L'habitació ja estava buida del
tot.
Només quedava un mirall antic,
penjat a la paret, just al costat de la porta. S'havia negat a
vendre'l, el volia tenir fins al final.
Sí, volia emmirallar-s'hi una
última vegada, abans de marxar, i agrair a cada un dels reflexes que
aquell mirall li havia retornat al llarg de la seva vida. També
volia integrar aquells personatges que havia representat, en algun
moment, i que havien estat part d'ella i ella d'ells.
Ella, era el resultat de tots ells
i, abans de marxar, volia recordar, altra vegada, la força de cada
un dels rols amb què s'havia viscut i, sobretot, mirant-los als
ulls, volia agrair-los com l'havien ajudat a créixer i a contribuir
a ser qui era.
A fora plovia.
Sentia el soroll de la pluja i
s'entretenia veient regalimar les gotes d'aigua pel vidre de la
finestra.
Va aprofitar per parar-se, i en un
raconet de l'habitació es va asseure, es va recolzar a la paret i
s'agafà les cames fort contra el pit. Tot sospirant, va col·locar
una galta sobre els genolls i es va deixar reposar una estona.
A través de la nostàlgia va anar
recordant totes aquelles vegades que havia desitjat desaparèixer del
món, fugir de la realitat que no suportava o trobar un espai on
pogués restar quieta, fins a convertir-se en una estàtua.
I va somriure, veient passar imatges
d'aquella part d'ella mateixa que havia desitjat tant morir. S'estava
adonant de com la vida li havia concedit aquells tres desitjos: era
cert que s'havia viscut moltes vegades sentint-se apartada del món i
havia tingut l'oportunitat d'inventar mons nous, esdevenint fugitiva
d'allò real i, sí, també havia viscut com una estàtua, en moments
en què la por l'havia paralitzat del tot.
En qüestió de segons, va
comprendre la força que tenien els seus desitjos i de la
responsabilitat que tenia en tot allò que desitjava i imaginava... i
va sentir un xic de por que, en lloc de paralitzar-la, la divertia i
l'emocionava, veient la vida com si fos un joc que mai abans s'havia
atrevit a jugar de debò.
I es va recordar d'aquella làmpada
màgica que havia desitjat tantes vegades tenir, d'on, quan ella ho
decidís, podria fer sortir el geni que hi vivia dins i demanar-li un
desig.
Aquesta idea l'entusiasmava !!
Comprenia que potser no estava tant
lluny de tot allò, de fer que els desitjos que demanés li fossin
concedits...
Tot i això, encara li va agradar
més el que va descobrir després: com per art de màgia, li van
venir a la memòria esquetxos de la seva vida dels moments en què
havia confiat en ella de debò i s'havia sentit part d'una mena de
pla diví, on cada experiència tenia una raó de ser i ocupava un
espai i un temps i... semblava tot tant coherent...!, coherent com
la seva pròpia existència...
Clar que, si era així, si ja tot
estava fet, de què li serviria, doncs, demanar desitjos ?
O potser els desitjos que demanava,
formaven part, també, d'aquesta conspiració que semblava ser guiada
per Deesses, Déus, astres, la força de l'univers... ?
Potser hi havia una part d'ella
mateixa, coneixedora d'allò diví, que l'ajudava a desitjar i
imaginar tot allò que li era necessari viure i experimentar i que,
encaixava a la perfecció, amb aquell pla diví que alguna vegada
havia sentit que existia...
Així doncs, aquella part d'ella que
estava connectada amb allò diví devia fer la mateixa funció que el
geni de la làmpada !!!
Ella mateixa era el geni, doncs ? I
la làmpada, qui era ?... també era ella, la làmpada ?
O potser era que els seus desitjos
en realitat no eren seus sinó de les Deesses, els Déus , els astres
i l'univers... ?
Podia fer, doncs, de' intermediària
entre lo diví i lo humà ?
...
Va respirar àmpliament i es va
permetre fer un silenci intern, per parar tota aquella pluja d'idees
que li venien a la ment. Sabia que calia donar espai a tots aquells
interrogants que se li havien desplegat en un moment, per
integrar-los o endreçar-los en el calaix de les preguntes pendents
de resposta. Sempre hi havia algun lloc, en aquell calaix !!
A fora encara plovia.
Va posar l'atenció en el soroll de
la pluja i no va trigar gaire a imaginar com les gotes es filtrava
per cada part del seu cos, a través dels porus de la seva pell, com
si es volgués netejar de tot allò que havia imaginat i desitjat
fins ara..., com si s'esbandissin tots els pensaments i creences que
havia construït... i com si la pluja l'ajudés a rentar-se de totes
les toxines que alguna vegada, emocions massa intenses, l'havien
contaminat, quan encara s'apoderaven d'ella i perdia el seu centre,
quedant-se orfe de la seva essència.
Després d'aquella dutxa simbòlica
es sentia revitalitzada, com nova: semblava que no només li havia
netejat la pell i cada part del seu cos sinó que també sentia neta
la seva ànima, i brillava com mai abans l' havia vist brillar, tant
semblant a la seva essència que fins i tot era fàcil
confondre-les...
Havia deixat de ploure i semblava
que en algun raconet del cel començava a despuntar algun raig del
sol.
No va trigar a posar-se de peu i de
seguida li sorgí la necessitat de trepitjar, poc a poc, tots els
racons de l'habitació, com si s'anés acomiadant d'aquell espai que
havia marcat els límits de la seva realitat, durant tants anys.
Les parets blanques ja no li
molestaven, i fins i tot les veia com si fossin parets toves i
encoixinades, per si necessitava ser protegida d'algun cop o d'alguna
sotragada inesperada. Tampoc les veia, ara, com a limitadores de la
seva existència.
Sí, en algun moment, les havia
percebut com uns murs forts i rígids que l'esclavitzaven i
l'allunyaven de la llibertat.
Altres vegades també les havia
utilitzat per a protegir-se del món i d'ella mateixa.
Els hi va agrair que l'haguessin
acompanyat durant tant temps.
... Era cert que, sovint, la
llibertat, l'havia espantat tant, que havia reaccionat tancat els
ulls a les infinites possibilitats que aquesta li oferia...
Però això ja era aigua passada...
Es sentia preparada per assaborir el
ventall d'opcions que la llibertat li posava davant i confiava en
ella mateixa i en saber escollir quins desitjos demanaria cada dia
per fer camí cap al pla diví, aquell que semblava guiat pel geni
que vivia dins seu, a través de tot allò que imaginava i desitjava.
O potser eren les Deesses, els Déus,
els astres, i l'univers, els qui desitjaven i imaginaven a través
d'ella...
Tot i no entendre-ho del tot, ara sí
es sentia confiada de viure's lliure, serena de poder mantenir els
ulls oberts a la llibertat i, tant si els seus desitjos sorgien de
les Deesses, els Déus, els astres i l'univers, del geni que portava
dins o bé d'aquella part d'ella mateixa coneixedora d'allò diví,
estava convençuda que tots aquells desitjos eren creats en nom de
l'Amor...
És clar ! Ara ho entenia !!
I en adonar-se'n, observà que
l'Amor estava posseint el seu cos, la seva ment i la seva ànima... i
estimava de debò, com mai havia estat capaç d'estimar..., més
enllà de l'infinit...
S'estava convertint en un instrument
de l'Amor ?
O potser en l'Amor mateix... ?
Es va rendir, acceptant viure's al
servei del Gran Amor...
Després d'aquesta rendició va
viure's més lliure que mai, com si totes aquelles parets darrera les
quals s'havia sentit empresonada durant tant temps, de sobte,
esdevinguessin translúcides, febles i emmotllables a les seves mans.
Va comprendre que podia donar forma,
enderrocar o traspassar els límits de l' Amor.
Estava a les seves mans...!!!
Només ho havia de desitjar, des de
molt endins...
...
Es va apropar al mirall antic, s'hi
va emmirallar i va anar veient-se reflectida en cada un del seus
personatges, acomiadant-se d'ells i reconeixent-los com a parts
d'ella mateixa...
I en nom de l'Amor va anar donant
les gràcies als diferents rols que es manifestaven tant clarament
davant seu, tan aquells que els hi tenia simpatia com aquells que mai
li havien agradat i tantes vegades n'havia intentat fugir.
Va poder sentir, de nou, totes i
cada una de les emocions que aquells personatges li havien despertat
algun dia i va tenir l' oportunitat de transmutant-les, una a una,
fins a neutralitzar-ne qualsevol toxicitat.
I fou aleshores, quan, va viure una
sensació de plenitud i pau interna que l'apropava a la confiança
més dolça i profunda que havia experimentat fins aleshores. Va
deixar penetrar tots aquests sentiments dins seu, banyant totes les
cèl·lules del seu cos, i introduint-se, fins i tot, en cada una de
les cadenes de' ADN.
I poc a poc va sentir, de nou, el
Gran Amor, i es va deixar seduir per la seva força, la seva mirada,
el seu tacte, la seva olor i la seva Presència... i el va deixar
entrar dins seu, fusionant-se amb ell, acoblant-s'hi i vivint-se
junts...
Va recordar que, fa molts anys havia
desitjat ser lliure per experimentar aquell Gran Amor, l'amor més
gran de tots, vull dir !
De fet, aquell havia estat el seu
desig primer, o potser en realitat era el primer desig de les
Deesses, els Déus, els astres i l'univers ?
I va sortir de l'habitació de
parets blanques, va tancar la porta i va fer camí cap a la Vida,
Sent Lliure, Sent Pau i Sent, amb l' Amor !!
