou a mi, a tu, a ell, ella, ells, elles i vosaltres. Amb altres paraules: jo no Sóc sense tu. Sí, tu !!
Sóc addicta al tabac i a les pastis legals. Les pastis legals les utilitzo per "controlar" l'ansietat i els atacs de pànic que pateixo a vegades, quan situacions que visc estressants fan saltar les alarmes del meu cos, activant una por inconscient que, he après a fer conscient, poc a poc i al meu ritme, que és diferent al teu. Ja saps, cadascú repeteix la seva cançó. I sabeu ? Com que estic "enganxada" a les pastis legals, per poder seguir el ritme que marquen, inconscientment (o no !!??..), els que mouen els fils, estic fitxada i em resulta difícil la possibilitat de desaprendre aquesta por inconscient per fer-la conscient i deixar de ser addicta als ansiolítics, antidepressius o qualsevol d'aquestes substàncies. He dit difícil, no impossible.
També he estat addicta a la feina. Ara en sóc ex-addicta !! I addicta a l'amor... Em penso que aquesta addicció encara la tinc. Tinc fam d'abraçades sinceres i mirades amigues, de jocs innoscents, amb regles clares i transparents. Tinc fam de compartir l'ànima a través dels ulls que encara volen i saben escoltar i expressar-se més enllà de la pantalla que ens ofereixen les noves tecnologies i més enllà del ritme frenètic d'aquesta necessitat que ens hem creat i ens separa tant de la nostra essència i dels ulls de qui tenim al costat.
Alcohol, drogues legals, drogues il.legals, sexe, poder, diners, propietats, mòbils, noves tecnologies per estar "a la page", la moda, les modes, esports i activitats vàries per fugir d'un mateix, teràpies, terapeutes, cuidadors, cuidadores, llibres d'autoajuda, famosos i famoses que enamoren, la feina...
De moment em quedo amb l'addicció més antiga que tinc, el tabac, la més natural i pura, per la seva evidència, per ser socialment acceptada i reconeguda com a tal, arreu del món. Una addicció amb tota regla.
Quina sort que tinc de ser addicta a algu tant obvi, oi ? Una addicció tant evident i lliure de manipulacions. Ara que escric això se m'escapa el riure per sota el nas, però avui no vull parlar d'aquest punt.
El cas és que, ara que puc reviure, en la distància, el moment en què vaig començar a fumar, em recordo de tu, i això sí que em fa riure de veritat. Em recordo de tu i d'aquell joc que un dia vam jugar a cara o creu: a qui li surti cara es llança primer a la Mort, i a qui li surti creu es llança primer a la Vida. Ei, amic, deixa'm rondinar una altra vegada ! La pròxima vegada tornes a néixer tu primer, que cansa molt fer un pols entre la Vida i la Mort.
I ara, que el sol ja ha desfet la neu de les muntanyes, et dedico aquest escrit a tu, que tens nom i cognoms i que m'estimes amb bogeria des del cel. A tu, que, amb la teva mort, fa poc més de 6 anys, he conegut el cel i també l'infern. A tu, que m'envies l'essència de l'estel que he escollit per tu i m'ajudes a recordar que jo sóc una estrella també, de la meva vida, de la meva història. Ara entenc aquest pla b que ens unia i amb això recordo cada paraula, cada trobada, cada mirada i totes les vegades que vaig intuir la teva mort, i com jo notava la teva pèrdua inconscientment, en el meu cos i en el meu cor, i se'm feia un núvol de pensaments i idees inconnexes a la meva ment. Quin patiment !!
I ara, que et sé en mi, et dono la mà, sense cap dubte, sabent que ens estimem i que amb el teu exemple m'has mostrat el camí a la Vida, més enllà de la Mort. Integro en mi tot allò que vam compartir quan vivies, tot allò que aleshores no ens vam saber dir, i allò que hem compartit, després de la teva mort.
El meu primer amor va ser el meu pare. Recordes que t'ho vaig ? Tu vas ser el segon, o el tercer, o el quart..., tant se val. Vas ser aquell que removia totes les parts del meu cos i feia vibrar la meva ànima fins a tocar la bogeria. Si estimar-te és de bojos, estic boja del tot !!
Gràcies per fer-me somiar observant els estels i la lluna, gràcies per ensenyar-me a seguir el moviment dels núvols quan tapen el sol: ara sé que sempre torna a sortir, i gràcies per ensenyar-me a gaudir de l'aigua de les tempestes.
Em moro de ganes de viure !!!
T'estimo, m'estimo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada