Encontres i des encontres

“A la meva mare.

A la dona que em va sentir créixer dins seu.

A la dona que m’ha acollit sempre i amb qui comparteixo aquests dies de confinament pel covid-19.

A la dona que em va parir i amb la qual visc encontres i des encontres que em fan treure el pitjor i el millor de mi.

Per tot això,

Gràcies, mama !”

Avui m’he tornat a fer petita.

Abans d’aquesta historia del coronavirus vaig fer un treball personal amb una persona amb qui confio molt i que, a més de treballar cos, ment, emoció  el que fa és anar més enllà de l’ aquí i l’ara, on encara es manifesten emocions bloquejades, moltes vegades de manera brusca que impossibiliten seguir avançant.

El bloqueig que vaig treballar estava relacionat amb els meus pares i vaig fer una feina molt bonica amb ells dos i sé que avui, tot allò m’està ajudant a gestionar i posar consciencia al que visc, ara.

El confiament amb la mare ens porta encontres molt bonics que crec que necessitàvem les dues. Bé, potser en tenia més necessitat jo que ella, per tirar endavant amb la meva vida.

I també hi ha des encontres que em fan tornar petita.

Avui n’he tingut un, un d’aquells que em costava trampejar i es repetien, un dels que, quan els vivia, em feien veure una part molt monstruosa de mi mateixa i no gens coherent amb altres parts de mi.

M’he tornat petita uns moments però avui he pogut sortir de l’escena , refugiant-me al jardí prohibit de casa la mare.

Sí, he batejat el jardí comunitari com el jardí prohibit perquè fins ara estava prohibit fer-ne ús degut al confinament. Reconec que aquesta norma me l’he saltat i sovint l’he visitat, sempre seguint el compromís de tenir de cura de la meva salut física i mental.

Després del des encontre que m’ha fet saltar volia trobar un trosset de terra fèrtil. He pensat que m’ajudaria a gestionar millor les emocions i el neguit que estava vivint amb el què ha passat amb la mare i em cremava per dins.

Dins al jardí prohibit m’he anat adonant amb força detall del què m’estava passant i a què estava reaccionat. El meu nivell d’ansietat i neguit ha anat disminuint i he recuperat la meva capacitat de  raciocini, almenys una mica.

Ha estat tot molt ràpid i fluid i de seguida he pogut tornar a “l’escena del crim”, tornant a mi i podent relacionar-me més o menys bé amb el meu entorn.

Després de tot això, he ampliat la mirada, com si agafés la perspectiva d’un falcó, i he viscut una sèrie d’experiències que ocorren quan es fa un acte de perdó. La que més m’ha agradat és sentir una dolça compassió per la meva mare, com mai abans havia sentint, i veure-la com la dona que és, més enllà de la mare que per a mi també representa. No havia aprofundit mai tant a fons en aquesta mirada.

Em sento afortunada de compartir aquest confinament amb ella i anar polint els des encontres que tenim. I també, em sento agraïda per compartir moments agradables amb ella i sobretot veure que les dues estem bé.

Per molt que anés fent teràpia de la relació amb ella jo notava que alguna cosa ho interferia i sempre s’acabava liant més i més.

Per això, cada vegada estic més conforme amb la idea de que hi ha temes que, explicar-los des del caràcter que al llarg de la vida anem adquirint amb el que ens passa és massa simplista. Cert que pot servir de guia i dóna pistes d’allà on naufraguem. Bé, no en sóc experta d’aquesta teoria però el que he experimentat amb la pràctica és que, quan alguna cosa està molt liada i no hi ha manera de desenredar, cal anar molt més enllà del simple caràcter, transcendint naufragis que ni tant sols ens pertanyen, a vegades.

Avui m’he tornat a fer petita i vulnerable i després m’he fet gran i he aprofitat per veure des dels ulls d’un falcó.

M’he enfadat, m’he revelat i he vist, davant meu, l’esperit de la revenja. També m’he sentit dèbil, indefensa i impotent, sentint la por i el dolor, la ràbia i el desconsol, la fam d’amor i la set de tendresa.

Ara, tot ja ha passat.

Aquí, al jardí prohibit torno a ser jo, a vegades petita, a vegades gran, sempre mirant el camí cap a la meva pròpia autonomia, com a dona, com a persona.

I em vinculo a la vida, ara, des de l’alegria, sabent que sempre puc trobar, en el jardí prohibit, un trosset de terra fèrtil. 

“Gràcies, mama, per molt anys pugui gaudir de la teva companyia !”