Presoner en un estat d'alerta

Un so estrident i metàl·lic li cridà l'atenció.

Tot el seu ser estava pendent de buscar què l'havia originat.

I restava immòbil, amb els peus clavats a terra.

Els braços al costat del cos i preparats per actuar. Potser caldria protegir-se. O defensar-se, qui sap.

Només el cap feia micro moviments, pausats i controlats, que, governats per els seus ulls, seguia, pacientment, cada un dels detalls de l'escenari. La intenció era clara: buscar qualsevol estímul extern que delatés alguna informació d'aquell so que havia succeït i el tenia captivat.

I sorgí la necessitat de moure els peus per girar el cos. Calia continuar resseguint el cercle que el seu cap anava dibuixant. Es va anar girant, poc a poc, sense fer soroll, per contaminar el mínim l'escena que inspeccionava. Tot moviment semblava sincronitzat amb cada respiració i cada element extern s'obria a una infinitat de percepcions sensorials internes, també. Atenia totes les informacions i n'extreia ràpidament la rellevància que les lligava al seu objectiu.

I així, anava discernint possibles amenaces de l'entorn que el rodejava, responent a l'instint de supervivència que aquell so estrident i metàl·lic li havia despertat.

I quan el seu cap hagué tancat tot el cercle i els seus ulls hagueren divisat tot l'entorn del què formava part, sospirà, per desactivar, del seu cos, aquella alarma de perill i expulsar aquella tensió que el mantenia presoner en aquell estat d'alerta.

Res sobresortia, i aquell soroll, ja mort, s'havia esfumat del tot. Només era còmplice d'un passat, ara.

Només ha estat un soroll estrident i metàl·lic, - es digué.

I s'abandonà, serenament, a la tranquil·litat de saber-se viu, notant com la seva respiració s'anava sincronitzant, ara, amb el moviment fluid, lliure i espontani que succeïx amb l'entrega al moment present.