Amb la mirada perduda, balancejava
el seu cos, endavant, en darrera, una vegada i una altra. Recordava
el seu somriure i totes les vegades que s'havien creuat les mirades,
i, somreia, mentre imaginava tot el que li hauria volgut dir.
Mai havien estat capaços de posar
paraules al què sentien. Tot i això, ara, quan recordava tots
aquells moments que havien compartit, s'adonava de tot allò que es
van callar, i que aleshores preferien amagar rera silencis farcits de
significat, rera rialles que expressaven l' alegria que sentien en
els seus retrobaments i rera la certesa, intuïda, de viure un amor
compartit.
Li havia calgut enamorar-se altres
vegades per fer conscient l'amor que els unia. Havia trobat altres
amors, altres lligams, altres maneres d'estimar i de ser estimada.
Havia tornat a riure, havia plorat, experimentant el dolor de la
pèrdua, la traïció, la decepció i també havia vist morir l'amor
davant els seus propis ulls, sense que res pogués fer per salvar-lo.
Balancejant el seu cos, encara,
rememorava instants que l'acostaven a ell i revivia aquella unió
d'amor que continuava viva dins seu. Li agraïa immensament aquelles
emocions tant autèntiques que sempre havia experimentat al seu
costat i que ara, encara vivien dins seu, més serenes i calmades,
després d'un procés de maduració.
Ara, s'adonava que, en aquest
procés, que va començar just després de la mort d'ell, havia
adquirit un aprenentatge conscient sobre l'estimar, del qual n'estava
molt orgullosa. Després, clar, d'haver caminat durant un temps per
un procés d'assimilació d'aquesta experiència, que l'havia
impactat de valent.
De tant en tant, li agradava
recordar-se d'ell, estimar-lo i agrair-li cada moment que havien
compartit. Li agraïa, per sobre de tot, haver-li ensenyat a estimar
i a estimar-se la Vida d'aquella manera.
Es va permetre balancejar el seu cos
amb la mirada perduda una estoneta més fins que va dir prou i,
sospirant, va anar parant el seu cos poc a poc, que, enmig de
balancejos, ja començava a iniciar voltes. Es va fregar els ulls,
com si s'acabés de despertar. Una vegada es va haver posat de peu va
decidir posar-se les sabates i sortir a passejar una estona. ***
L'escalfor del sol anava banyant tot
el seu cos i en cada passa que feia, es vivia més i més a prop
d'aquella pau interna que sovint experimentava. I aleshores anava
entrant en aquell estat d'harmonia tant agradable, en el qual notava
el seu cos relaxat, les emocions calmades i els seus pensaments
naixien i morien sense entretenir-se massa, seguint el cicle de la
vida.
I va caminar una bona estona sentint
aquella pau interna, una alegria serena i una sensació de comunió
amb la vida.***
Estava sola, havia après a viure
sense ell i tornava a jugar, a riure i a gaudir plenament de la vida.
Es sentia preparada per enamorar-se de nou i estimar una altra
vegada.
Tornava a somiar i a imaginar, ara,
creava escenaris nous que la portaven a històries per estrenar.
Confiava del tot en el seu destí, acceptant cada experiència que li
regalava, abandonant-s'hi de ple i rendint-s'hi, sense lluitar ja
més. Ja no passava per la vida de puntetes, com solia fer abans de
la mort d'ell. Ara, les seves passes eren fermes, segures, a vegades
amb un punt d'espontaneïtat que li agradava i la divertia.***
De sobte li van venir ganes de veure
el mar i perdre's una estona davant la grandiositat de les aigües
tot notant l'escalfor de la sorra calenta sota els seus peus. I va
dirigir les seves passes de camí a la platja, feliç de saber-se una
mica més lliure per escollir, conscient, la direcció del seu destí
d'aquell matí assolellat.
Es va treure les sabates per caminar
damunt la sorra. Sentia la força de les seves passes i en cada
trepitjada creixia més i més l'alegria dins seu. El seu caminar va
anar esdevenint una dansa improvisada.
Abans de mirar el mar es va
entretenir uns moments jugant i rodolant sobre la sorra, tocant-la i
sentint-se part d'aquella terra que la sostenia.
I en apropar-se a l'aigua, va
somriure.
El vent acariciava el seu rostre, la
olor de l'aigua salada la transportava a una nostàlgia serena que
l'invitava a alçar els braços com a mostra de sentir-se alliberada
d'unes cadenes que l'havien aguantat durant un temps i que ara ja no
li eren necessàries.
Aquell dia no li va venir de gust
llançar-se a l'aigua. Només volia percebre la grandiositat del mar,
observant l'horitzó i gaudir d'aquell escenari.
Es va recordar d'ell una altra
vegada i li va donar les gràcies per haver-li ensenyat a estimar de
debò. S'adonà que havia integrat i comprès la seva pèrdua i el
què significava la seva mort, a la seva vida.
I després de dir-li que l'estimava
i que sempre tindrà un lloc dins el seu cor, va fer camí cap al seu
destí, feliç i contenta d'aquella visita a la platja i de les
petjades que els seus peus havien dibuixat amb més força que mai.
