Un pas de pardal

 

Davant meu, un paper en blanc.

Em connecto amb mi i em preparo per rebre.

L'escalfor del sol m'acompanya i l'energia de la lluna també hi és present.

Emocions intenses, aquests últims dies, amb vivències que em belluguen per ser mirades de nou.

En mi, el mag, l'aprenent a mestra, l'autoritat interna.

Evoco un estat de calma, serenitat i pau fins que la vibració de l'amor s'expressa en mi.

Ara sí, uneixo tots els meus canals interns que poc a poc, es van banyant de l'estat d'amor més pur.

L'amor es fa verb i

l'amor conscient desperta en mi:

Jo sóc i tinc un lloc

Jo sento

Jo faig

Jo estimo i sóc estimada

Jo expresso i escolto la veritat

Jo veig

Jo comprenc, jo sé

Veig les polaritats de la meva nena interna:

riu i juga sense cansar-se, gaudeix sense por. Transparent i espontània.

També plora, no massa, espera ser testimoni passiu de la mort i es prepara per rebre'n l'impacte.

L'adolescent interna s'ha dissociat, i també espera.

Espera deixar anar la por a morir.

Espera viure abans de morir perquè ara sí que vol viure.

S'ha fet gran cercant la nena que va ser en tota la seva totalitat: la que riu i també plora, la que juga mentre espera...

La història del pardal

La història del pardal és un fet real que succeïx en el moment mateix d'escriure aquest relat.

Just després d'escriure la última paraula.

Escric a la terrassa amb la porta de la cuina oberta.

De sobte, sento que un ocell ha entrat per el tub de la sortida de fums de l'extractor de la cuina (està pendent d'instal·lar). No he vist quin tamany té sols m'he fet ressò de les dificultats que tenia per a volar dins de casa meva.

M'ha vingut por i reacciono.

No explico detalls d'aquesta reacció !, ("per favor" !!, ara me ne'n ric !!)

Sols diré que he fet una mica d' espectacle fins que he anat assimilant i afrontant la por i la situació: tinc un ocell tancat a casa, cal que obri les finestres per què pugui trobar la sortida i volar lliure, en el seu hàbitat.

He anat a buscar-lo, estava al menjador.

-Encara aquí pot volar per l'espai obert de l'altell que forma la segona planta- he pensat.

Poc a poc m'he apropat a la finestra i l'he oberta de vat a vat, mentre el pardalet, espantat per la meva presència, s'ha refugiat a l'altell obert.

He sortit del menjador per deixar-lo sortir i poder volar, lliure, fóra de casa meva.

Seguint el relat que avui m'ocupa, la història del pardal que entra a casa meva, m'apropa a la meva nena interna, que ja acompanyo a volar, lliure, des de l'adulta que sóc.

I fóra d'aquest relat l'aventura del pardal em suggereix un munt de comprensions boniques.

Històries que parlen de transformació personal, de la vida, de la mort, de renaixements conscients que omplen el cor d'alegria davant la certesa de veure'm caminar dins la meva línia del temps.

I així és com comprenc i sé que l'amor es fa, ja, acte.

Feliç llunya blava !