(A totes i a tots, i especialment,
al meu pare, a la meva mare i a les meves germanes)
El fred ja arriba.
Comença a introduir-se per les
meves estructures internes, les més denses, i tot i això poroses.
I es mouen grinyolant, dins el meu
espai intern.
També noto alguna fiblada que
molesta i em fa bellugar les articulacions, buscant moviments que
calmen el dolor.
Accions que obren camins a tensions
encallades.
I amb tot això, em vénen ganes de
connectar amb el meu cos i deixar-me guiar per ell buscant formes que
creen espai des del benestar i el gaudir.
I pinto, amb respirades, cada
raconet del meu cos, nutrint-lo, així, de tendresa, serenitat i
amor.
En viure des d'aquesta presència,
el meu centre em crida l' atenció: el miro, un xic per sota el
melic, allà on neix i mor la respiració, el punt on la meva
essència esdevé forma i la meva forma pren l'essència. El lloc més
sagrat de mi.
Tanco els ulls i em deixo portar per
moviments dolços i suaus que no busquen cap intenció, sols obren
les portes per viure l'amor.
I com un mantra, em dic _M'estimo de
cap a peus !
I després_ M'estimo des dels peus
fins al centre de la terra !
I per últim _, M'estimo des del cap
fins al centre de l'univers !
Acaricio el meu cos mentre em dic:
Jo sóc aquesta !
La que m'arrelo amb força a la
terra i volo en direcció a l'infinit.
Aquesta que s'estima i t'estima i la
que sap fer viure l' Amor dins seu i fora d' ella.
He arribat a casa, per fi.
Una mica despentinada, amb les
ungles despintades i la roba esparracada.
Ja hi sóc !
Sóc a casa !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada