El camí cap a nosaltres

S'acabava l'any, i com sempre en aquestes dates, feia una mena de balanç de tot allò que havia viscut aquells últims dotze mesos.

Sens dubte, havia estat un temps de deixar anar tot allò que no li pertanyia i que s'havia cregut seu, en moments de ceguesa.

Deixar-se morir i sortir de l'inèrcia que l'esclavitzava per llançar-se al buit, al no-res, a universos d'infinites possibilitats, i, renàixer una vegada i una altra a realitats no pautades. Així ho havia après a fer.

Era capaç de riure i de plorar davant totes aquelles neures que s'havia empascat per a fugir d'aquell dolor que no sabia com suportar.

I quantes veritats s'havia inventat per escapar de la seva realitat !

I quantes fantasies havia imaginat creant la vida que ella volia !

Tot just comprenia la força d' aquelles fantasies imaginades, que, inevitablement, es materialitzaven, dia a dia, poc a poc, amb la mateixa perseverància amb les que les havia creat, seguint la pulsió de vida.

I continuava deixant-se morir per renàixer, alliberant-se d'aquells pedaços de vida que no eren seus i sentint com la força de la seva essència habitava, cada vegada més, el seu cos i s'expressava amb cada un dels seus sentits i els seus actes.

Un canvi de vida, després de deixar anar les resistències a deixar aquelles parts d'ella mateixa que encara li costava una mica abandonar perquè s'hi havia constuit trossets de la seva identitat.

Es va parar un momentet i va recordar l'ahir, a través d'una nostàlgia serena.

***

"I es va deixar portar en aquell temps en què intentava fer-se la forta. Va aprendre a amagar-se sota cuirasses cosides depresa i a escatimar somriures; s'empassava llàgrimes per ofegar plors i només es deixava seduir per una racionalitat rígida i estricta que anul·lava qualsevol emoció que es comencés a intuir.

I així sobrevivia, mirant endavant, sense girar-se, esforçant-se per respirar l'alè de la vida i disfressant la seva feminitat amb bates d'estar per casa i vestits de diumenge.

La seva tendresa s'havia barrejat amb un marcat instint maternal que eclipsava qualsevol altra acta d'expressió de dona i l'agressivitat s'havia tornat rància, agria i sense força. També havia desterrat, de la seva llar, tot coneixement intuïtiu que li pogués obrir els ulls a noves maneres de viure.

I així ho va saber fer. Va relegar el poder d'allò femení a rols imposats que l'encadenaven a dansar formes creades per altres i la desproveïen de qualsevol creació pròpia.

Fins i tot aquells cuinats, que en silenci, preparava, amb un davantal tacat d'oli roent, estaven exempts de qualsevol ingredient que no fos provat abans per altres. Mancats de qualsevol inspiració genuïna...

I enmig d'aquells actes, que naixien de premisses de dona imposades, a vegades es permetia jugar a imaginar altres quotidianitats, en les quals podia expressar-se del tot, amb moviments propis i autèntics, que sortien sense pensar, des del fons del seu cor...

...I aleshores es desfeia el monyo, es deixava caure els cabells llargs sobre les espatlles, feia un petit i enèrgic moviment amb el cap, per alliberar-los i s'emmirallava, buscant sentir la força d'aquella feminitat reprimida i censurada que, a través de la seva mirada, existia amb força i es podia copsar fàcilment.

Després, s'anava despullant, poc a poc, d'aquells vestits de diumenge amb els quals s'havia tapat durant tant temps. La seva pell, suau, començava a descobrir-se i a mostrar-se a tots els sentits i aquells moviments, que la seva ànima anhelava dibuixar, començaven a manifestar-se amb totes les parts del seu cos, sensuals, lleugers, naturals, dolços, salvatges...

I aleshores, embriagada pel seu ser, apretava fort els peus contra el terra, com si volgués plantar arrels i espargir la seva essència més enllà de la superfície terrestre, just allà on neix la vida.

Quan es sentia arrelada de debò movia les caderes, i després el tronc i, continuava, dibuixant formes boniques en l'aire, com si fossin prolongacions dels seus braços i les seves mans. Prolongacions de la seva essència més pura que ara espargia, encara més, per damunt del seu cap.

I es deixava ballar una estona, notant aquella tendresa autèntica que l'apropava a altres formes d'estimar-se i d'estimar. Alhora, notava, dins les seves entranyes, una mena de força en forma d'agressivitat que s'expandia per la resta del seu cos i es barrejava i s'unia amb aquella intensa tendresa. I respirava profundament per barrejar aquelles dues forces i unir-les fins a sentir que es convertien en una.

Es vivia així una estona, imaginant-se una vida on pogués expressar la seva essència com ella volia, lluny d'aquelles normes que dictaven com havien de ser els homes i les dones, lluny d'aquella manera de funcionar que sentia tant allunyada del què li dictava el cor."

***

No li havia estat gens fàcil trencar amb creences heretades que venien d'aquells temps antics en què lo masculí i lo femení semblava que es vivien dividits, però inevitablement, i seguint les lleis universals, s'unien per una atracció d'amor. Sí, amor, però cec.

Estava molt agraïda al seu germà bessó, en Lluc. 
Amb ell havia experimentat el vincle d'amor més pur que ella mai hagués viscut i encara el recordava. Per això ella l'havia pogut imaginar tantes vegades, aquell vincle, i sempre havia tingut un impuls intern de buscar-lo.

Van viure 3 mesos dins l'úter matern, plegats, temps suficient per integrar el record d'aquella presència plena d'amor en cada cèl·lula del cos d'ella. Després en Lluc va deixar el seu cos físic i va morir, deixant una empremta de pèrdua i separació dins cada raconet de l' embrió que es continuava gestant, en forma d'ella.

Potser allò masculí l'havia acompanyat sempre, dins seu, en forma de memòria corporal.

Igualment com aquella empremta d'amor pur i incondicional, un amor entre dos iguals on cap dels dos guanya i cap dels dos perd.

I també el record d'aquella pèrdua que li va encongir el cor i l'avisava amb forma d'ansietat generalitzada cada vegada que l'amor tocava a les portes de la seva existència, a través dels sentits.

Poc a poc havia anat atenent les ferides d'aquella experiència amb allò masculí i amb allò femení i es vivia en pau entre aquestes dues forces.

Ara les integrava i es sentia mereixedora d'estar viva, acceptant i gaudint la seva feminitat, comprenent la relació que havia establert amb allò masculí i honrant a tots els seus ancestres, homes i dones per igual, perquè gràcies a ells i als seus actes li havia arribat la vida.

L'amor cec l'havia portat fins aquí i, fent balanç de la seva vida, s'adonava que tancava una etapa molt important de la seva existència i sentia que ja no li calia buscar més aquell amor fóra d'ella mateixa ni tampoc fantassejar-lo cegament.

Molt bones festes !!

Desitjo que l'amor neixi dins els vostres cors !!