Memòries de cortisol

S'acabava de llevar i poc a poc va fer-se cap al bany, per a dutxar-se.

Havia tornat a despertar amb la respiració accelerada i aquella tristesa barrejada amb por i amb ràbia.

Havia tornat a somniar.

Somnis que li removien històries inconscients i la portaven a estats molt difícils de gestionar.

Per un costat, emocions intenses  embriagaven els seus instints més primaris, i per l'altra costat es desplegaven forces repressives que creien vèncer aquella foscor, adormint-la per allunyar-la d'aquella realitat. El seu cos, aleshores, es recuperava de l'excés de cortisol i adrenalina i més o menys es restablia l'equilibri.

A vegades, l'inconscient li parlava així, amb records de ves a saber quan i el seu cos responia a aquells records com si els visqués en aquell mateix moment.

Una part d' ella, aleshores, semblava reviure experiències d'altres èpoques i el seu cos hi reaccionava, tot i estar present en un altre espai i un altre moment.

El seu cos vivia dins escenaris que ja no hi eren , igualment com el seu sentir. La realitat física on vivia no encaixava amb tot allò que experimentava i sentia.

I així es vivia, a vegades, dissociada entre diferents dimensions, diferents èpoques i diferents espais.

S'havia esforçat molt a comprendre aquelles vivències i sobretot a deixar que les emocions que se li despertaven anessin sorgint, de la manera més tendra possible, sense deixar que se l'emportessin massa i buscant, sempre, sobreviure a aquelles agressions que semblaven viure dins seu, en forma de memòria.

Sóc la Maria, i estem al mes d'octubre del 2018, _ va dir-se, amb veu alta.

Recordar-ho l'ajudava a centrar-se, a reafirmar-se i a col·locar-se al seu lloc, per gestionar millor aquell bucle emocional que l'empaitava.

Desprès, va respirar una estona, sorollosament i amb la mà davant el pit, per expulsar millor el malestar que portava dins fins que va tornar a connectar amb l'espai físic on realment es trobava.

Es sentia molt dolguda i en canvi, amb moltes ganes de tirar endavant i deixar enrere totes les experiències que havia viscut els últims anys, que li despertaven, també, totes aquestes emocions.

Es va regalar 5 minuts per a recrear-se en aquells successos, en reconèixer cada emoció que apareixia.

Només 5 minuts i prou, necessito queixar-me, rondinar i reconèixer-me com a víctima. Sí, m'he sentit una víctima i estic dolguda i enfadada, dolguda i enfadada, dolguda i enfadada... , _ va començar.

Un temps per mirar a sota la catifa i netejar a fons aquell indret.

Un temps per apropar-se a la veritable realitat del seu interior, des de l'honestedat, sempre.

Un temps per a netejar les toxines que deixa la traïció en cada un dels nostres cossos.

Un temps per reconèixer com de vulnerables som d' esdevenir víctimes fins i tot de nosaltres mateixos.

Després de dutxar-se, va fer els rituals de cada matí, aquells que havia après per arrelar-se fort a la vida i també aquells que l'ajudaven a recollir tots els seus cossos, per harmonitzar-los i alinear-los.

Sortir de casa, almenys, amb una coherència dimensional.

I així, va fer camí cap a la vida, agraint que els raigs de sol d'aquell matí donaven calor al seu cos i feien més clara la seva mirada.

Ja sóc a casa

(A totes i a tots, i especialment, al meu pare, a la meva mare i a les meves germanes)

El fred ja arriba.

Comença a introduir-se per les meves estructures internes, les més denses, i tot i això poroses.

I es mouen grinyolant, dins el meu espai intern.

També noto alguna fiblada que molesta i em fa bellugar les articulacions, buscant moviments que calmen el dolor.

Accions que obren camins a tensions encallades.

I amb tot això, em vénen ganes de connectar amb el meu cos i deixar-me guiar per ell buscant formes que creen espai des del benestar i el gaudir.

I pinto, amb respirades, cada raconet del meu cos, nutrint-lo, així, de tendresa, serenitat i amor.

En viure des d'aquesta presència, el meu centre em crida l' atenció: el miro, un xic per sota el melic, allà on neix i mor la respiració, el punt on la meva essència esdevé forma i la meva forma pren l'essència. El lloc més sagrat de mi.

Tanco els ulls i em deixo portar per moviments dolços i suaus que no busquen cap intenció, sols obren les portes per viure l'amor.

I com un mantra, em dic _M'estimo de cap a peus !

I després_ M'estimo des dels peus fins al centre de la terra !

I per últim _, M'estimo des del cap fins al centre de l'univers !

Acaricio el meu cos mentre em dic:

Jo sóc aquesta !

La que m'arrelo amb força a la terra i volo en direcció a l'infinit.

Aquesta que s'estima i t'estima i la que sap fer viure l' Amor dins seu i fora d' ella.

He arribat a casa, per fi.

Una mica despentinada, amb les ungles despintades i la roba esparracada.

Ja hi sóc !

Sóc a casa !

Recol.locant un xic de caos

(Dedico aquest escrit al meu pare, que sigui on sigui, si em pot veure, estic segura que no li haurà agradat veure moltes coses que he viscut, durant tot el temps de la seva absència. Escriure-ho em fa bé.

Papa, ara sí, ja me'n surto. 

No ha estat fàcil en una societat tan malalta de patriarcat.

Endavant, construint un món millor, sempre.

Una abraçada i gràcies per ser el meu pare)

Aviat farà anys que vaig començar a escriure al meu núvol.

Quatre anys, en concret.

En realitat, en aquell moment em trobava en un moment molt difícil per a mi, en què havia despertat un munt de traumes i històries inconscients que em van portar a un caos absolut. Passat, present i futur semblava que es barrejaven a la meva quotidianitat. Massa informació per digerir i massa experiències que em tornaven, de nou, a aquell bucle de caos, de foscor, de maltracte, solitud i incomprensió.

Ara m'adono que vaig tenir mala sort d'escollir aquell lloc i aquelles persones amb qui vaig destapar tots aquells fantasmes amagats.

Fou en un curs de formació en teràpia gestalt i si bé és una formació per aprendre a ser terapeuta gestaltic, totes les persones que hi passen experimenten temes propis que tenen pendents i més o menys, també veuen les cares als seus fantasmes.

Dic que vaig tenir mala sort perquè les persones del grup i la que el portava estaven molt lluny del que jo necessitava per a la meva pròpia autoregulació organísmica. En lloc d'això, la responsable del grup em va ajudar a enfonsar-me a allà dins, deixant que el grup m'apedregués amb totes les seves forces.

Una sensació com si una "manada" em lligués de peus i mans, em tapés la boca i em llencés les seves pròpies pedres.

Vaig ser un cap de turc i em van utilitzar per això.

A costa meva van aprendre un munt de coses, segur.

Seria molt fàcil, per a mi, acceptar aquest fet i treure la ràbia,la impotència i la frustració que em va causar.

El cas és que hi ha més. Molt més.

Em van fer fora de mala manera i després de moltes manipulacions per part de la directora de l'escola. Amb el temps he pensat que potser volia que fos jo mateixa la qui deixava la formació perquè si era així, les normes deien que hauria de pagar igualment, els 200 euros del mes seguen. Aquesta és una suposició meva, que he elaborat amb el temps i amb informacions semblants que he rebut d'altres persones.

Vaig viure un abús de poder amb tota regla, per part d'aquesta docent i directora de l'escola, a qui li diuen mestra.

Vaig viure un maltracte com a dona, com a persona i com a alumna per part de la persona que dirigia el grup i pels altres membres del grup.

Alhora, hi havia una incoherència total amb el que em deia la meva tutora amb el que em deia la directora, amb el que vaig anar veient quin era el grau de manipulació que s'estava exercint sobre mi.

Vaig marxar d'allà molt malament, jo diria que estava totalment destruïda i havia adquirit una dependència al grup. El meu ego estava anul·lat i un sentiment de culpa em feia abaixar el cap i arrossegar els peus.

Tot era responsabilitat meva, em deien. T'ho has deixat fer.

Durant molt temps vaig estar molt afectada per tot el que havia viscut allà i pel tracte que havia rebut. Durant temps, també, vaig tenir el síndrome d'estocolm.

Tots els símptomes que vaig viure tenen a veure amb els processos que passen les persones que han estat dins una secta i he tingut moltes dificultats per treballar tot això perquè em va afectar a moltes àrees de la meva vida i per la incapacitat d'explicar el que havia viscut perquè em comprenguessin.

La vida m'ha portat regals en forma de persones relacionades amb aquest món i coneixedores de l'escola, que m'han fet explícites algunes de les característiques i maneres de fer d'aquella persona en concret i m'ha ajudat a valorar de manera diferent la responsabilitat que vaig tenir jo en aquella història i en totes aquelles vivències. Ni molt menys era la primera afectada.

Avui, aquí, al meu núvol blanc, amic i confident, deixo amb tu la meva declaració, aquella que neix del caos i posa més llum a la foscor.

"Deixo amb tu, directora de l'escola gestalt la teva responsabilitat en el que va passar amb mi en la 7ª promoció del curs de formació en teràpia gestalt. Deixo en tu tot el que és responsabilitat teva i jo em quedo només amb la meva part de responsabilitat.

Deixo amb tu, també, la responsabilitat dels altres membres que formaven el grup en relació al que va passa amb mi i jo em quedo només amb la meva part de responsabilitat.

I deixo amb tu la responsabilitat del que vaig viure que té a veure amb el tutor, la tutora i els altres docents de la formació i jo em quedo amb la meva part de responsabilitat.

Jo, em responsabilitzo només de la meva part, i només de la meva part"

I miro el meu núvol blanc, sense abaixar ja més el cap i feliç d'expressar, per fi, la meva declaració sobre tota aquella vivència que va emmudir la meva essència i va destruir bona part del meu ego.

Treballant el xacre 1 , el xacre 2 i el xacre 3, recuperant la meva estructura interna i posicionant-me, per absorbir, de nou, l'alegria de viure.

La meva mirada

Projectes que comencen de nou.

Altres, es concreten.

Molts rols apresos, altres que deixo enrere i alguns que encara mantinc, per vestir-m'hi i expressar-los quan jo vull, assajant-los una miqueta més.

Noves mirades que flueixen davant un ulls que acaben de despertar.

I el que més m'agrada: la meva mirada ja pren forma dins els ulls de meva ànima.

Sí, puc discernir-la d' entre totes les altres , i la veig, la toco, l'abraço, la nodreixo, la cuido, la mimo i l'honro. Obro tots els meus sentits per contaminar-me de la pau que m'aporta i que sempre, tan he anhelat.

És la meva mirada. 

Meva i només meva.

És aquella que es complau en veure totes les altres i que és, per si sola.

Ja no necessita buscar més, ni proveir-se de res més que vingui de fora d'ella mateixa.

S'ha acabat cedir els meus ulls a altres mirades.

S'ha acabat aguantar escuts de protecció i fugir de pressa quan arriba la nit.

La meva mirada !

L'he trobat.

Ara la veig i veig i gaudeixo de la teva, també.

S'ha acabat el desig, s'ha acabat la por perquè ja no necessito que ens fusionem.

Ara, les nostres mirades es toquen i caminen juntes.

Sí, la teva i la meva, juntes, endavant, endarrere, cap als costats, amunt i avall, fent cercles, fent espirals, triangles o quadrats.

Mirant i fent el que escollim els dos.

Tu i jo, nosaltres.