La veritat és que m'agrades

La Veritat toca a la porta.

L' obro i li dic:

benvinguda ! , t'estava esperant !

T'ho vull explicar tot...

No vull continuar callant i evitant tot allò que necessito expressar.

Les paraules m'empaiten i ja no en vull fugir més...Estic cansada d'amagar-me de tu, de fugir d'allò que no vull veure, de no fer cas al que sento... 

Ell m'agrada ! Ja no m'ho vull negar més...

La veritat és que m'agrades ! 

Sí, m'agrades. 

He fet tot de coses perquè no fos així. Quina bogeria...!! I ara, accepto que m'agrades i sento que t'estimo. No sé perquè em feia tanta por reconèixer-ho...

Ara, que les pors s'han tornat foc i la tempesta les apaga, poc a poc es fan dèbils, i manejables... Les miro i m'empatxo de la seva imponent fortalesa, mentre les abraço. Noto una alliberació molt gran.

Potser sí és una bogeria... 

A vegades tinc la necessitat d'escapar-ne, fingir que no m'importes i que no sento res per tu.  

Em costa oblidar aquella primera conversa que vam tenir i el que se'm va moure per dins, escoltant-te, escoltant-me, sentint-te, sentint-me...i, imaginant-te o veient-te, qui sap ?

No puc amagar-m'ho més. Sento alguna cosa per a tu i m'és igual si es una bogeria.

Encara guardo aquella primera impressió que nasqué de la nostra primera interacció. La guardo dins un racó molt preuat del meu ser i la meva ànima plora d'alegria cada vegada que em permeto reviure-la. 

Encara puc rememorar l'emoció amb què la vaig guardar. 

Quin record més bonic ! 

Gràcies !

I visc amb aquest record, encara, sentint-te com un trosset de mi, visquent-me com a part de la teva vida i tu de la meva. Sí, sí, tal qual. Sembla una bogeria, ho sé.

Visc amb el desig de mirar-te el ulls per fer obvi el que sento i vestir de raons aquest amor que neix de mi a partir de tu o de tu a partir de mi...

Uf ! Quin embolic ! No hi entenc res sobre l'Amor però el sento intensament.

El sento, l'experimento, el visc i el revisc una vegada i una altra.

Tinc ganes d'agafar-te la mà i dir-te que sento que t'estimo.

I mirant-te els ulls, et diré: no sé si t'estimo, ni com t'estimo... 

Ara, només sé que sento que t'estimo.

Llavors , t'estimo ?

Quin embolic, altra vegada !

El cas és que, sento i visc l'amor que m'uneix a tu i la veritat és que t'estimo..., doncs, així ho sento.

I no és una bogeria..., o si ?