En nom de l'Amor

L'habitació ja estava buida del tot.

Només quedava un mirall antic, penjat a la paret, just al costat de la porta. S'havia negat a vendre'l, el volia tenir fins al final.

Sí, volia emmirallar-s'hi una última vegada, abans de marxar, i agrair a cada un dels reflexes que aquell mirall li havia retornat al llarg de la seva vida. També volia integrar aquells personatges que havia representat, en algun moment, i que havien estat part d'ella i ella d'ells.

Ella, era el resultat de tots ells i, abans de marxar, volia recordar, altra vegada, la força de cada un dels rols amb què s'havia viscut i, sobretot, mirant-los als ulls, volia agrair-los com l'havien ajudat a créixer i a contribuir a ser qui era.

A fora plovia.

Sentia el soroll de la pluja i s'entretenia veient regalimar les gotes d'aigua pel vidre de la finestra.

Va aprofitar per parar-se, i en un raconet de l'habitació es va asseure, es va recolzar a la paret i s'agafà les cames fort contra el pit. Tot sospirant, va col·locar una galta sobre els genolls i es va deixar reposar una estona.

A través de la nostàlgia va anar recordant totes aquelles vegades que havia desitjat desaparèixer del món, fugir de la realitat que no suportava o trobar un espai on pogués restar quieta, fins a convertir-se en una estàtua.

I va somriure, veient passar imatges d'aquella part d'ella mateixa que havia desitjat tant morir. S'estava adonant de com la vida li havia concedit aquells tres desitjos: era cert que s'havia viscut moltes vegades sentint-se apartada del món i havia tingut l'oportunitat d'inventar mons nous, esdevenint fugitiva d'allò real i, sí, també havia viscut com una estàtua, en moments en què la por l'havia paralitzat del tot.

En qüestió de segons, va comprendre la força que tenien els seus desitjos i de la responsabilitat que tenia en tot allò que desitjava i imaginava... i va sentir un xic de por que, en lloc de paralitzar-la, la divertia i l'emocionava, veient la vida com si fos un joc que mai abans s'havia atrevit a jugar de debò.

I es va recordar d'aquella làmpada màgica que havia desitjat tantes vegades tenir, d'on, quan ella ho decidís, podria fer sortir el geni que hi vivia dins i demanar-li un desig.

Aquesta idea l'entusiasmava !!

Comprenia que potser no estava tant lluny de tot allò, de fer que els desitjos que demanés li fossin concedits...

Tot i això, encara li va agradar més el que va descobrir després: com per art de màgia, li van venir a la memòria esquetxos de la seva vida dels moments en què havia confiat en ella de debò i s'havia sentit part d'una mena de pla diví, on cada experiència tenia una raó de ser i ocupava un espai i un temps i... semblava tot tant coherent...!, coherent com la seva pròpia existència...

Clar que, si era així, si ja tot estava fet, de què li serviria, doncs, demanar desitjos ?

O potser els desitjos que demanava, formaven part, també, d'aquesta conspiració que semblava ser guiada per Deesses, Déus, astres, la força de l'univers... ?

Potser hi havia una part d'ella mateixa, coneixedora d'allò diví, que l'ajudava a desitjar i imaginar tot allò que li era necessari viure i experimentar i que, encaixava a la perfecció, amb aquell pla diví que alguna vegada havia sentit que existia...

Així doncs, aquella part d'ella que estava connectada amb allò diví devia fer la mateixa funció que el geni de la làmpada !!!

Ella mateixa era el geni, doncs ? I la làmpada, qui era ?... també era ella, la làmpada ?

O potser era que els seus desitjos en realitat no eren seus sinó de les Deesses, els Déus , els astres i l'univers... ?

Podia fer, doncs, de' intermediària entre lo diví i lo humà ?

...

Va respirar àmpliament i es va permetre fer un silenci intern, per parar tota aquella pluja d'idees que li venien a la ment. Sabia que calia donar espai a tots aquells interrogants que se li havien desplegat en un moment, per integrar-los o endreçar-los en el calaix de les preguntes pendents de resposta. Sempre hi havia algun lloc, en aquell calaix !!

A fora encara plovia.

Va posar l'atenció en el soroll de la pluja i no va trigar gaire a imaginar com les gotes es filtrava per cada part del seu cos, a través dels porus de la seva pell, com si es volgués netejar de tot allò que havia imaginat i desitjat fins ara..., com si s'esbandissin tots els pensaments i creences que havia construït... i com si la pluja l'ajudés a rentar-se de totes les toxines que alguna vegada, emocions massa intenses, l'havien contaminat, quan encara s'apoderaven d'ella i perdia el seu centre, quedant-se orfe de la seva essència.

Després d'aquella dutxa simbòlica es sentia revitalitzada, com nova: semblava que no només li havia netejat la pell i cada part del seu cos sinó que també sentia neta la seva ànima, i brillava com mai abans l' havia vist brillar, tant semblant a la seva essència que fins i tot era fàcil confondre-les...

Havia deixat de ploure i semblava que en algun raconet del cel començava a despuntar algun raig del sol.

No va trigar a posar-se de peu i de seguida li sorgí la necessitat de trepitjar, poc a poc, tots els racons de l'habitació, com si s'anés acomiadant d'aquell espai que havia marcat els límits de la seva realitat, durant tants anys.

Les parets blanques ja no li molestaven, i fins i tot les veia com si fossin parets toves i encoixinades, per si necessitava ser protegida d'algun cop o d'alguna sotragada inesperada. Tampoc les veia, ara, com a limitadores de la seva existència.

Sí, en algun moment, les havia percebut com uns murs forts i rígids que l'esclavitzaven i l'allunyaven de la llibertat.

Altres vegades també les havia utilitzat per a protegir-se del món i d'ella mateixa.

Els hi va agrair que l'haguessin acompanyat durant tant temps.

... Era cert que, sovint, la llibertat, l'havia espantat tant, que havia reaccionat tancat els ulls a les infinites possibilitats que aquesta li oferia...

Però això ja era aigua passada...

Es sentia preparada per assaborir el ventall d'opcions que la llibertat li posava davant i confiava en ella mateixa i en saber escollir quins desitjos demanaria cada dia per fer camí cap al pla diví, aquell que semblava guiat pel geni que vivia dins seu, a través de tot allò que imaginava i desitjava.

O potser eren les Deesses, els Déus, els astres, i l'univers, els qui desitjaven i imaginaven a través d'ella...

Tot i no entendre-ho del tot, ara sí es sentia confiada de viure's lliure, serena de poder mantenir els ulls oberts a la llibertat i, tant si els seus desitjos sorgien de les Deesses, els Déus, els astres i l'univers, del geni que portava dins o bé d'aquella part d'ella mateixa coneixedora d'allò diví, estava convençuda que tots aquells desitjos eren creats en nom de l'Amor...

És clar ! Ara ho entenia !!

I en adonar-se'n, observà que l'Amor estava posseint el seu cos, la seva ment i la seva ànima... i estimava de debò, com mai havia estat capaç d'estimar..., més enllà de l'infinit...

S'estava convertint en un instrument de l'Amor ?

O potser en l'Amor mateix... ?

Es va rendir, acceptant viure's al servei del Gran Amor...

Després d'aquesta rendició va viure's més lliure que mai, com si totes aquelles parets darrera les quals s'havia sentit empresonada durant tant temps, de sobte, esdevinguessin translúcides, febles i emmotllables a les seves mans.

Va comprendre que podia donar forma, enderrocar o traspassar els límits de l' Amor.

Estava a les seves mans...!!!

Només ho havia de desitjar, des de molt endins...

...

Es va apropar al mirall antic, s'hi va emmirallar i va anar veient-se reflectida en cada un del seus personatges, acomiadant-se d'ells i reconeixent-los com a parts d'ella mateixa...

I en nom de l'Amor va anar donant les gràcies als diferents rols que es manifestaven tant clarament davant seu, tan aquells que els hi tenia simpatia com aquells que mai li havien agradat i tantes vegades n'havia intentat fugir.

Va poder sentir, de nou, totes i cada una de les emocions que aquells personatges li havien despertat algun dia i va tenir l' oportunitat de transmutant-les, una a una, fins a neutralitzar-ne qualsevol toxicitat.

I fou aleshores, quan, va viure una sensació de plenitud i pau interna que l'apropava a la confiança més dolça i profunda que havia experimentat fins aleshores. Va deixar penetrar tots aquests sentiments dins seu, banyant totes les cèl·lules del seu cos, i introduint-se, fins i tot, en cada una de les cadenes de' ADN.

I poc a poc va sentir, de nou, el Gran Amor, i es va deixar seduir per la seva força, la seva mirada, el seu tacte, la seva olor i la seva Presència... i el va deixar entrar dins seu, fusionant-se amb ell, acoblant-s'hi i vivint-se junts...

Va recordar que, fa molts anys havia desitjat ser lliure per experimentar aquell Gran Amor, l'amor més gran de tots, vull dir !

De fet, aquell havia estat el seu desig primer, o potser en realitat era el primer desig de les Deesses, els Déus, els astres i l'univers ?

I va sortir de l'habitació de parets blanques, va tancar la porta i va fer camí cap a la Vida, Sent Lliure, Sent Pau i Sent, amb l' Amor !!