Ordenant-me

Jo sóc d'aquelles que em fixo amb les matrícules dels cotxes.

És una mania que tinc.

Avui m'ha vingut al cap la matrícula del meu cotxe i he recordat que, fa tres (3) anys, just per aquesta època, vaig tenir la oportunitat de tenir un cotxe nou.

El primer cotxe que estreno a la meva vida, des dels 18 anys.

Em va fer molta il.lusió perquè sempre havia tingut cotxes de segona mà i, tot i que feien la funció que necessitava, em començava a frustrar la idea de que en qualsevol moment em podien deixar tirada i la sensació de que sempre acabava destrossant tots els cotxes.

Bé, doncs, fa tres anys que vaig més tranquil.la en això i ho estic gaudint molt.

Amb el temps he anat percebent diferent els números de la matrícula, que a primera vista, em van semblar desordenats.

Els vaig agrupar de manera que em fossin més fàcils de recordar:

Entre el 0 i l'1 hi ha el 3 i el 4.

El 0 i 1, doncs, queden als extrems, com si fos un parèntesi, i el 3 i el 4 queden al mig.

I combinats de més petit a més gran surt la seqüència 0134, que seria perfectament ordenada si no fos que falta el 2. Així que el 2 me'l salto.

Ja ho tinc ! _ vaig dir.

0341

01

(34)

0134, de més petit a més gran (sense el 2)

Des d'aleshores, condueixo un blanc trencat 0341 i estic encantada de saber que el 3 i el 4 van junts i estan al mig del 0 i l'1, que fan com si fossin un parèntesi.

I és així com he conduit aquests darrers anys, deixant-me portar per arribar a ordenar, en mi, aquest 3 i aquest 4, havent recollit les eines que necessitava.

M'ordeno del macro i del micro, desprès d'haver posat totes les cartes sobre la taula i recordant aquella història que un dia vaig protagonitzar, desordenant el 15 i el 14 a través d'un lapsus, d'aquells que surten sense pensar.

Desfaig, ara, l'encanteri, abraçant la intuició i la raó, el blanc i el negre, l'essència i la forma, i faig un salt quàntic al 21, el que queda a l'esquerra del zero.

I torno a començar, conduint-me des d'aquí, amb la intuïció, la raó i el pensament màgic.

Tots tres junts, ni un sense parèntesis.

Seguim !

PD: (Aquest és només un escrit que serveix per a ordenar-me, recordant un treball creatiu que vaig fer ja fa uns anys. Idees que queden penjades a la ment, a vegades, i surten de nou. Idees que només dec comprendre jo)

Sola

Estic sola i noto, altra vegada, aquell dolor tant fort als ovaris, a l'úter, a la part reproductiva.

Avui tinc la regla i no puc fer res.

Sols descansar i esperar a què passin els minuts i les hores, els tres dies que el meu organisme necessita per expulsar i deixar anar allò que ja no li és necessari.

Només em queda reposar i aguantar el dolor estoicament.

Respirar i anar cap a dins es torna una necessitat igual com posar atenció al meu cos perquè el dolor no se m'emporti massa.

M'esforço en convertir el patiment en altres estats que s'apropin al benestar.

A estones ploro, de ràbia, de tristesa...

Em neguiteja haver-me d'estar quieta i callada, com empresonada dins el meu cos, acompanyant-me en aquest cicle menstrual que fa temps em fa veure les estrelles.

I en plorar-ho, noto alliberament en el meu baix ventre, em sento vulnerable i dèbil uns moments i després em calmo i em relaxo.

I sí, demano a l'univers que, siusplau, s'emporti tot allò que fa que visqui aquests dies d'aquesta manera.

I que em doni pistes de què coi puc fer per calmar els mals de les meves entranyes i les ganes de morir que aquests dolors em desperten.

No m'hi vull acostumar a això ! _expresso

A estones em deixo vèncer, hi ha moments que em visc vençuda i en altres ocasions veig sortir, de mi, una força que semblaria que em fa invencible.

Busco la manera d'equilibrar el repòs amb l'acció.

Em concentro en permetre'm reaccionar per a trobar la calma.

M'adono, de nou, de la lluita que s'estableix dins meu i torno a parlar amb l'univers, i aquesta vegada li dic que ja no vull esforçar-me més, que s'ha acabat patir d'aquesta manera i que estic preparada perquè la meva essència es faci forma i pugui decidir quan reposo i quan em moc.

Respiro, respiro, respiro, respiro i torno a respirar fins que l'esforç es fa plor o es descongestiona, un xic, el meu baix ventre, allà on la meva essència pren la forma.

I quan noto que la porta del meu hara es comença a bellugar, respiro encara amb més profunditat per obrir-la un xic més. I aleshores em respiro amb la intenció d'obrir i connectar amb el meu cor, per fer que el camí entre els dos centres, es vagi il·luminant i enfortint més i més.

Així, connectant el meu segon txacre amb el cor, puc accionar la meva essència i donar-li forma mitjançant el llenguatge de l'amor.

Sí, vull que així sigui !

Adéu, món virtual

(Dia 2, fase 1 del des confinament)

A un peu del carrer de la Llibertat.

A dos metres de vosaltres i d’ells.

A kilometres i pantalles de tu.

A pocs centrímetres de la mare.

I a anys llum de la que he estat fins ara.

Gràcies!

Començo aquest des confinament amb moltes ganes de viure i cuidar-me.

Hi ha temes que han calat fort dins meu.

Començo a ser una altra.

Sento la meva ànima tranquil·la i ara sols falta reajustar el meu cos físic i tornar a viure amb la meva força.

Només necessito recuperar el funcionament d’alguns sistemes corporals.

També necessito deslliurar-me de tu i d’aquestes histories que hem compartit tot aquest temps.

Les compartides, les inventades i les que són fruit d’inspiració mútua.

Avui ho faig.

Em deslliuro de tu amb carinyo, tendresa i molt d’agraïment cap a la teva persona.

També amb tristesa i una mica de dolor, per tot el que m’ha mogut a mi a nivell personal.

Despedir-te em costa, encara que només hi hagi una implicació de uns i zeros i una relació de kilòmetres de pantalles.

Gràcies per alliberar-te’n, tu també.

Sento les vegades que he reclamat la teva ajuda i els moments en què, esperant saber de tu, puc haver-te envaït d’alguna manera.

Tanco, avui, tota relació de tipus terapèutic amb tu, sabent que si no ens veiem més, endreçaré aquesta historia en el calaix de les històries boniques i hi posaré molt entremig de històries i boniques, perquè aquesta és una caixeta per estrenar.

Et dic adéu i gràcies.

Gràcies per ser-hi, durant tot aquest temps.

Així ho he viscut i sentit.

No dic adéu al meu núvol, encara.

Escriure m’és terapèutic i suposo que ho seguiré fent.

Bon desconfinament i una abraçada virtual,

Maria

Encontres i des encontres

“A la meva mare.

A la dona que em va sentir créixer dins seu.

A la dona que m’ha acollit sempre i amb qui comparteixo aquests dies de confinament pel covid-19.

A la dona que em va parir i amb la qual visc encontres i des encontres que em fan treure el pitjor i el millor de mi.

Per tot això,

Gràcies, mama !”

Avui m’he tornat a fer petita.

Abans d’aquesta historia del coronavirus vaig fer un treball personal amb una persona amb qui confio molt i que, a més de treballar cos, ment, emoció  el que fa és anar més enllà de l’ aquí i l’ara, on encara es manifesten emocions bloquejades, moltes vegades de manera brusca que impossibiliten seguir avançant.

El bloqueig que vaig treballar estava relacionat amb els meus pares i vaig fer una feina molt bonica amb ells dos i sé que avui, tot allò m’està ajudant a gestionar i posar consciencia al que visc, ara.

El confiament amb la mare ens porta encontres molt bonics que crec que necessitàvem les dues. Bé, potser en tenia més necessitat jo que ella, per tirar endavant amb la meva vida.

I també hi ha des encontres que em fan tornar petita.

Avui n’he tingut un, un d’aquells que em costava trampejar i es repetien, un dels que, quan els vivia, em feien veure una part molt monstruosa de mi mateixa i no gens coherent amb altres parts de mi.

M’he tornat petita uns moments però avui he pogut sortir de l’escena , refugiant-me al jardí prohibit de casa la mare.

Sí, he batejat el jardí comunitari com el jardí prohibit perquè fins ara estava prohibit fer-ne ús degut al confinament. Reconec que aquesta norma me l’he saltat i sovint l’he visitat, sempre seguint el compromís de tenir de cura de la meva salut física i mental.

Després del des encontre que m’ha fet saltar volia trobar un trosset de terra fèrtil. He pensat que m’ajudaria a gestionar millor les emocions i el neguit que estava vivint amb el què ha passat amb la mare i em cremava per dins.

Dins al jardí prohibit m’he anat adonant amb força detall del què m’estava passant i a què estava reaccionat. El meu nivell d’ansietat i neguit ha anat disminuint i he recuperat la meva capacitat de  raciocini, almenys una mica.

Ha estat tot molt ràpid i fluid i de seguida he pogut tornar a “l’escena del crim”, tornant a mi i podent relacionar-me més o menys bé amb el meu entorn.

Després de tot això, he ampliat la mirada, com si agafés la perspectiva d’un falcó, i he viscut una sèrie d’experiències que ocorren quan es fa un acte de perdó. La que més m’ha agradat és sentir una dolça compassió per la meva mare, com mai abans havia sentint, i veure-la com la dona que és, més enllà de la mare que per a mi també representa. No havia aprofundit mai tant a fons en aquesta mirada.

Em sento afortunada de compartir aquest confinament amb ella i anar polint els des encontres que tenim. I també, em sento agraïda per compartir moments agradables amb ella i sobretot veure que les dues estem bé.

Per molt que anés fent teràpia de la relació amb ella jo notava que alguna cosa ho interferia i sempre s’acabava liant més i més.

Per això, cada vegada estic més conforme amb la idea de que hi ha temes que, explicar-los des del caràcter que al llarg de la vida anem adquirint amb el que ens passa és massa simplista. Cert que pot servir de guia i dóna pistes d’allà on naufraguem. Bé, no en sóc experta d’aquesta teoria però el que he experimentat amb la pràctica és que, quan alguna cosa està molt liada i no hi ha manera de desenredar, cal anar molt més enllà del simple caràcter, transcendint naufragis que ni tant sols ens pertanyen, a vegades.

Avui m’he tornat a fer petita i vulnerable i després m’he fet gran i he aprofitat per veure des dels ulls d’un falcó.

M’he enfadat, m’he revelat i he vist, davant meu, l’esperit de la revenja. També m’he sentit dèbil, indefensa i impotent, sentint la por i el dolor, la ràbia i el desconsol, la fam d’amor i la set de tendresa.

Ara, tot ja ha passat.

Aquí, al jardí prohibit torno a ser jo, a vegades petita, a vegades gran, sempre mirant el camí cap a la meva pròpia autonomia, com a dona, com a persona.

I em vinculo a la vida, ara, des de l’alegria, sabent que sempre puc trobar, en el jardí prohibit, un trosset de terra fèrtil. 

“Gràcies, mama, per molt anys pugui gaudir de la teva companyia !”

Amor secret

Fa temps que la caixa de pandora es va obrint.

I en aquests dies de confiament estan brollant ferides molt profundes.

Hi ha moments que crec que no puc més i em costa gestionar-los. Tot i això ho vaig fent, i per sort,  visc moments de consciència i de re-connectar-me amb el meu cos. M’estic posant en forma i estic recuperant aquells balls que em belluguen l’ànima.

I en aquesta connexió amb el cos hi ha la reconciliació amb mi mateixa, amb la vida i amb molts altres temes en els quals ara no vull entrar.

Tot aquest temps he seguit els teus vídeos i saps ?, m’encanta saber de tu i escoltar les teves explicacions, que m’ajuden molt a estructurar els meus temes.

Fa temps que tinc ganes de compartir-me amb tu en una relació de tu a tu perquè em ressona molt la teva manera de fer i de ser. 

També per tantes sincronicitats que s’han obert durant tot el temps que fa que et vaig escriure aquell primer correu electrònic.

Mai m’hagués imaginat liar-la tant ni tant sols que responguessis !

Va sorgir, aquí mateix, a casa la meva mare.

He estat molt anys tornant sempre a casa la mare, per una cosa o una altra.

Enmig de tot això he descobert l’existència del meu germà bessó nonat i això m’ha ajudat a resoldre molts enigmes.

Encara estic aquí, fent el seu dol i intentant resoldre’l.

Sentint que hi és sense saber quina forma té, estimant-lo i plorant-lo per acceptar la seva pèrdua, l’abandonament, el rebuig i la culpa i procurant no projectar-lo més fora de mi, en el meu entorn, en els homes.

Estic trampejant aquest estrès posttraumàtic perinatal i et diré més: quan et veig, t’escolto i et llegeixo em sento tant propera a tu que se’m disparen els mecanismes de l’estrès perquè tinc ganes de que ens veiem i ens compartim i em preocupa no veure’t més. 

Visc, amb tu, una mena de contacte/retirada. Bé, és la retirada que em costa i sobretot perquè a vegades suposo que a tu també se’t mouen coses amb aquesta historia.

El cas és que, amb tot aquest merder segueixes agradant-me com a home, i encara més des que ens varem veure en persona i t’he anat convertint en un amor secret.

I ja no vull que sigui més un secret, que m’agrades.

PD: una abraçada desconfinada

Aventures del confinament

Aquests dies estic confinada a casa la mare.

No m’ha donat temps d’enllestir, a casa meva, algunes cosetes importants per a viure-hi definitivament: aigua calenta, la cuina per a cuinar i la calefacció. Tot allò que dóna caliu i escalforeta i que nodreix el cos i l’ànima.

Enyoro aquell espai que començava a fer-me meu.

I aquests dies de confinament, a casa la mare, han sorgit un munt de moviments interns, han aflorat revelacions importants a la meva part conscient i m’he descobert neures compartides amb aquest inconscient col·lectiu d’ara.

Dedico temps a buscar moments de silenci extern per connectar amb mi.

Medito, m’aturo, respiro…, assanes de ioga, escric… i torno a començar quan alguna emoció s’enfila massa.

Crec que mai havia obtingut resultats tant ràpids i efectius alhora d’equilibrar cos, emoció i ment.

Bé doncs, les aventures comencen amb els moments de tensió que van apareixent amb la mare.  

Descobreixo clarament  la meva nena interna i l’adolescent que vaig ser i que encara sóc una mica.

Poso l’atenció en els moviments interns i en els moviments externs que es deriven en aquests des encontres. 

També hi ha bons moments i  de compartir activitats juntes. Avui he viscut una estona de riure molt, com feia temps que no feia.

La meva nena interna apareix de seguida. No dubto gens a tenir cura d’ella i ràpidament l’acompanyo a sostenir aquella por paralitzadora que li ha tancat el cor.

Jo, l’adulta que sóc, la miro als ulls per dir-li que sóc aquí, amb ella, que confiï en mi, que jo sóc ella i que tot està bé.

Persevero en el contacte visual i respiro per mantenir-me connectada a l’amor incondicional. No puc permetre que el meu cor es tanqui, també, i aprofito tot el que he après sobre el crear vincles, amb l’Amor.

Al final succeeix, després de confiar en el procés i en aconseguir  mantenir-me vibrant en l’amor, s’esdevé un moviment intern que treu, a la meva nena, d’aquell món paralitzat.

Plora i en aquest deixar anar es fa una petita escletxa dins el seu cor, una porta per on el meu amor incondicional entra, la nodreix i la convida a mobilitzar aquest cor espantat.

Aquest compartir ens fa plorar a les dues i mentrestant ens va equilibrant i es van diluint i reparant el dolor i les ferides de la por.

Amb això segueix la comprensió del succés que un dia la va bloquejar, encara que sigui sols una mica.

Li agafo la mà, així ho sento, i seguim caminant.

Per casa també hi volta l’adolescent.

El meu jo adolescent té moments de molta frustració i irritabilitat. Els seus moviments, a priori, són molt més externs.

L’observo una estona.

La meva jo adolescent en lloc de dir “estic confinada a casa la mare” s’equivoca i diu “estic confiscada a casa la mare”. És una mica així com ho viu i ho entén.

Es sent constantment exigida i demandada i molt frustrada, en el fons, perquè no és capaç d’assolir aquestes demandes. Es sent sobrecarregada a nivell físic, mental i emocional. No pot més.

Busca un espai físic on trobar la seva individualitat i descansar de l’entorn que l’intoxica. I fuig. Fuig per evitar conflictes, per no donar explicacions, per no posar límits perquè en realitat no sap com ni quins límits posar. Encara està molt enfadada. I no suporta que la controlin i li diguin què ha de fer. Vol fer la seva, vol ser ella.

A la seva habitació es sent doblement confinada, doblement enfadada i doblement rebutjada, pels altres i per ella mateixa. 

Només vol fer la seva i vol ser ella mateixa. No, no, també vol ser acceptada per la mare i el pare així que potser sí es torna obedient i endreça les seves ales un temps més. 

I aleshores torna a fugir i es converteix en fugitiva d’ ella mateixa.

Les ales plegades li fan nosa i s’enfada i es frustra.

Desprès es culpabilitat per haver-se enfadat i s’enfada encara més.

…i com més s’allunyava de moure les ales més es tancava el seu cor i més tristesa albergava dins la seva ànima…

Avui el pare faria 80 anys.

Miro enrere i comprenc aquell jo adolescent que el va veure morir, després de tants anys esperant que allò passés. I abraço aquesta part de mi que va aguantar tants fent el cor fort per preparar-se per aquell dia.

M’abraço a la ràbia, a les rebequeries, a la culpa, a la desesperació , a la negació , a tot aquest temps que he viscut fóra de mi, a totes les vegades que he mendicat carinyo, amor, atenció i comprensió i a la part de mi que exigia a allò més gran una compensació per aquella pèrdua, per a mi tant valuosa.

M’abraço i em perdono.

Dono l’altra mà al meu jo adolescent, molt proper encara a mi, després d’haver-lo valorat i perdonat.

Respiro per integrar totes les experiències i em centro amb l’ ara i amb el meu jo adult. Els jo's es van difuminant.

M’equilibro i em quedo una estona en silenci i sense fer res, descansant perquè qui sap quan tornaran a manifestar-se algun dels meus jo’s.

Moments sagrats

Faig espai dins meu i em moc en un fluir de la vida autèntic  on la única resistència que hi ha és la que m’ajuda a enquadrar l’espai físic i enquadrar-m’hi a mi també.

Ara, comprenc que hi ets, sense ser-hi, i que de fet, sempre ha estat així. Et deixo el teu lloc, ara, sabent quin és el meu.

Mentrestant, creo la meva llar, la que sempre havia buscat.

I amb aquest dibuixar casa meva delimito i creo l’espai que vull i necessito, primer en mi.

Cada moment d’aquest procés esdevé sagrat i cada trosset de la meva llar es serveix d’una realitat fèrtil d’objectivitat.

Ara sí puc dir que espero el moment adequat per llançar-me a  viure agafant la teva mà, si està oberta, clar, perquè així sí que podrem recrear el nosaltres que volem.

Ara sí obro fàcilment les mans i els braços i et dic:

-Benvingut !