Em rendeixo

Saps, papa ?

Ahir vaig fer un drama. 

Vaig plorar molt i em vaig posar molt contenta. Una gran actuació !

Gràcies per ajudar-me a fer de mi una artista. Recordes que ens dèies artistes, a mi i a les meves germanes ? Em penso que jo m'ho vaig creure una mica !

Doncs ahir vaig fer un drama amb totes les de la llei. No em va veure ningú, quan plorava. Ho vaig fer a la intimitat, just abans d'adormir-me, en aquell moment en què faig balanç del dia i del meu procés d'autoconeixement i descoberta. 

Vaig escollir un moment d'intimitat per a tu i per a mi, un moment de rendició total. 

M'agrada tant poder expressar els drames així, per fi ! 

No ho sabia fer, abans, i aleshores, en negar-m'ho, la meva vida sí que es convertia en un drama de veritat, un drama constant sense possibilitat de fer un final feliç.

I ara, que ja em permeto sentir aquestes emocions amb total llibertat, m'adono de com la vida m'ha ensenyat a fer-me mestra de les meves emocions. No saps com t'estimo, plorant-te ! T'estimo molt i m'estimo a mi també. I com de prop et sento, papa. Et sento en mi, més enllà d'aquest cos físic que sóc.

Aquest meu cos físic ja comença a riure, també. Quan l'he deixat plorar i m'he abandonat a un drama autèntic, puc notar com totes les meves cèl.lules comencen a ballar al so d'una melodia que les fa vibrar d'una manera agradablement diferent. Fins a la part més minúscula que les composa, tot es belluga amb una fluidesa que s'assembla al moviment de la meva ànima quan es fa present en mi. És una sensació agradable de veritat !

No sé quan tornaré a fer un altre drama per tu, papa.

Vull que sàpigues que apendre a plorar-te ha estat la millor medicina, per a mi, i també el millor aprenentatge, la clau per a viure de veritat.

Quantes veritats amagava la meva ràbia. I la teva, potser.

Reaccions que em costaven controlar i emocions contingudes per por a viure sense saber-ho fer.

L'abandonament, com a sortida.

L'abatiment per apagar aquell foc que em cremava per dins i m'anava consumint l'ànima, poc a poc.

Quantes raons amagava el meu dolor. I potser el teu, també.

Em sé feliç d'haver-me cregut que una altra opció era possible i escollir fer-me buscadora incansable de la Veritat.

Quants obstacles he perseguit, per saltar-los i deixar-los enrera..., i continuar..., caminant, corrent, saltant, arrossegant-me, ballant, volant, és igual. Sempre, continuar.

Quantes històries de confusió plena i secrets desordenats.

I quantes flors he vist obrir-se, rememorant moments de màxima harmonia, i recordant qui sóc.

Em rendeixo.

Deixo anar els fils. No tensiono, ja, més.

No em cal fer força per mantenir viu cap oposat, ara.

Tots els contraris són, ara, en mi, units per un camí de matisos diferents i difuminats amb color daurat.

Em rendeixo.

Ja tot és possible.

Gràcies, papa !