Adéu, món virtual

(Dia 2, fase 1 del des confinament)

A un peu del carrer de la Llibertat.

A dos metres de vosaltres i d’ells.

A kilometres i pantalles de tu.

A pocs centrímetres de la mare.

I a anys llum de la que he estat fins ara.

Gràcies!

Començo aquest des confinament amb moltes ganes de viure i cuidar-me.

Hi ha temes que han calat fort dins meu.

Començo a ser una altra.

Sento la meva ànima tranquil·la i ara sols falta reajustar el meu cos físic i tornar a viure amb la meva força.

Només necessito recuperar el funcionament d’alguns sistemes corporals.

També necessito deslliurar-me de tu i d’aquestes histories que hem compartit tot aquest temps.

Les compartides, les inventades i les que són fruit d’inspiració mútua.

Avui ho faig.

Em deslliuro de tu amb carinyo, tendresa i molt d’agraïment cap a la teva persona.

També amb tristesa i una mica de dolor, per tot el que m’ha mogut a mi a nivell personal.

Despedir-te em costa, encara que només hi hagi una implicació de uns i zeros i una relació de kilòmetres de pantalles.

Gràcies per alliberar-te’n, tu també.

Sento les vegades que he reclamat la teva ajuda i els moments en què, esperant saber de tu, puc haver-te envaït d’alguna manera.

Tanco, avui, tota relació de tipus terapèutic amb tu, sabent que si no ens veiem més, endreçaré aquesta historia en el calaix de les històries boniques i hi posaré molt entremig de històries i boniques, perquè aquesta és una caixeta per estrenar.

Et dic adéu i gràcies.

Gràcies per ser-hi, durant tot aquest temps.

Així ho he viscut i sentit.

No dic adéu al meu núvol, encara.

Escriure m’és terapèutic i suposo que ho seguiré fent.

Bon desconfinament i una abraçada virtual,

Maria

Encontres i des encontres

“A la meva mare.

A la dona que em va sentir créixer dins seu.

A la dona que m’ha acollit sempre i amb qui comparteixo aquests dies de confinament pel covid-19.

A la dona que em va parir i amb la qual visc encontres i des encontres que em fan treure el pitjor i el millor de mi.

Per tot això,

Gràcies, mama !”

Avui m’he tornat a fer petita.

Abans d’aquesta historia del coronavirus vaig fer un treball personal amb una persona amb qui confio molt i que, a més de treballar cos, ment, emoció  el que fa és anar més enllà de l’ aquí i l’ara, on encara es manifesten emocions bloquejades, moltes vegades de manera brusca que impossibiliten seguir avançant.

El bloqueig que vaig treballar estava relacionat amb els meus pares i vaig fer una feina molt bonica amb ells dos i sé que avui, tot allò m’està ajudant a gestionar i posar consciencia al que visc, ara.

El confiament amb la mare ens porta encontres molt bonics que crec que necessitàvem les dues. Bé, potser en tenia més necessitat jo que ella, per tirar endavant amb la meva vida.

I també hi ha des encontres que em fan tornar petita.

Avui n’he tingut un, un d’aquells que em costava trampejar i es repetien, un dels que, quan els vivia, em feien veure una part molt monstruosa de mi mateixa i no gens coherent amb altres parts de mi.

M’he tornat petita uns moments però avui he pogut sortir de l’escena , refugiant-me al jardí prohibit de casa la mare.

Sí, he batejat el jardí comunitari com el jardí prohibit perquè fins ara estava prohibit fer-ne ús degut al confinament. Reconec que aquesta norma me l’he saltat i sovint l’he visitat, sempre seguint el compromís de tenir de cura de la meva salut física i mental.

Després del des encontre que m’ha fet saltar volia trobar un trosset de terra fèrtil. He pensat que m’ajudaria a gestionar millor les emocions i el neguit que estava vivint amb el què ha passat amb la mare i em cremava per dins.

Dins al jardí prohibit m’he anat adonant amb força detall del què m’estava passant i a què estava reaccionat. El meu nivell d’ansietat i neguit ha anat disminuint i he recuperat la meva capacitat de  raciocini, almenys una mica.

Ha estat tot molt ràpid i fluid i de seguida he pogut tornar a “l’escena del crim”, tornant a mi i podent relacionar-me més o menys bé amb el meu entorn.

Després de tot això, he ampliat la mirada, com si agafés la perspectiva d’un falcó, i he viscut una sèrie d’experiències que ocorren quan es fa un acte de perdó. La que més m’ha agradat és sentir una dolça compassió per la meva mare, com mai abans havia sentint, i veure-la com la dona que és, més enllà de la mare que per a mi també representa. No havia aprofundit mai tant a fons en aquesta mirada.

Em sento afortunada de compartir aquest confinament amb ella i anar polint els des encontres que tenim. I també, em sento agraïda per compartir moments agradables amb ella i sobretot veure que les dues estem bé.

Per molt que anés fent teràpia de la relació amb ella jo notava que alguna cosa ho interferia i sempre s’acabava liant més i més.

Per això, cada vegada estic més conforme amb la idea de que hi ha temes que, explicar-los des del caràcter que al llarg de la vida anem adquirint amb el que ens passa és massa simplista. Cert que pot servir de guia i dóna pistes d’allà on naufraguem. Bé, no en sóc experta d’aquesta teoria però el que he experimentat amb la pràctica és que, quan alguna cosa està molt liada i no hi ha manera de desenredar, cal anar molt més enllà del simple caràcter, transcendint naufragis que ni tant sols ens pertanyen, a vegades.

Avui m’he tornat a fer petita i vulnerable i després m’he fet gran i he aprofitat per veure des dels ulls d’un falcó.

M’he enfadat, m’he revelat i he vist, davant meu, l’esperit de la revenja. També m’he sentit dèbil, indefensa i impotent, sentint la por i el dolor, la ràbia i el desconsol, la fam d’amor i la set de tendresa.

Ara, tot ja ha passat.

Aquí, al jardí prohibit torno a ser jo, a vegades petita, a vegades gran, sempre mirant el camí cap a la meva pròpia autonomia, com a dona, com a persona.

I em vinculo a la vida, ara, des de l’alegria, sabent que sempre puc trobar, en el jardí prohibit, un trosset de terra fèrtil. 

“Gràcies, mama, per molt anys pugui gaudir de la teva companyia !”

Amor secret

Fa temps que la caixa de pandora es va obrint.

I en aquests dies de confiament estan brollant ferides molt profundes.

Hi ha moments que crec que no puc més i em costa gestionar-los. Tot i això ho vaig fent, i per sort,  visc moments de consciència i de re-connectar-me amb el meu cos. M’estic posant en forma i estic recuperant aquells balls que em belluguen l’ànima.

I en aquesta connexió amb el cos hi ha la reconciliació amb mi mateixa, amb la vida i amb molts altres temes en els quals ara no vull entrar.

Tot aquest temps he seguit els teus vídeos i saps ?, m’encanta saber de tu i escoltar les teves explicacions, que m’ajuden molt a estructurar els meus temes.

Fa temps que tinc ganes de compartir-me amb tu en una relació de tu a tu perquè em ressona molt la teva manera de fer i de ser. 

També per tantes sincronicitats que s’han obert durant tot el temps que fa que et vaig escriure aquell primer correu electrònic.

Mai m’hagués imaginat liar-la tant ni tant sols que responguessis !

Va sorgir, aquí mateix, a casa la meva mare.

He estat molt anys tornant sempre a casa la mare, per una cosa o una altra.

Enmig de tot això he descobert l’existència del meu germà bessó nonat i això m’ha ajudat a resoldre molts enigmes.

Encara estic aquí, fent el seu dol i intentant resoldre’l.

Sentint que hi és sense saber quina forma té, estimant-lo i plorant-lo per acceptar la seva pèrdua, l’abandonament, el rebuig i la culpa i procurant no projectar-lo més fora de mi, en el meu entorn, en els homes.

Estic trampejant aquest estrès posttraumàtic perinatal i et diré més: quan et veig, t’escolto i et llegeixo em sento tant propera a tu que se’m disparen els mecanismes de l’estrès perquè tinc ganes de que ens veiem i ens compartim i em preocupa no veure’t més. 

Visc, amb tu, una mena de contacte/retirada. Bé, és la retirada que em costa i sobretot perquè a vegades suposo que a tu també se’t mouen coses amb aquesta historia.

El cas és que, amb tot aquest merder segueixes agradant-me com a home, i encara més des que ens varem veure en persona i t’he anat convertint en un amor secret.

I ja no vull que sigui més un secret, que m’agrades.

PD: una abraçada desconfinada