On són els meus padrins ?

(23/07/15)

Estimat núvol  meu,

Estic molt contenta de tenir-te. Ja saps, sempre he estat fidel a la meva llibreta de fulls blancs, sí, aquelles que no tenen ni ratlles ni quadradets. Són les que més m'agraden perquè així res interfereix en el que escric. Em sento lliure per expressar tot el que em surti, sense filtres, sense sentir-me obligada a seguir la línia marcada, i a no passar-me de la ratlla. Ja saps que fer la meva sempre m'ha agradat molt !!

I fa temps que sé que passar-me de la ratlla, a vegades, porta conseqüències que no m'agraden.  

Saps ? Ho he meditat tant temps, tot això ! Això de fer la meva i creure en mi i en el que sento, vull dir.

I no només ho he meditat des de la calma i la serenitat, també ho he analitzat, reflexionat i m'he responsabilitzat dels errors, pecats, si vols, o allò amb què he fallat i està pendent de millorar en mi. Ei, també sé veure tot allò amb què progresso adequadament...

Ara que està de moda fer el racó de pensar, penso que un racó per rondinar estaria de "puta mare". Ai !!, se m'ha escapat ! Volia dir que crear un racó per rondinar a les escoles, les famílies, les empreses i a tots els llocs on es facin activitats amb grup i fins i tot també poder fer l'animal, cridar, riure, plorar, abraçar-se, somniar, ballar, cantar, o bé rondinar, rondinar i rondinar una estoneta, encara que sigui petita, penso que és urgent.

Em sento com si estigués fent una regressió a l'adolescència, o potser abans i tot. Recordes que aleshores m'adreçava a tu dient-te: estimat diari ? Durant un temps et vaig substituir per un amic invisible, ho sé. Ara he recuperat el vici d'expressar-me a través de l'escriptura, a part de parlar amb mi mateixa. Em resulta més eficaç.

Parlar amb tu a vegades m'és necessari perquè hi ha temes amb els quals jo soleta no puc. Hi he reflexionat, també amb això. Jo soleta m'he anat espavilant durant molt temps i m'he adonat que estic cansada de veritat. Em noto esgotada i sense piles. Si pogués carregar-me la bateria, com faig amb el mòbil i el portàtil... T'imagines ?

Doncs el que et deia: a l'adolescència vaig anar aprenent que demanar el que necessitava amb veu segura, paraules clares i senzilles i mirada directa i penetrant moltes vegades no arribava als que aleshores em proveïen de les meves necessitats i després d'anar rebent reaccions, dels qui eren autoritats per a mi, viscudes amb la més incoherent de les incoherències que mai et puguis imaginar, vaig anar visquent les meves necessitats com a innecessàries tonteries que no eren importants pels grans. Amb això vaig anar visquent que parlar de tu a tu amb els que manen no acabava de funcionar. Alguna cosa no els agradava i, sense saber què no els agradava de mi o perquè les meves paraules i les meves demandes els entraven per una orella i els sortien per l'altra, em vaig anar pensant que potser sí les meves necessitats eren tonteries, demanava massa o potser jo no ho mereixia...

Ostra, ara que escric això em ve al cap que, a mi, els sermons del capellà les vegades que anava a missa també m'entraven per una orella i em sortien per l'altra. No hi entenia ben res. Però recordo que, amb el vestidet que la mare em posava, amb les sabates del diumenge i el cabell deixat anar, em sentia especial i aquell dia aprofitava per jugar a ser maca. No sé si ho semblava o no, de maca, però jo jugava a ser-ho i m'hi sentia de veritat. I a part de jugar a ser maca també jugava a altres jocs, aquell dia, encara que no gosava fer la vertical perquè aquell vestit, seguint la llei de la gravetat, hagués deixat descobrir tot el meu cos. Quina vergonya !! Així que el joc de tocar el cel amb els peus i veure el món al revés el reservava per els altres dies de la setmana. 

Doncs, saps ? Estimat núvol, ara tinc 40 anys i encara ara, els que mouen els fils, que ja no són els meus pares, aquests fils ja els he tallat, em sento com en aquella època. 

És per això que t'escric a tu, estimat núvol. Quina sort que ara et tinc. La meva padrina, la iaia Esperança va morir quan jo tenia 2 anys i sempre havia pensat que m'ajudava, des del cel. I et diré un secret: a mi, quan em parlaven de Déu, en aquella època no ho acabava de veure del tot clar i en lloc de parlar amb ell parlava directament amb la meva àvia paterna i li demanava coses i li explicava coses, com faig ara amb tu. Sempre l'he tingut present. El meu padrí, l'avi matern, encara és viu. És molt gran i porta una motxilla que pesa molt, amb tot d'experiències viscudes com ha pogut, com tothom. Ara necessita que el cuidin. Algun dia et parlaré d'ell. Encara té molt sentit de l'humor, tot i el que ha passat, i m'adono que últimament se li està despertant una sensibilitat que fins ara no havia pogut expressar.

On són els meus padrins ?

L'avi Manel viu prop de casa i la iaia Esperança està al cel. T'escric per veure si li pots fer arribar que necessito la seva ajuda, ara. Jo sola no puc, amb el que em passa, i el cert és que no sé si necessito un psiquiatre, un metge de capçalera, un psicòleg, un terapeuta, un coach, un advocat, un sindicalista o tot lo anterior però amb femení. Tant li fa. Necessito algú de confiança que m'ajudi a solucionar el que em passa, algú que escolti la meva situació des de la part més humana a la que tothom pot arribar, si vol. Em sento ben perduda, des que vaig tenir un problema a la feina, l'any 2012.

Rondinava perquè estava més cremada que la pipa d'un indi i, degut a canvis constants de normatives, caps, de processos interns, de personal, canvis d'horaris, de suports informàtics innovadors, canvis en els sous, canvis de plans dels dirigents, canvis, canvis i canvis que jo respirava, enmig d'un ambient canviant, amb la sensació que uns sabien què s'estava coent mentre que els altres treballàvem com locos per donar resposta a uns altres, que també treballaven i feien la seva feina com podien. Tot això a mi m'estressava molt i a sobre es va ajuntar amb un canvi de comopanya de feina amb qui no ens vam entendre i també amb un canvi de cap. I més enllà de si ens enteniem o no en el tema personal, el que sí puc afirmar i vaig anar avisant a qui tocava en el seu moment, afirmo amb una seguretat absoluta que no ens vam entendre amb el tema laboral.

Encara em desperto a les nits plorant des de molt endins i revisc aquella frustració que sentia en aquells moments, de trobar-me a un carrer sense sortida, perseguida per un monstre gran i afamat que vaig imaginar que se'm volia menjar. I més enllà de monstres que se'm volen menjar, jo sola no podia solucionar aquell conflicte que estava vivint, fruit de malentesos i malentesos, falta de comunicació, canvis ràpids... Malentesos d'una borratxera de barra lliure. Malentesos laborals que també es van fer personals, i es van barrejar amb els personals. Tal qual. Perquè si s'esperava de mi que fos un robot, allà dins i en aquella situacíó, penso que hi ha un malentés també, i vull aclarir-lo. 

I saps ? Estimat núvol, ni jo ni la companya, ni les meves caps ni els meus companys vam tenir prou mà esquerra per fer que aquella situació no esdevingués amb el que va succeir més tard amb mi. Parlo de mi perquè ja tinc prou feina.

Un dia, quan ja no podia més i havia esgotat totes les possibilitats que estaven a les meves mans, aleshores vaig reaccionar i vaig expressar aquell conflicte que em cremava per dins. Tu saps que a vegades sóc de fàcil reaccionar. I vaig fer un espectacle allà mateix. Com un cavall desbocat, vaig dir la paraula màgica amb un to pujat de veu i un gest que expressava la meva frustració i la meva ràbia. Aquell dia no vaig perdre cap paper, els vaig rebotir directament sobre la fotocopiadora i cridant: Prou ! Jo no puc treballar més així i amb aquesta noia. Si ara ho imagino puc veure com em surt foc pels queixals deixant anar pensaments que es tornen fum i crema en  mi un foc intern que em fa posar de genolls, plorant de ràbia i tristesa. I m'abandono a aquell espectacle que vaig protagonitzar aquell dia, actuant inconscientment i reaccionant a un estres col.lectiu que a mi em tocava de ple. El notava en el meu cos, el sentia en el meu cor i emborratxava els meus pensaments, fent-los més tòxics que mai. 

Avui, ara i aquí acaba el meu espectacle i decideixo no reaccionar més pels altres. Em poso en el meu lloc, amb les meves ulleres i deixo dissoldre en mi aquell trosset de la meva ànima contaminat i ofuscat per tot allò que no vaig saber gestionar d'una altra manera. Estic estressada encara.

Iaia Esperança, tu que ets al cel i estàs més a prop del meu núvol, espero que em puguis ajudar a solucionar els malentesos que he creat. He estat molt temps al racó de pensar, jo sola, i allà hi he fet també el racó de rondinar. Només rondino una mica i prou, per agafar força i no quedar-me penjada molta estona pensant. 

Necessito ajuda, ara. Perquè de tant pensar i meditar m'he adonat que jo no vull tirar cap més pedra i tampoc vull rebre cap més pedregada. Em responsabilitzo de mi i escullo parlar des del cor, amb veu serena i tranquil.la, mirant als ulls i col.laborant des de la responsabilitat d'un adult que ha après a fer castells amb les pedres. I això de rondinar, miraré de fer-ho d'una altre manera. Jo no em veig en cor de deixar de rondinar, encara.

Qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra.