Netejava
els vidres del menjador perquè havia arrivat el moment de penjar les cortines
blanques.
Li
venien al cap un munt de paraules per expressar i sabia que només havia de
seure’s davant un paper en blanc i deixar-se portar per aquell instint. Era una
mena d’instint primari que l’ajudava fer
ballar el bolígraf, normalment blau, i creava paraules sobre el paper. Paraules
que formaven frases, frases que esdevenien històries, històries amb sentit o
sense sentit, verdades o inventades.... No li importava.
Va
deixar els vidres nets i va seure davant el paper blanc. Sense pensar, va
escriure:
-Ets
un imbècil !
I
va continuar amb una expressió semblant que havia sortit d’ella mateixa anys
enrera, en un moment concret de la seva vida:
-“No
me entiendes, IMBÉCIL!”
Va
rememorar aquell moment, sent molt conscient del perquè va sortir i a qui anava
dirigida.
Va
recordar, també, el llarg silenci que es va fer, després de dir-la. Un silenci
llarg, esfereidor i carregat de culpa i dolor que en feia trontollar fins a l’última
memòria que el seu cos havia albergat i registrat.
La
va repetir unes quantes vegades i mentre ho feia, s’adonava que, en un primer
moment, li havia sortit de les entranyes
i al llarg d’unes quantes repeticions l’expressava amb el xacre de l’expressió,
donant-li veu, per fi, i trencant aquell silenci fred que havia semblat etern i
l’apartava de ser qui era.
-“No
me entiendes, IMBÉCIL !”
-“No
me entiendes, IMbécil !”
-“No
me entiendes, imbécil !”
-“n
o m
e e n t
ien d
es, i m
b é c i l
...”
Amb
aquelles repeticions amb veu alta, va adonar-se que la por a dir havia
desaparegut i la rábia i el dolor es van alliberar amb un plor de llàgrimes
netes.
I
el silenci va tornar, aquesta vegada convertit en un agradable espai d’on podia
sotir i entrar quan vulgués.
Aquell
“TU, IMBÉCIL !” es va fer petit i insignificant, esdevenint neutre, un imbécil
qualsevol, sols una paraulota.
Amb
el silenci també es va trencar el pes dels altres cómplices, els “ELLOS, IMBÉCILES
“ i les “ELLAS IMBÉCILES” perquè fins ara, també n’havia estat presonera.
Massa
imatges, reflexes i miralls on discernir-se.
Masses
significats apresos que no li pertanyien i rebotaven com un eco dins la seva
ment, buscant lligar-se a significants i l’allunyant-se del veritable silenci.
“No
me entiendes, imbécil” havia esdevingut un mantra, per uns moments i, expressar-lo
amb cos i ànima, va ajudar-la a quedar lliure de transferéncies i orfe de
contratransferéncies.
Va
col.locar les cortines blanques a la finestra del menjador i va fer dues passes
enrera, just per agafar la perspectiva necessària per a valorar el resultat del
treball global.
Donaven
sensació de simetria i això l’apropava a un equilibri intern difícil d’explicar.
El color blanc, quasi translúcid, deixava passar una llum clara, neta i pura
que aportava pau i serenitat a la sala.
I
es va veure així, enmig de parets blanques, comprenent i agraïnt que la llum
del sol ja havia desfet del tot la foscor que s’havia anat creant dins la seva
mirada segle rera segle i any rera any.
Va
seure al sofà una estona, respirant aquella pau d’aquell moment i permetent que
entrés, també, dins al seu cos.
I
aleshores va experimentar la unió de la pau de l’ànima amb la pau que naixia
dins el seu cos i s’escampava per cada molècula que el formava.
Amb
la mirada neta i unida al seu tercer ull des del cor, va comprendre perquè
aquell despertar agressiu havia acabat amb l’expressió: “Ramón, IMBÉCIL, no me
entiendes” i com necessari era expressar-la amb el cos i l’ànima, per deixar
orfe de significat qualsevol significant, i al rebès.
A
travès de les cortines blanques, des del carrer de la Llibertat començava a
viure’s lliure de lligams i havent après a ser Ella, i sols ella mateixa.
