I sí, tal i com em va dir un dia un bell amic, tot
comença i acava amb una mateixa.
I és que, arriba un dia que t’adones que sols hi ets tu.
Tu i les teves circumstàncies, tu i les projeccions
acumulades al llarg de tantes vides de cadenes a l’inconscient.
Cadenes que es tornen invisibles quan esculls i abraces la soledat.
T’abraces al buit, també, i deixes anar el tot.
-És clar ! – dius, en reconèixer-te en el tot i en el
res.
Recordes la buidor com si fos ara mateix, la recordes com
quan no havies posat paraules ni en el tot ni en el res i ni tant sols havies
sentit ningú haver-ho nombrat.
Ja et respires amorosament i acarones l’ara en tota la
seva presencia.
L’essència que ets s’expressa en tu conscientment i t’adones
que vius des del camí que sempre t’ha dictat el cor.
-Ets tu !
-Sóc jo! – em dic.
I des de casa meva, expresso, primer en mi, després a la
gran consciencia:
-Sí, vull !
-Vull continuar caminant al teu costat i abonar, trepitjar
i crear un camí per a nosaltres !
Sí, vull crear-lo amb tu !
