La Cruïlla del Camí de la Consciència

Sentia la olor de la roba acabada d’estendre. Sempre li havia agradat aquella flaire de roba neta. La col·locava amb delicadesa i també amb precisió, la suficient per tal que no s’arrugués. Evitar haver-la de planxar, no li agradava gens, gairebé mai ho feia.

Aquells dies havia anat endreçant les seves coses poc a poc  i amb consciencia, creant l’espai de cada objecte i buscant l’ordre que necessitava per viure tranquil·la.

 

Volia, més que mai, que el viure li fos fàcil.

Volia crear la seva zona de confort.

Ordenar-se era el primer pas per a la recuperació de tot aquell temps de caos i bogeria. Ordenar-se dins el caos per si el caos la tornava a desordenar.

Qui sap…, pensava.

Tants anys de desídia encoberts en instints desbocats, de dies de bogeria i de sentir la buidor de l’absurditat de la vida.

Tantes hores de desconnexió amb el món i amb ella mateixa.

                                                      *****             

La mare sempre li recordava que el seu part havia estat molt fàcil, ràpid i no massa dolorós, com si tingués moltes ganes de viure.

Li explicava com si fos una benedicció, un regal diví, un pes menys a portar a la seva vida, potser fins i tot una resposta a  les seves peticions més inconscients davant aquell viure en considerar els fills com la trampa de la vida. Sovint li deia i aleshores, ella comprenia molts aspectes de com la mare sempre l’havia tractat. Unes expectatives sobre dimensionades per l’edat en les quals predominava una capacitat innata per a sortir-se’n sola de tot i característiques d’autonomia personal i autosuficiència.

Ho havia calçat tant a la perfecció que semblava que els seus desitjos inconscients s’havien fet pregària.

I ella alguna cosa n’havia heretat de tot plegat i mitjançant l’assaig i l’error havia après a volar alt.

                            *****

En aquells moments que notava que calia parar i escoltar-se, es posava a meditar i s’entregava a les explicacions del cosmos.

Si els falcons l’havien guiat a desfer-se de parts inconscients d’ella mateixa que, encara ara, la vinculaven a l’inconscient col.lectiu, ara es vivia, ja, com una àliga en cos, ment i esperit i havia après a volar notant com el seu cos s’hi vinculava i  experimentava aquells vols en primera persona.

I sí, aquell dia, en un vol conscient es va deixar anar del tot i es va entregar a la vida en cos i ànima adonar-se que el seu esperit era lliure del tot, com l’àliga que estava encarnant.

En aquell viatge conscient va creuar-se amb una altra àguila i es va adonar de que encarnava l’esperit del seu pare.

Tot fou molt fluid i màgic però, a diferència d’altres vols similars que havia fet, l’ experiència d’aquell dia l’apropava a la complicitat més elevada que un pot comprendre cap a la vida mateixa.

El pare era allà, acompanyant-la en aquell seu primer vol conscient, mostrant-li el món sencer, la llibertat més autèntica i el coratge amb què s’havia viscut tants anys per aprendre a fer funcionar les seves ales per volar alt.

 

Amb delicadesa i precisió, tal i com havia après a estendre la roba neta, va descendir de les altures i poc a poc va recuperar la respiració natural del seu cos, tornant-lo a encarnar del tot.

 

                           *****

Potser sí els desitjos inconscients de la mare s’havien fet pregàries i no només les havia enviat al cosmos sinó també les havia projectat a ella.

Potser sí que la complicitat que sempre havia sentit cap al pare anava més enllà de qualsevol teoria sobre la ment humana.

 

                           *****

Just davant seu, la cruïlla entre el desaprendre i l’aprendre de nou, el put on el Karma s’exhaureix i neix el Dharma, imponent, fluid i amb la flaire de l’autèntica serenor, com la roba acabada de rentar.

Benvinguda cruïlla del camí de la Consciència ! _ va expressar.

 

I desprès, es va dirigir al nosaltres i va dir:

Ja no et necessito.

Ara vull que fem un pas més.

Veiem-nos !

Et deixo obertes les portes de casa meva.

Parlem-nos !

Les pors i els desitjo d’ahir ja no existeixen, sols són reminiscències del passat que despunten per esdevenir espurnes.

Mirem-nos !

 

Parlava de nosaltres sense saber massa bé de quina manera esdevindria aquell encontre i molt menys cap a on els portaria.

Sols sabia, des de molt endins, que tocava crear, ara, aquell nosaltres, perquè a la cruïlla del Camí de la Consciència així s’havia donat.

 

Veiem-nos ! , Parlem-nos !, Mirem-nos !

Fem un pas més per tal que aquest encontre sigui possible.

Així ho escollim

i així és.