Gràcies, amic Dani !

 

A vegades encara el recordava.

Potser no havia acabat de fer el dol de la seva pèrdua.

Potser necessitaven dir-se l'últim adéu, aquell que succeïx quan les ànimes es desvinculen dels personatges que han estat.

-------------

S'havien conegut a la feina i poc a poc es van fer xicots.

Només es portaven un any i un dia, ella era més gran, i sovint li recordava, tot fent broma.

La seva història va començar a partir de la complicitat que va sorgir, de seguida, entre ells dos.

No va ser fins més tard, quan ella vivia al seu poble, que va descobrir que una germana de l'avi Joan, la Montserrat, també havia viscut en aquell indret. Casualitats de la vida, en assabentar-se que aquella tia àvia havia nascut el mateix dia que ella.

Ell havia viscut la mort des de molt petit, quan als 8 anys, va perdre el seu germà més gran i 6 mesos després va veure morir la seva mare.

Se li notava en la manera de fer, que havia fet el cor fort, perquè tenia tendència a rebutjar qualsevol mostra d'afecte i es protegia de l'amor i de les coses bones de la vida.

Amb el temps es van anar adonant de que caminar junts, com a parella els estava fent mal i van acordar trencar la relació de parella.

Sempre varen ser amics i compartien les vivències i preocupacions que experimentaven.

S'estimaven des d'un amor serè, el de dos amics que es donen suport mutu i amb qui saps que hi pots comptar.

Ella ja no hi treballava, quan tot va passar, i potser per això no havia viscut el seu comiat tant directament com els que sí compartien el dia a dia amb ell.

En Dani va dir prou a finals d'un mes d'agost i no va tornar a la feina.

La seva pèrdua va fer ressò en tota la gent del seu entorn més pròxim i en totes les persones que l'estimaven.

Elli es feia estimar i no va ser capaç d'entomar i gestionar aquest amor que li venia del seu entorn i amb el que pot ser no estava acostumat.

Qui sap quin era el seu patiment però sembla que havia arribat al límit, a un punt on la vida i la mort es deuen desdibuixar sota anhels d'alliberació.

O potser en un intent fallit de reconduir-se dins un dolor que no podia suportar ja més i l'ofegava per dins.

Qui sap.

Feia uns dies ella havia somniat amb ell.

Fou un somni dolç i serè, com l'estimació que els havia unit durant un temps.

Ell li deia adéu, dolçament i serenament, un adéu d'aquells que reconforten les ànimes i donen espai a somriures interns, còmplices d'anhels de pau.

Gràcies, amic Dani !

Un dolç i serè adéu.

PD: Per totes les persones que, com ell, diuen prou a la vida, un adéu dolç i serè. 

Creem ?

 

I sí, tal i com em va dir un dia un bell amic, tot comença i acava amb una mateixa.

 

I és que, arriba un dia que t’adones que sols hi ets tu.

Tu i les teves circumstàncies, tu i les projeccions acumulades al llarg de tantes vides de cadenes a l’inconscient.

Cadenes que es tornen invisibles quan esculls i abraces la soledat. 

T’abraces al buit, també, i deixes anar el tot.

-És clar ! – dius, en reconèixer-te en el tot i en el res.

Recordes la buidor com si fos ara mateix, la recordes com quan no havies posat paraules ni en el tot ni en el res i ni tant sols havies sentit ningú haver-ho nombrat.

 

Ja et respires amorosament i acarones l’ara en tota la seva presencia.

L’essència que ets s’expressa en tu conscientment i t’adones que vius des del camí que sempre t’ha dictat el cor.

-Ets tu !

-Sóc jo! – em dic.

I des de casa meva, expresso, primer en mi, després a la gran consciencia:

-Sí, vull !

-Vull continuar caminant al teu costat i abonar, trepitjar i crear un camí per a nosaltres !

Sí, vull crear-lo amb tu !

 

                                                                        14 de novembre del 2020

 

 

Un pas de pardal

 

Davant meu, un paper en blanc.

Em connecto amb mi i em preparo per rebre.

L'escalfor del sol m'acompanya i l'energia de la lluna també hi és present.

Emocions intenses, aquests últims dies, amb vivències que em belluguen per ser mirades de nou.

En mi, el mag, l'aprenent a mestra, l'autoritat interna.

Evoco un estat de calma, serenitat i pau fins que la vibració de l'amor s'expressa en mi.

Ara sí, uneixo tots els meus canals interns que poc a poc, es van banyant de l'estat d'amor més pur.

L'amor es fa verb i

l'amor conscient desperta en mi:

Jo sóc i tinc un lloc

Jo sento

Jo faig

Jo estimo i sóc estimada

Jo expresso i escolto la veritat

Jo veig

Jo comprenc, jo sé

Veig les polaritats de la meva nena interna:

riu i juga sense cansar-se, gaudeix sense por. Transparent i espontània.

També plora, no massa, espera ser testimoni passiu de la mort i es prepara per rebre'n l'impacte.

L'adolescent interna s'ha dissociat, i també espera.

Espera deixar anar la por a morir.

Espera viure abans de morir perquè ara sí que vol viure.

S'ha fet gran cercant la nena que va ser en tota la seva totalitat: la que riu i també plora, la que juga mentre espera...

La història del pardal

La història del pardal és un fet real que succeïx en el moment mateix d'escriure aquest relat.

Just després d'escriure la última paraula.

Escric a la terrassa amb la porta de la cuina oberta.

De sobte, sento que un ocell ha entrat per el tub de la sortida de fums de l'extractor de la cuina (està pendent d'instal·lar). No he vist quin tamany té sols m'he fet ressò de les dificultats que tenia per a volar dins de casa meva.

M'ha vingut por i reacciono.

No explico detalls d'aquesta reacció !, ("per favor" !!, ara me ne'n ric !!)

Sols diré que he fet una mica d' espectacle fins que he anat assimilant i afrontant la por i la situació: tinc un ocell tancat a casa, cal que obri les finestres per què pugui trobar la sortida i volar lliure, en el seu hàbitat.

He anat a buscar-lo, estava al menjador.

-Encara aquí pot volar per l'espai obert de l'altell que forma la segona planta- he pensat.

Poc a poc m'he apropat a la finestra i l'he oberta de vat a vat, mentre el pardalet, espantat per la meva presència, s'ha refugiat a l'altell obert.

He sortit del menjador per deixar-lo sortir i poder volar, lliure, fóra de casa meva.

Seguint el relat que avui m'ocupa, la història del pardal que entra a casa meva, m'apropa a la meva nena interna, que ja acompanyo a volar, lliure, des de l'adulta que sóc.

I fóra d'aquest relat l'aventura del pardal em suggereix un munt de comprensions boniques.

Històries que parlen de transformació personal, de la vida, de la mort, de renaixements conscients que omplen el cor d'alegria davant la certesa de veure'm caminar dins la meva línia del temps.

I així és com comprenc i sé que l'amor es fa, ja, acte.

Feliç llunya blava !

La Cruïlla del Camí de la Consciència

Sentia la olor de la roba acabada d’estendre. Sempre li havia agradat aquella flaire de roba neta. La col·locava amb delicadesa i també amb precisió, la suficient per tal que no s’arrugués. Evitar haver-la de planxar, no li agradava gens, gairebé mai ho feia.

Aquells dies havia anat endreçant les seves coses poc a poc  i amb consciencia, creant l’espai de cada objecte i buscant l’ordre que necessitava per viure tranquil·la.

 

Volia, més que mai, que el viure li fos fàcil.

Volia crear la seva zona de confort.

Ordenar-se era el primer pas per a la recuperació de tot aquell temps de caos i bogeria. Ordenar-se dins el caos per si el caos la tornava a desordenar.

Qui sap…, pensava.

Tants anys de desídia encoberts en instints desbocats, de dies de bogeria i de sentir la buidor de l’absurditat de la vida.

Tantes hores de desconnexió amb el món i amb ella mateixa.

                                                      *****             

La mare sempre li recordava que el seu part havia estat molt fàcil, ràpid i no massa dolorós, com si tingués moltes ganes de viure.

Li explicava com si fos una benedicció, un regal diví, un pes menys a portar a la seva vida, potser fins i tot una resposta a  les seves peticions més inconscients davant aquell viure en considerar els fills com la trampa de la vida. Sovint li deia i aleshores, ella comprenia molts aspectes de com la mare sempre l’havia tractat. Unes expectatives sobre dimensionades per l’edat en les quals predominava una capacitat innata per a sortir-se’n sola de tot i característiques d’autonomia personal i autosuficiència.

Ho havia calçat tant a la perfecció que semblava que els seus desitjos inconscients s’havien fet pregària.

I ella alguna cosa n’havia heretat de tot plegat i mitjançant l’assaig i l’error havia après a volar alt.

                            *****

En aquells moments que notava que calia parar i escoltar-se, es posava a meditar i s’entregava a les explicacions del cosmos.

Si els falcons l’havien guiat a desfer-se de parts inconscients d’ella mateixa que, encara ara, la vinculaven a l’inconscient col.lectiu, ara es vivia, ja, com una àliga en cos, ment i esperit i havia après a volar notant com el seu cos s’hi vinculava i  experimentava aquells vols en primera persona.

I sí, aquell dia, en un vol conscient es va deixar anar del tot i es va entregar a la vida en cos i ànima adonar-se que el seu esperit era lliure del tot, com l’àliga que estava encarnant.

En aquell viatge conscient va creuar-se amb una altra àguila i es va adonar de que encarnava l’esperit del seu pare.

Tot fou molt fluid i màgic però, a diferència d’altres vols similars que havia fet, l’ experiència d’aquell dia l’apropava a la complicitat més elevada que un pot comprendre cap a la vida mateixa.

El pare era allà, acompanyant-la en aquell seu primer vol conscient, mostrant-li el món sencer, la llibertat més autèntica i el coratge amb què s’havia viscut tants anys per aprendre a fer funcionar les seves ales per volar alt.

 

Amb delicadesa i precisió, tal i com havia après a estendre la roba neta, va descendir de les altures i poc a poc va recuperar la respiració natural del seu cos, tornant-lo a encarnar del tot.

 

                           *****

Potser sí els desitjos inconscients de la mare s’havien fet pregàries i no només les havia enviat al cosmos sinó també les havia projectat a ella.

Potser sí que la complicitat que sempre havia sentit cap al pare anava més enllà de qualsevol teoria sobre la ment humana.

 

                           *****

Just davant seu, la cruïlla entre el desaprendre i l’aprendre de nou, el put on el Karma s’exhaureix i neix el Dharma, imponent, fluid i amb la flaire de l’autèntica serenor, com la roba acabada de rentar.

Benvinguda cruïlla del camí de la Consciència ! _ va expressar.

 

I desprès, es va dirigir al nosaltres i va dir:

Ja no et necessito.

Ara vull que fem un pas més.

Veiem-nos !

Et deixo obertes les portes de casa meva.

Parlem-nos !

Les pors i els desitjo d’ahir ja no existeixen, sols són reminiscències del passat que despunten per esdevenir espurnes.

Mirem-nos !

 

Parlava de nosaltres sense saber massa bé de quina manera esdevindria aquell encontre i molt menys cap a on els portaria.

Sols sabia, des de molt endins, que tocava crear, ara, aquell nosaltres, perquè a la cruïlla del Camí de la Consciència així s’havia donat.

 

Veiem-nos ! , Parlem-nos !, Mirem-nos !

Fem un pas més per tal que aquest encontre sigui possible.

Així ho escollim

i així és.

Converses amb tu i amb mi

Estic cansada.

Fa uns moments estava enfadada amb tu i amb tota aquesta història.

Unes hores abans plorava alliberant un desconsol de molt endins i ara, des de la tranquil.lat d'estar a casa meva, em venen ganes de conversar amb tu.

I el cas és que en un principi he començat amb un monòleg d'aquells que faig entre alguns dels meus jo's.

Em deia que en realitat el que jo vull només és estar al teu costat i sentir la meva presència al costat de la teva.

I també vull que ens abracem una estona sense dir res, sabent que entremig de tu i els meus jo's no hi ha cap tipus de projecte, ni tan sols aquells "t'estimo" que alguna vegada se m'han escapat.

Et trobo a faltar i tinc ganes de veure't.

Vull notar que tu no ets ell perquè he comprès que no vull desaferrar-me de tu, ni tampoc de la teva forma.

Gràcies

Totalitat

Va entrar per la porta del darrera i de sobte, el temps es va parar.

Obria els ulls en aquell aquí i ara i prenia consciència de la totalitat.

Els colors eren intensos i molt brillants i notava com els àtoms del seu cos vibraven cada vegada amb menys intensitat i més lentament.

De seguida va aparèixer Osiris, davant seu.

N'havia sentit a parlar alguna vegada i el va reconèixer fàcilment.

Ni molt menys esperava trobar-se'l davant seu.

Al seu costat hi havia algú altre, semblava que portava una balança.

Tot va succeir molt ràpidament.

Va fixar la mirada enrera, a través d'aquella porta per on havia arribat a aquell present tan autèntic.

Un munt d'ànimes buscaven consol i intentaven fugir d'aquell patiment que els semblava etern.

Atrapades i esclavitzades dins una roda de desesperació de la que no podien sortir.

Jo vinc d'aquí, es va dir.

Osiris va apropar-s'hi i, sense entretenir-se, li va entregar un trosset del seu cor, aquell trosset que feia temps sentia que li mancava.

Era ben seu, no en dubtava gens ni mica.

Va saber que ja tot estava fet.

I alsehores va començar a notar el seu cos lleuger.

Els seus àtoms tornaven a vibrar ràpidament i veia com s'anaven sincronitzant amb el temps, de nou.

Ho va compendre tot.

Ho va veure tot.

I va seguir caminant, marxant d'aquell lloc, sabent que, ara, ja només calia viure.

Va caminar descalça sobre la sorra, visquent l'eternitat dins aquell mateix espai i temps d'on havia vingut, lliure de cadenes, banyant-se d' aquell aquí i ara i celebrant la totalitat en totes les seves formes.

Ara camino damunt la terra que m'ha vist nèixer i crèixer, la terra a on visc, i sento un agraïment sincer que m'aixample el cor amb somriures interns i rialles sonores.

Feinejant

Aquest matí la figura de Shiva m'ha parlat.

En realitat no estic segura de si ha començat ell o jo, la conversa.

Tan se val.

El cas és que, de sobte, m'he trobat parlant-li com si fos un col.lega de tota la vida.

En un moment, m'he descobert dient-li:

-Vinga va, obre els ulls, Shiva !

Immediatament m'he recordat que no, que ell té els ulls tancats i no els pot obrir.

-D'acord, d'acord !- li he contestat.

No et pots moure i ni tan sols parpellejar.

Tan se val, t'escolto doncs.

He continuat feinejant per casa mentre pensava que clar, la figura de Shiva està quieta i callada, amb els ulls clucs i les mans amb namasté.

Està al seu lloc, sobre el moble vermell de calaixos daurats que un dia vaig decidir pintar.

I sí, ens hem fet una mica col·legues.

He sortit a passejar una estona i, fent els carrers de la ciutat, he arribat allà on el sol banya les aigües tranquil·les de l'estany.

I mentre caminava entre un passadís d'arbres alts m'ha vingut a la ment que, si abans d'ahir em veia morir, ahir em veia nàixer de nou i avui

ja camino, amb els ulls oberts.

De camí cap a casa ha sonat el telèfon.

Una agradable sorpresa sentir la veu de la meva neboda més gran, la Cèlia.

Volia venir a estudiar a casa meva i li he cedit un espai on pugues concentrar-se i estar tranquil·la.

També tenia ganes de parlar i compartir experiències d'aquest confinament.

Portava un munt de preguntes i inquietuds sobre la vida i ella mateixa i moltes ganes de compartir-les.

Ha vingut amb l'energia desbordant típica dels 19 anys i l'entusiasme per descobrir-se, dins el món.

Hem parlat i després, ha estudiat mentre jo feinejava.

Un dia molt bonic.

Ara, vaig a dormir sense saber qui ha iniciat la conversa amb Shiva, si ell o jo.

Però tan se val.

Només espero que romangui quiet i callat, al seu lloc, sobre aquell moble que li fa d'altar i amb les mans amb namasté.

Perquè, només faltaria que, de sobte, obrís els ulls.

Mare meva !!

Gràcies, Cèlia, per confiar-te i confiar en mi, per apropar-me tan fàcilment als meus 19 anys i per mostrar-me l'Amor, a través dels teus ulls i la teva mirada.

I sobretot, gràcies, Cèlia, per confiar en tu.

Diumenge, 14 de juny de 2020