Tinc 8 anys.
La mare se m'acosta i em diu: el
papa està malalt i aviat es morirà.
Aquesta afirmació m'impacte
profundament i no la puc digerir. Se'm fa un nus a l'estomac. El pes
de la realitat m'ofega, l'ànima se m'encongeix. M'empasso el plor i
les paraules se'm fonen dins la gola. La por em paralitza i la
tristesa s'estanca darrera un mur que la fa cada vegada més sòlida.
No vull que es mori.
No vull que em deixi sola.
Amb ell hi tinc un vincle diferent,
que amb la resta de la família.
Em sento confusa. Una part de mi
s'ha fet gran, de cop i volta.
Més que mai el necessito, i, ja
començo a veure'l morir.
No vull que es mori, si us plau.
O sí, així aquest patiment que
sento serà del tot real. Estaré sola de veritat, aleshores.
Quan serà, aviat ?
Només tinc 8 anys i encara el
necessito.
No estic preparada per veure'l
morir.
No, no, no ho vull !!!
El miro a ell i la seva malaltia em
fa patir. Em dol la seva condició de vida: aviat es morirà.
No ho puc suportar, a estones. Aviat
es morirà..., i l'aviat
no arriba mai...
No vull que em vegi patir per ell,
no vull que s'adoni que em fa por quedar-me sola.
No vull que sàpiga que em costa
acceptar el seu destí.
Em faig la valenta. La realitat se'm
fa difícil tot i que m'hi acostumo. O no ?
T'estimo, papa. Només tinc 8 anys i
encara et necessito.
No em deixis, encara, si us plau.
No vull que et moris, no vull que em
deixis sola davant la Vida.
T'estimo des de la necessitat,
encara.
Tinc 40 anys...
El papa està malalt i aviat es
morirà...
Encara
m'impacte, aquella frase, i
recupero
l'emoció que va néixer
d'aquesta
afirmació.
Noto la tristesa al plexe solar i em
permeto sentir-la una estona. Una estoneta, només.
Miro a la nena de 8 anys que vaig
ser i que encara sóc. Hi estic lligada, encara. Sento la càrrega
emocional que aquesta frase em va causar.
Tinc 40 anys i m'estimo.
Sento com m'estimo i transmuto la
tristesa i la culpa en Amor.
I em perdono per haver-te
necessitat, papa, i per no estimar-te incondicionalment.
Tenia 8 anys i pensava que no me'n
sortiria, sense tu.
No volia que morissis perquè encara
et necessitava i no em volia quedar sola.
Aleshores et necessitava.
Ara, ja no et necessito.
T'estimo, papa.
T'estimo a tu i a la nena de 8 anys
que vaig ser, aquella que va començar a veure't morir amb aquella
frase.
I avui, em deslligo d'aquella frase
que no vaig entendre del tot.
O potser hi vaig entendre massa
coses...
Gràcies !
T'estimo des de l'Amor que jo també
sóc.
Una abraçada.
Maria
11/11/2015
11/11/2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada