Adéu, món virtual

(Dia 2, fase 1 del des confinament)

A un peu del carrer de la Llibertat.

A dos metres de vosaltres i d’ells.

A kilometres i pantalles de tu.

A pocs centrímetres de la mare.

I a anys llum de la que he estat fins ara.

Gràcies!

Començo aquest des confinament amb moltes ganes de viure i cuidar-me.

Hi ha temes que han calat fort dins meu.

Començo a ser una altra.

Sento la meva ànima tranquil·la i ara sols falta reajustar el meu cos físic i tornar a viure amb la meva força.

Només necessito recuperar el funcionament d’alguns sistemes corporals.

També necessito deslliurar-me de tu i d’aquestes histories que hem compartit tot aquest temps.

Les compartides, les inventades i les que són fruit d’inspiració mútua.

Avui ho faig.

Em deslliuro de tu amb carinyo, tendresa i molt d’agraïment cap a la teva persona.

També amb tristesa i una mica de dolor, per tot el que m’ha mogut a mi a nivell personal.

Despedir-te em costa, encara que només hi hagi una implicació de uns i zeros i una relació de kilòmetres de pantalles.

Gràcies per alliberar-te’n, tu també.

Sento les vegades que he reclamat la teva ajuda i els moments en què, esperant saber de tu, puc haver-te envaït d’alguna manera.

Tanco, avui, tota relació de tipus terapèutic amb tu, sabent que si no ens veiem més, endreçaré aquesta historia en el calaix de les històries boniques i hi posaré molt entremig de històries i boniques, perquè aquesta és una caixeta per estrenar.

Et dic adéu i gràcies.

Gràcies per ser-hi, durant tot aquest temps.

Així ho he viscut i sentit.

No dic adéu al meu núvol, encara.

Escriure m’és terapèutic i suposo que ho seguiré fent.

Bon desconfinament i una abraçada virtual,

Maria