Fent ús de la veu del sentir

Aquell matí s'havia despertat especialment descansada i sentia un alleujament diferent, com si alguna cosa hagués canviat dins seu.

 

Una mena de pau interna que brollava de molt endins del seu ser, una sensació de saber-se còmplice del seu passat. Una picada d'ullet de la vida, que l'encoratjava a seguir caminant i li donava certesa del present que habitava.

Notava el cos tranquil i la respiració calmada.

Sentia una alegria serena que s'expandia, poc a poc, dins la zona del pit i omplia els seus pulmons, donant-los espai i preparant-los per l'alè de la vida.

I la seva ment s'obria a un agradable estat de lucidesa, amb pensaments que no pesaven i que tampoc deixaven ressaca emocional.

El ressó del silenci anava cobrint cada una de les parts del seu cos i de tan en tan suspirava i, s'abandonava a cada moment de la seva existència com si fos l'últim.

Es rendia a experimentar el seu ser en cada respirada, a morir de tot allò que anava exhalant i a renèixer, una vegada i una altra, dins l' etern present.

Es vivia en una mena d'estat d'hipnosi que deixava al descobert tot el seu Ser. Una conexió amb la seva essència, expressada amb la veu del sentir.

Finalment havia cedit a escoltar aquesta veu que formava part d'ella, també, i que durant molt temps no s'havia atrevit a mirar de cara i molt menys a fer-li cas.

Ara, acceptava la veueta que li parlava des de molt endins del seu cor i es deleitava amb aquells moments que aquella veu del sentir es manifestava plenament en ella. Cada dia que passava descobria una nova forma d'expressió d'aquella veueta, que omplia tots els buits, desenmascarava tot dubte i donava coherència a tot allò que no entenia.

L'escalfor del sol l'ajudava a mantenir aquell estat amb el qual s'havia llevat aquell matí, gaudint-ne plenament. 

 

Sabia que, en qualsevol moment, la quotidianitat interferiria en aquells moments de màxima connexió amb sí mateixa i algun estímul despertaria la veu de la raó.

I fou així.

De sobte es va sentir el telèfon i amb això es va anar fent present la veu de la raó. I anà sortint d'aquell profund estat meditatiu, tot contestant la trucada.

Ara, la veu de la raó també es feia present, ocupant un espai compartit amb la veu del sentir, i expressant-se, per guiar, juntament amb la veu del sentir, el seu Ser.