Comprensió d'una pèrdua

Amb la mirada perduda, balancejava el seu cos, endavant, en darrera, una vegada i una altra. Recordava el seu somriure i totes les vegades que s'havien creuat les mirades, i, somreia, mentre imaginava tot el que li hauria volgut dir.

Mai havien estat capaços de posar paraules al què sentien. Tot i això, ara, quan recordava tots aquells moments que havien compartit, s'adonava de tot allò que es van callar, i que aleshores preferien amagar rera silencis farcits de significat, rera rialles que expressaven l' alegria que sentien en els seus retrobaments i rera la certesa, intuïda, de viure un amor compartit.

Li havia calgut enamorar-se altres vegades per fer conscient l'amor que els unia. Havia trobat altres amors, altres lligams, altres maneres d'estimar i de ser estimada. Havia tornat a riure, havia plorat, experimentant el dolor de la pèrdua, la traïció, la decepció i també havia vist morir l'amor davant els seus propis ulls, sense que res pogués fer per salvar-lo.

Balancejant el seu cos, encara, rememorava instants que l'acostaven a ell i revivia aquella unió d'amor que continuava viva dins seu. Li agraïa immensament aquelles emocions tant autèntiques que sempre havia experimentat al seu costat i que ara, encara vivien dins seu, més serenes i calmades, després d'un procés de maduració.

Ara, s'adonava que, en aquest procés, que va començar just després de la mort d'ell, havia adquirit un aprenentatge conscient sobre l'estimar, del qual n'estava molt orgullosa. Després, clar, d'haver caminat durant un temps per un procés d'assimilació d'aquesta experiència, que l'havia impactat de valent.

De tant en tant, li agradava recordar-se d'ell, estimar-lo i agrair-li cada moment que havien compartit. Li agraïa, per sobre de tot, haver-li ensenyat a estimar i a estimar-se la Vida d'aquella manera.

Es va permetre balancejar el seu cos amb la mirada perduda una estoneta més fins que va dir prou i, sospirant, va anar parant el seu cos poc a poc, que, enmig de balancejos, ja començava a iniciar voltes. Es va fregar els ulls, com si s'acabés de despertar. Una vegada es va haver posat de peu va decidir posar-se les sabates i sortir a passejar una estona. ***

L'escalfor del sol anava banyant tot el seu cos i en cada passa que feia, es vivia més i més a prop d'aquella pau interna que sovint experimentava. I aleshores anava entrant en aquell estat d'harmonia tant agradable, en el qual notava el seu cos relaxat, les emocions calmades i els seus pensaments naixien i morien sense entretenir-se massa, seguint el cicle de la vida.

I va caminar una bona estona sentint aquella pau interna, una alegria serena i una sensació de comunió amb la vida.***

Estava sola, havia après a viure sense ell i tornava a jugar, a riure i a gaudir plenament de la vida. Es sentia preparada per enamorar-se de nou i estimar una altra vegada.

Tornava a somiar i a imaginar, ara, creava escenaris nous que la portaven a històries per estrenar. Confiava del tot en el seu destí, acceptant cada experiència que li regalava, abandonant-s'hi de ple i rendint-s'hi, sense lluitar ja més. Ja no passava per la vida de puntetes, com solia fer abans de la mort d'ell. Ara, les seves passes eren fermes, segures, a vegades amb un punt d'espontaneïtat que li agradava i la divertia.***

De sobte li van venir ganes de veure el mar i perdre's una estona davant la grandiositat de les aigües tot notant l'escalfor de la sorra calenta sota els seus peus. I va dirigir les seves passes de camí a la platja, feliç de saber-se una mica més lliure per escollir, conscient, la direcció del seu destí d'aquell matí assolellat.

Es va treure les sabates per caminar damunt la sorra. Sentia la força de les seves passes i en cada trepitjada creixia més i més l'alegria dins seu. El seu caminar va anar esdevenint una dansa improvisada.

Abans de mirar el mar es va entretenir uns moments jugant i rodolant sobre la sorra, tocant-la i sentint-se part d'aquella terra que la sostenia.

I en apropar-se a l'aigua, va somriure.

El vent acariciava el seu rostre, la olor de l'aigua salada la transportava a una nostàlgia serena que l'invitava a alçar els braços com a mostra de sentir-se alliberada d'unes cadenes que l'havien aguantat durant un temps i que ara ja no li eren necessàries.

Aquell dia no li va venir de gust llançar-se a l'aigua. Només volia percebre la grandiositat del mar, observant l'horitzó i gaudir d'aquell escenari.

Es va recordar d'ell una altra vegada i li va donar les gràcies per haver-li ensenyat a estimar de debò. S'adonà que havia integrat i comprès la seva pèrdua i el què significava la seva mort, a la seva vida.

I després de dir-li que l'estimava i que sempre tindrà un lloc dins el seu cor, va fer camí cap al seu destí, feliç i contenta d'aquella visita a la platja i de les petjades que els seus peus havien dibuixat amb més força que mai.