Memòries de cortisol

S'acabava de llevar i poc a poc va fer-se cap al bany, per a dutxar-se.

Havia tornat a despertar amb la respiració accelerada i aquella tristesa barrejada amb por i amb ràbia.

Havia tornat a somniar.

Somnis que li removien històries inconscients i la portaven a estats molt difícils de gestionar.

Per un costat, emocions intenses  embriagaven els seus instints més primaris, i per l'altra costat es desplegaven forces repressives que creien vèncer aquella foscor, adormint-la per allunyar-la d'aquella realitat. El seu cos, aleshores, es recuperava de l'excés de cortisol i adrenalina i més o menys es restablia l'equilibri.

A vegades, l'inconscient li parlava així, amb records de ves a saber quan i el seu cos responia a aquells records com si els visqués en aquell mateix moment.

Una part d' ella, aleshores, semblava reviure experiències d'altres èpoques i el seu cos hi reaccionava, tot i estar present en un altre espai i un altre moment.

El seu cos vivia dins escenaris que ja no hi eren , igualment com el seu sentir. La realitat física on vivia no encaixava amb tot allò que experimentava i sentia.

I així es vivia, a vegades, dissociada entre diferents dimensions, diferents èpoques i diferents espais.

S'havia esforçat molt a comprendre aquelles vivències i sobretot a deixar que les emocions que se li despertaven anessin sorgint, de la manera més tendra possible, sense deixar que se l'emportessin massa i buscant, sempre, sobreviure a aquelles agressions que semblaven viure dins seu, en forma de memòria.

Sóc la Maria, i estem al mes d'octubre del 2018, _ va dir-se, amb veu alta.

Recordar-ho l'ajudava a centrar-se, a reafirmar-se i a col·locar-se al seu lloc, per gestionar millor aquell bucle emocional que l'empaitava.

Desprès, va respirar una estona, sorollosament i amb la mà davant el pit, per expulsar millor el malestar que portava dins fins que va tornar a connectar amb l'espai físic on realment es trobava.

Es sentia molt dolguda i en canvi, amb moltes ganes de tirar endavant i deixar enrere totes les experiències que havia viscut els últims anys, que li despertaven, també, totes aquestes emocions.

Es va regalar 5 minuts per a recrear-se en aquells successos, en reconèixer cada emoció que apareixia.

Només 5 minuts i prou, necessito queixar-me, rondinar i reconèixer-me com a víctima. Sí, m'he sentit una víctima i estic dolguda i enfadada, dolguda i enfadada, dolguda i enfadada... , _ va començar.

Un temps per mirar a sota la catifa i netejar a fons aquell indret.

Un temps per apropar-se a la veritable realitat del seu interior, des de l'honestedat, sempre.

Un temps per a netejar les toxines que deixa la traïció en cada un dels nostres cossos.

Un temps per reconèixer com de vulnerables som d' esdevenir víctimes fins i tot de nosaltres mateixos.

Després de dutxar-se, va fer els rituals de cada matí, aquells que havia après per arrelar-se fort a la vida i també aquells que l'ajudaven a recollir tots els seus cossos, per harmonitzar-los i alinear-los.

Sortir de casa, almenys, amb una coherència dimensional.

I així, va fer camí cap a la vida, agraint que els raigs de sol d'aquell matí donaven calor al seu cos i feien més clara la seva mirada.