Tinc 8 anys. I també 40

Tinc 8 anys.

La mare se m'acosta i em diu: el papa està malalt i aviat es morirà.

Aquesta afirmació m'impacte profundament i no la puc digerir. Se'm fa un nus a l'estomac. El pes de la realitat m'ofega, l'ànima se m'encongeix. M'empasso el plor i les paraules se'm fonen dins la gola. La por em paralitza i la tristesa s'estanca darrera un mur que la fa cada vegada més sòlida.

No vull que es mori.

No vull que em deixi sola.

Amb ell hi tinc un vincle diferent, que amb la resta de la família.

Em sento confusa. Una part de mi s'ha fet gran, de cop i volta.

Més que mai el necessito, i, ja començo a veure'l morir.

No vull que es mori, si us plau.

O sí, així aquest patiment que sento serà del tot real. Estaré sola de veritat, aleshores.

Quan serà, aviat ?

Només tinc 8 anys i encara el necessito.

No estic preparada per veure'l morir.

No, no, no ho vull !!!

El miro a ell i la seva malaltia em fa patir. Em dol la seva condició de vida: aviat es morirà.

No ho puc suportar, a estones. Aviat es morirà..., i l'aviat no arriba mai...

No vull que em vegi patir per ell, no vull que s'adoni que em fa por quedar-me sola.

No vull que sàpiga que em costa acceptar el seu destí.

Em faig la valenta. La realitat se'm fa difícil tot i que m'hi acostumo. O no ?

T'estimo, papa. Només tinc 8 anys i encara et necessito.

No em deixis, encara, si us plau.

No vull que et moris, no vull que em deixis sola davant la Vida.

T'estimo des de la necessitat, encara.

Tinc 40 anys...

El papa està malalt i aviat es morirà...

Encara m'impacte, aquella frase, i recupero l'emoció que va néixer d'aquesta afirmació.

Noto la tristesa al plexe solar i em permeto sentir-la una estona. Una estoneta, només.

Miro a la nena de 8 anys que vaig ser i que encara sóc. Hi estic lligada, encara. Sento la càrrega emocional que aquesta frase em va causar.

Tinc 40 anys i m'estimo.

Sento com m'estimo i transmuto la tristesa i la culpa en Amor.

I em perdono per haver-te necessitat, papa, i per no estimar-te incondicionalment.

Tenia 8 anys i pensava que no me'n sortiria, sense tu.

No volia que morissis perquè encara et necessitava i no em volia quedar sola.

Aleshores et necessitava.

Ara, ja no et necessito.

T'estimo, papa.

T'estimo a tu i a la nena de 8 anys que vaig ser, aquella que va començar a veure't morir amb aquella frase.

I avui, em deslligo d'aquella frase que no vaig entendre del tot. 

O potser hi vaig entendre massa coses...

Gràcies !

T'estimo des de l'Amor que jo també sóc.

Una abraçada.

Maria

11/11/2015

Missatge de la meva nena interior

Quan aquells somnis d'infantesa s'esvaeixin i perdin força

pensa en mi i en allò que et feia riure de debò.

Quan les responsabilitats apaguin el teu cor,

agafa'm de la mà i t'ensenyaré a jugar de nou.

Et donaré records plens de vida,

aquells que et feien somriure de veritat i et feien tocar el cel.

Quan la foscor et molesti,

crida'm i ompliré els teus ulls de llum d'estel.

Et parlaré amb cançons que despertaran la teva ànima

i et llegiré històries boniques, que et faran reviure moments dolços i plens d'amor.

Quan la raó eclipsi les ganes d'imaginar,

mira'm als ulls i et confiaré formes noves d'inventar.

Quan no puguis veure tots els colors

recorda'm i et pintaré tot allò que encara és possible.

No deixis de mirar-me !

Fes-me present, ara i aquí !

I balla'm, canta'm, juga'm, toca'm, somriu-me, cuida'm, fes-me viure i estima'm de debò !

Tu ets jo i jo sóc tu..., i vull que ens estimem !

T'estima,

La teva nena interior

19/10/2015

Flors, per a vosaltres

(Dedicat a tots els meus sers estimats que estan al cel i ja han trascendit els límits de la vida i la mort, especialment al meu pare).

Quan el dia es fon, puc sentir, dins el silenci, com la meva ànima parla amb la teva.

I aleshores et faig present, de nou, a la meva vida.

No hi ha distància que ens separi, quan el llenguatge de l'Amor s'esdevé.

Saber-me tant a prop teu m'emociona i m'adono que la teva absència s'omple de tu.

I una vegada i una altra obro els ulls del meu cor per mirar els matisos de la Mort i, és llavors quan descobreixo la Vida.

Maria

Demà és tot sants i no em puc esperar més !!

Us vull escriure unes paraules !!

Ja començo a pensar en vosaltres i a fer-vos molt presents en el meu dia a dia. Sí, parlo amb vosaltres, que esteu al cel i us estimo.

M'emociona dedicar-vos una miqueta del meu temps per a recordar-vos i honrar-vos, amb la intenció amorosa i respectuosa que neix en mi quan us recordo i us sento.

Aquest any em ve de gust portar-vos flors, a aquells de vosaltres que teniu un espai allà al cementiri. No ho acostumo a fer i en canvi, aquest any ho sento així i així ho faré.

Sé que no hi sou allà. Només hi ha un trosset d'espai dedicat a vosaltres i on es guarden les restes del cos que un dia vàreu ser. Per això no acostumava a visitar-vos, a allà. O potser també una mica per reveldia ? No en volia saber gaire res sobre la mort, aleshores, i la mirava de lluny.

Avui visitaré aquest espai dedicat a vosaltres i us posaré flors de colors.

Em penso que m'he fet gran, en aquest tema. He acceptat ja del tot la teva mort, papa, i he pogut arribar a una comprensió molt bonica del cicle de la vida. I tot i això encara et ploro, a vegades.

Tot i que no tinc cap dubte, ara, de que no s'acaba tot, amb la mort, tot i que et sento prop meu, animant-me i estimant-me, tot i que et faig viure en el meu cor... Tot i això encara et ploro.

Ploro de dolor, i també d'una mena d'alegria profunda, que fa present un agraïment immens cap a tu.

La teva mort m'ha ensenyat tant sobre la vida, papa !

Gràcies !!

No ha estat gens fàcil aquest aprenentatge.

Ara el comprenc i sé que ha valgut la pena.

Us portaré flors, a vosaltres, que esteu al cel i també en un racó sagrat del meu cor.

Gràcies !

Us estimo !

T'estimo una altra vegada

Quan et penso veig desaparèixer la distància que ens separa.

I aleshores noto l'Amor fluir entre nosaltres i creix una complicitat que em fa plorar d'alegria.

El silenci esdevé la música que sempre havia somniat i en cada respirada recreo imatges inventades, que acompanyen el meu sentir i aquest amor que es fa present en mi.

I el meu ser s'orquestra, seguint la melodia de l'Amor.

I una pau alegra posseix el meu ésser en un tot equilibrat.

Les paraules es tornen buides per dir-te com t'estimo.

Les raons per estimar-te traspassen els límits de la matèria.

I els desitjos d'abraçar el teu cos i agafar-te la mà s'escapen i es fonen en el tot, sentint l'abraçada de les nostres ànimes.

I em visc uns instants sentint l'Amor i comprenent que t'estimo.

T'estimo com si t'hagués estimat altres vegades i altres moments.

I saps ? Només sé que t'estimo.

T'estimo !... una altra vegada.

Gràcies !

Fent ús de la veu del sentir

Aquell matí s'havia despertat especialment descansada i sentia un alleujament diferent, com si alguna cosa hagués canviat dins seu.

 

Una mena de pau interna que brollava de molt endins del seu ser, una sensació de saber-se còmplice del seu passat. Una picada d'ullet de la vida, que l'encoratjava a seguir caminant i li donava certesa del present que habitava.

Notava el cos tranquil i la respiració calmada.

Sentia una alegria serena que s'expandia, poc a poc, dins la zona del pit i omplia els seus pulmons, donant-los espai i preparant-los per l'alè de la vida.

I la seva ment s'obria a un agradable estat de lucidesa, amb pensaments que no pesaven i que tampoc deixaven ressaca emocional.

El ressó del silenci anava cobrint cada una de les parts del seu cos i de tan en tan suspirava i, s'abandonava a cada moment de la seva existència com si fos l'últim.

Es rendia a experimentar el seu ser en cada respirada, a morir de tot allò que anava exhalant i a renèixer, una vegada i una altra, dins l' etern present.

Es vivia en una mena d'estat d'hipnosi que deixava al descobert tot el seu Ser. Una conexió amb la seva essència, expressada amb la veu del sentir.

Finalment havia cedit a escoltar aquesta veu que formava part d'ella, també, i que durant molt temps no s'havia atrevit a mirar de cara i molt menys a fer-li cas.

Ara, acceptava la veueta que li parlava des de molt endins del seu cor i es deleitava amb aquells moments que aquella veu del sentir es manifestava plenament en ella. Cada dia que passava descobria una nova forma d'expressió d'aquella veueta, que omplia tots els buits, desenmascarava tot dubte i donava coherència a tot allò que no entenia.

L'escalfor del sol l'ajudava a mantenir aquell estat amb el qual s'havia llevat aquell matí, gaudint-ne plenament. 

 

Sabia que, en qualsevol moment, la quotidianitat interferiria en aquells moments de màxima connexió amb sí mateixa i algun estímul despertaria la veu de la raó.

I fou així.

De sobte es va sentir el telèfon i amb això es va anar fent present la veu de la raó. I anà sortint d'aquell profund estat meditatiu, tot contestant la trucada.

Ara, la veu de la raó també es feia present, ocupant un espai compartit amb la veu del sentir, i expressant-se, per guiar, juntament amb la veu del sentir, el seu Ser.

Instants de Pau

Pinto esboços de trossets de vida,

aquells que un dia vaig dibuixar,

amb els ulls mig entreoberts.

I els somnis es dilueixen dins realitats,

allò que fou fantasia esdevé, ara, real.

Són realitats escollides ?, inventades ? , creades ?, compartides ?...

Són anhels que es belluguen, de nou, resorgint de l'oblit...

i es fan presència.

I cauen els vels,

i l'esperit de la Vida, desperta.

Poc a poc i serenament,

es van obrint instants, vestits de màgia,

i despullen l'ànima.

Nuesa d'esperit que no fa por,

ni tampoc es fa dubte.

Alès de victòria expressats amb somriures humils.

Músiques que obren els sentits i les portes de la màgia.

Rialles primarenques, que surten des de molt endins.

Pau que governa l'espai del sentir,

calma el pensar

i dibuixa somriures a la meva mirada.

Presoner en un estat d'alerta

Un so estrident i metàl·lic li cridà l'atenció.

Tot el seu ser estava pendent de buscar què l'havia originat.

I restava immòbil, amb els peus clavats a terra.

Els braços al costat del cos i preparats per actuar. Potser caldria protegir-se. O defensar-se, qui sap.

Només el cap feia micro moviments, pausats i controlats, que, governats per els seus ulls, seguia, pacientment, cada un dels detalls de l'escenari. La intenció era clara: buscar qualsevol estímul extern que delatés alguna informació d'aquell so que havia succeït i el tenia captivat.

I sorgí la necessitat de moure els peus per girar el cos. Calia continuar resseguint el cercle que el seu cap anava dibuixant. Es va anar girant, poc a poc, sense fer soroll, per contaminar el mínim l'escena que inspeccionava. Tot moviment semblava sincronitzat amb cada respiració i cada element extern s'obria a una infinitat de percepcions sensorials internes, també. Atenia totes les informacions i n'extreia ràpidament la rellevància que les lligava al seu objectiu.

I així, anava discernint possibles amenaces de l'entorn que el rodejava, responent a l'instint de supervivència que aquell so estrident i metàl·lic li havia despertat.

I quan el seu cap hagué tancat tot el cercle i els seus ulls hagueren divisat tot l'entorn del què formava part, sospirà, per desactivar, del seu cos, aquella alarma de perill i expulsar aquella tensió que el mantenia presoner en aquell estat d'alerta.

Res sobresortia, i aquell soroll, ja mort, s'havia esfumat del tot. Només era còmplice d'un passat, ara.

Només ha estat un soroll estrident i metàl·lic, - es digué.

I s'abandonà, serenament, a la tranquil·litat de saber-se viu, notant com la seva respiració s'anava sincronitzant, ara, amb el moviment fluid, lliure i espontani que succeïx amb l'entrega al moment present.