14 de desembre del 2020

Catarsi

 

Si de veritat existia el porgatori, estava segura que hi havia moments que encara s'hi trobava perquè, hi havia dies que semblava que no havien existit, moments d'instrospecció que es tornaven estèrils, caòtics i buits.

Semblava que el temps es parava i els dies es feien llargs i l'acompanyaven d'una sensació de festigueix i apatia, d'aburriment i manca de propòsits.



Mai hagués pensat l'experiència viscuda feia vuit anys, la portaria fins aquí, en la dona amb la qual s'havia convertit.


Molts anys tancada dins una bombolla, apartada del món i de les coses boniques de la vida.

Lluitant i intentant desfer-se d'un estigma que en el fons, no s'acabava de creure però que el vivia en primera persona i en necessitava, encara, aixoplogar-se sota el paraigües que li oferia perquè el món no l'enfonsés.


L'havien arraconat en un racó de pensar esperant que s'anès abandonant i demacrant, dia rera dia. Com si fos invisible i amb la por al cos de no moure's massa perquè..., ves a saber quina pedragada podia caure.


Quan li sortia el mal geni es deia, per dins:


-Inconscients !

-Maleïda inconsciència, la vostra !


Tenia tantes coses a dir, a fer, a viure, a expressar.

I amb tantes estones mortes havia anat aprenent a lligar idees i a desenvolupar uns nivells d'introspecció que l'havien convertit en una experta d'allò invisible i de tot allò que hi era però no hi era, aquells fenòmens que passaven desapercebuts als ulls de la majoria.


De tant en tant cridava, demanant ajuda, suplicant que la traiessin d'on era i exigint que volia sortir d'allà perquè aquell no era el seu lloc.

Ningú la veia, ningú la sentia.


Buscava sortir d'aquell lloc i desfer-se de cada experiència que l'anava rebotant, altra vegada a la misèria, la injustícia, la incomprensió i la burla dels que encara no crèien amb les conseqüències de les pedregades.

Tenia la sensació que la vida li enviava sicaris cada vegada que aconseguia treure una mica el cap o palpar, amb la mà, l'exterior d'aquell infern que vivia.


S'adonava que tot funcionava com si la història s'hagués aturat dins una cova fosca i freda on encara s'hi respiraven les idees freudianes més rígides.

Això la posava histèrica.



Feia vuit anys exactes l'havien ingressat a l'hospital després de viure un assetjament que venia per totes bandes, el pitjor episodi que mai hagués pogut imaginar la seva ment desperta i activa.


I la van endormiscar per calmar la ràbia i la tristesa.

Era ben cert que tenia aquestes emocions a flor de pell i que li venien de temps passats, fins i tot de quan va perdre el seu germà bessó en algún moment després de la concepció.

Ella encara no ho sabia.


Només sabia que ningú crèia les paraules que li sortien de la gola, a voltes sanglotant, a voltes tremolant, a voltes amb gestos de ràbia i impotència, expressant desacord, denunciant uns fets que reproduien els límits més obscurs que la humanitat ha perpretat mai.


Tot s'havia calmat, fins i tot els seus sentints havien quedat adormits.

Va caminar com una ànima en pena, buscant consol i amb el cap baix perquè no tenia, ja, més força.

Aquella lluita era massa, per fer-la sola.


I va buscar pertot arreu, confiant-se una vegada i una altra, buscant un impossible, potser, però sempre empesa per una pulsió de vida que existia dins el seu cor.


Sabia molt bé que només necessitava recobrar els seus sentits, descansar-se en un lloc segur i sentir-se acompanyada des del cor amb una mirada neta d'estigmes i de judicis.


Només així seria capaç d'ajuntar els trossets de la seva ànima que s'havien trencat al llarg del camí i desfer-se d'aquella indefenció apresa que havia anat adquirint de totes les estrevades que el destí li havia escollit.


Sota aquell paraigües on s'aixuplugava de l'estigma que anava carretejant, no s'hi acabava de sentir bé.

Cada vegada, sentia, amb més força, que necessitava grups de referència nous, on es pugués mirar d'una altra manera i sense que l'identifiquessin amb un número que uns i altres es sortejaven com aquell que canta els números d'una quina:


-el dos, l'aneguet ! ,el quatre, la cadira ! ,el quinze, la nena maca! el vuit, els dos cercles ! el 22, els dos aneguets !... – sempre li havia agradat aquella cantarella.


Sí, la música servia de guia tot i que a casa mai havia estat fàcil accedir-hi perquè, en aquell temps, era un luxe que no es podien permetre.

Tot i això, sempre havia tingut facilitat per a seguir el ritme i sobretot, per captar l'emoció amb la qual s'havia creat cada melodia.


S'havia tornat una friki de la dansa i totes les arts que s'acompanyaven d'un suport musical.

Per ella la música sempre anava acompanyada de moviment:

moviments interns, amb els quals havia estat capaç de desenvolupar la consciència corporal i una major coneixença del seu cos, les seves emocions i de la seva individualitat i els moviment externs amb els quals experimentava fora d'ella mateixa i es relacionava amb el món i les altres persones.


Tenia tantes coses a dir, a fer, a viure, a expressar i a compartir...


S'anava reafirmant, sense pressa, cada dia més i més, i comprenent que tocar els vincles afectius és tocar les ànimes i sí, calien ser guiades i acompanyades.

A la tarda estava enfeinada: tocava moure la figura de Shiva.

Al seu lloc hi aniria una estufa, finalment.

Tot plegat s'havia retrassat molt i encara no tenia resolt el tema de crear escalforeta a casa seva. A veure si podia evitar l'estres tèrmic i sentir-se cada vegada més seva, la nova llar.


Encara no sabia el nou lloc de Shiva però no li preocupava gens.

Confiava que, quan arribes el moment, sabria on col.locar-lo.


Dilluns 14 de desembre de 2020

10 de desembre del 2020

Gràcies, amic Dani !

 

A vegades encara el recordava.

Potser no havia acabat de fer el dol de la seva pèrdua.

Potser necessitaven dir-se l'últim adéu, aquell que succeïx quan les ànimes es desvinculen dels personatges que han estat.

-------------

S'havien conegut a la feina i poc a poc es van fer xicots.

Només es portaven un any i un dia, ella era més gran, i sovint li recordava, tot fent broma.

La seva història va començar a partir de la complicitat que va sorgir, de seguida, entre ells dos.

No va ser fins més tard, quan ella vivia al seu poble, que va descobrir que una germana de l'avi Joan, la Montserrat, també havia viscut en aquell indret. Casualitats de la vida, en assabentar-se que aquella tia àvia havia nascut el mateix dia que ella.


Ell havia viscut la mort des de molt petit, quan als 8 anys, va perdre el seu germà més gran i 6 mesos després va veure morir la seva mare.


Se li notava en la manera de fer, que havia fet el cor fort, perquè tenia tendència a rebutjar qualsevol mostra d'afecte i es protegia de l'amor i de les coses bones de la vida.


Amb el temps es van anar adonant de que caminar junts, com a parella els estava fent mal i van acordar trencar la relació de parella.

Sempre varen ser amics i compartien les vivències i preocupacions que experimentaven.

S'estimaven des d'un amor serè, el de dos amics que es donen suport mutu i amb qui saps que hi pots comptar.


Ella ja no hi treballava, quan tot va passar, i potser per això no havia viscut el seu comiat tant directament com els que sí compartien el dia a dia amb ell.


En Dani va dir prou a finals d'un mes d'agost i no va tornar a la feina.

La seva pèrdua va fer ressò en tota la gent del seu entorn més pròxim i en totes les persones que l'estimaven.

Elli es feia estimar i no va ser capaç d'entomar i gestionar aquest amor que li venia del seu entorn i amb el que pot ser no estava acostumat.

Qui sap quin era el seu patiment però sembla que havia arribat al límit, a un punt on la vida i la mort es deuen desdibuixar sota anhels d'alliberació.

O potser en un intent fallit de reconduir-se dins un dolor que no podia suportar ja més i l'ofegava per dins.


Qui sap.



Feia uns dies ella havia somniat amb ell.

Fou un somni dolç i serè, com l'estimació que els havia unit durant un temps.

Ell li deia adéu, dolçament i serenament, un adéu d'aquells que reconforten les ànimes i donen espai a somriures interns, còmplices d'anhels de pau.


Gràcies, amic Dani !

Un dolç i serè adéu.


PD: Per totes les persones que, com ell, diuen prou a la vida, un adéu dolç i serè.