Dia 0

Veig passar el temps, les fulles cauen, poc a poc al terra.

Contemplo aquell mar que un dia em vas ensenyar i el veig, davant meu.

M'explica històries, vides de tots els temps i tots els espais.

Ja no m'hi perdo.

Ja no m'hi perdo tant, vull dir.

Ara, imagino el camí que ens ajudarà a creuar les nostres mirades una altra vegada.

I et dic, sí, ho vull, vull que passi, que arribi el dia 0 per traspassar la roda del que sigui que encara noto que ens mig encadena.

Potser sols serà un instant.

Potser només farem la última trobada.

Sigui el que sigui tot està bé, ho sé del cert.

Sé del cert que tot està bé.

Jo ja ho he decidit : vull traspassar tots els miralls que ens separen per descobrir-nos, més enllà de rols apresos i heretats.

Ho he pensat molt.

Vull escoltar-te, vull explicar-te.

Vull tornar-te a veure i desfer l'impuls d'aquella roda que no para de girar.

I mentre cauen les fulles, vaig dissenyant maneres de donar forma al què vull, i fer un pas endavant.

Sí, potser seria millor que l'univers planifiques la trobada.

O bé, que les sincronicitats ens fessin adonar de que no fa falta esperar més per esbrinar què és el que encara es manté viu, entre nosaltres.

Jo tampoc estic acostumada a desafiar les lleis naturals i forçar les coses. Més aviat al contrari.

Només sé que ara, pot ser un bon moment per fer un pas més per descobrir-nos, encara que sigui planificant una miqueta.

Dic que sí, vull que ens tornem a veure !

Fem una pla ?

Fins ara,

Maria

A la meva mare

( Aquests dies tinc moltes ganes d'escriure.

Potser sigui l'últim escrit de l'any.

En tot cas l'escric pensant que sí, que serà l'últim del 2018 però no em vull comprometre gaire...

Bé, doncs, dedico aquest escrit especialment a la meva mare.

De fet no sols és un escrit sinó un agraïment inmens i sincer que avui, neix de mi, en reconèixer l'esforç tant gran d'acompanyar-me a la vida com a mare, recordant-me que és possible crear un món millor i mostrar-me l'exemple de que mai és tard per a desplegar les ales.

-M'encanta veure't fent "playback" i passant-ho bé !, mama )

Tot d'una tot s'havia esvaït i tocava acomiadar tot l'escenari que durant tant temps havia format part de la seva vida.

Sols quedaven, ara, els vells records, que mirava des de la distància, amb la comprensió d'un adult que acull, ja, l'infant que és.

Tenia un munt d'històries i aventures per explicar, algunes per recordar, i altres que encara ara, li removien una mica l'estómac, en evocar-les.

Sort que havia après a respirar i a conduir, amb prudència, aquella energia que es desplegava amb força, buscant el camí a casa, a la seva autenticitat.

Sí, tot havia estat un somni.

Un somni, però que la portava a l'inici d'un despertar conscient.

Volava, ara, amb unes ales noves i estava feliç de debò i amb moltes ganes de compartir totes les aventures que havia anat sumant.

Perquè, renàixer a la llum i a la foscor la portava a retrobar-se de nou, a percebre la vida amb tots els sentits i a reconèixer les sincronicitats i la màgia de la vida.

Mama, gràcies, gràcies, gràcies !

Maria

El camí del mig

Als meus nebots, Cèlia, Lluís, Júlia i Roger, per ajudar-me a recordar que l'amor incondicional és un estat de consciència que neix, primer, dins un mateix.

Per ajudar-me a participar tant activament en els vostres jocs.

Per compartir amb mi la màgia de la vida i ajudar-me a fer créixer la nena interior que porto a dins i treure el millor de mi.

Haver-vos vist néixer i compartir moments amb vosaltres, el millor regal !

Estic encantada amb el rol de tieta que amb vosaltres represento !

Gràcies, gràcies, gràcies !

Us estimo fins l'infinit i més enllà de les estrelles !

Participar d'una manera tant activa en els vostres jocs m'apropa a la màgia de la vida. Estic encantada de compartir tant amb vosaltres. (ens trobem a Can Crispeta !! ;)

Avui, ara, aquí, un ritual d'agraïment a l'any 2018 per totes les descobertes que he fet aquest any.

Un any ple de sorpreses i descobriments, estic esgotada de veritat.

Tanco un any i també un cicle de 6 anys. He dit 6 ? No, no, volia dir 7. A vegades em passa que giro el número i si estic cansada, encara més.

Bé doncs, 7 anys enrera, cap a aquesta època de l'any, una mica abans potser, vaig iniciar un viatge que m'ha portat fins avui. Un viatge a l'inconscient que ara valoro molt positivament.

Tot i això, viatjar a les profunditats de la vida t'ensenya realitats que mai haguessis pogut imaginar, altres mirades, ulleres que distorsionen l'espai i el temps, trossets d'ànima que es perden en vols inconscients guiats per ales mancades de voluntat. Caigudes dins les profunditats fosques i fredes de qualsevol trosset d'oceà.

Un recorregut que et porta a navegar els 7 mars, sense saber ni com hi has arribat.

Tot plegat, una bogeria, una "locura" que dic jo a vegades. Ciència ficció viscuda en primera persona del singular.

Històries confuses que, ara miro des de la globalitat i creo des de la suma de les parts.

Camins que es bifurquen, com les branques de l'arbre de la vida.

La llum i la foscor, la vida i la mort, l'alegria i la tristesa.

Canvis d'estat, canvis vibracionals, un estat d'emocions polaritzades difícil de gestionar, a vegades. Els extrems no són bons perquè quan es tiba massa el fil es pot trencar.

Perquè, negociar amb l'inconscient no és un procés fàcil i requereix perseverança, valentia i sobretot, confiar molt en la persona que t'acompanya en el procés d'anar traient les capes de pols del passat.

Recordo que m'ho va dir una persona molt especial per a mi, que vaig conèixer per atzar, per aquí, navegant entre 0 i 1. I és que la vida, a vegades, porta persones amb forma d'àngel que t'ajuden a fer més plàcid el camí.

Són aquelles persones que es reconèixen fàcilment, a primera vista. Ho recordo com si fos ara mateix.

I sí, l'atzar és així de capritxós i curiosament també ha fet 7 anys, d'aquesta trobada. Crec que descobrir el seu blog i llegir-lo em va inspirar a iniciar el meu més tard, quan així ho vaig sentir i necessitar. Gràcies, Oriol !

Respiro alleujada, ara, després de tancar aquest cercle que em va portar a viure les pors més primitives de dins meu, aquelles que es posen dins el cos, i es van lligant, fent nusos, que després costen de desfer.

Posar llum a allò que ens fa mal i que no volem veure, a allò que ens fa escapar i fugir corrent perquè creiem que no podrem suportar el dolor que ens provoca.

Sense consciència, no hi ha manera de sortir d'aquesta roda, d'aquest cercle viciós que ens encadena i ens treu llibertat.

Desitjo, per aquest Nadal, que la llum entri a totes les cases i a tots els cors i il·lumini els somriures de tots per anar construint un món millor.

Bones festes i bon inici d'any 2019

Mare meva !

Mare meva !

Entre sospirs vaig assumint tot d'experiències i revelacions, històries que es tornen boniques, mons que no eren tant lluny de la veritat.

Avui escric impulsada per un sentir molt intern de confiança cap a mi. Una revelació extreta d'un somni d'aquesta nit que em ve al pensament i ocupa espai dins la quotidianitat d' avui, diumenge.

Mare meva ! Em sé responsable d'aquest neguit intern que m'empeny a escriure aquella experiència que vaig viure ahir i que he escrit aquest mati, en un paper en blanc, com tants altres.

Som-hi !

Veig la teva agonia. Treu el cap de dins l'univers emocional de les meves entranyes i el meu plexe solar comença a remoure el dolor i el patiment empresonat de fa temps en forma de bucle etern. T'hi veig, papa. Ets tu, agonitzant i resistint-te a marxar del tot. I alhora, veig la meva agonia i la respiro, amb perseverança. M'acompanyo amb les mans i en col·loco una damunt el cor i l'altra sobre la boca de l'estomac.

Són carícies pel meu cos i per la meva ànima.

No deixo de respirar.

La respiració s'accelera i veig la teva imatge agonitzant i resistint-se a marxa.

Et veig i et miro. Miro la teva agonia i veig la meva.

I saps ?

Mai havia comprés tantes coses sobre el fet de morir, de veure morir i també d'estimar.

Deixo anar aquest dolor i tu m'ajudes a fer-ho, quan m'expliques que un sentiment de culpa, per deixar-me, t'havia encegat.

Ploro la teva culpa, i la meva, i respiro per alliberar-nos d'aquest lligam que ens mantenia units i condemnats a emocions doloroses.

El diàleg va transmutant tot un seguit d'emocions, que en manifestar-se, van transcendint fins a formar el vincle d'amor incondicional.

I ens alliberem, l'un de l'altre, celebrant l'agraïment de l'experiència.

I et dic, gràcies papa, estic bé, em cuido sola. Tu, el millor pare.

Des d'aquí, noto la unió del meu xacre cor i el meu plexe solar inundats d'amor perdó i agraïment.

Ara sí, papa veig la teva alegria, i també la meva.

I sento el teu amor, i el meu.

T'estimo.

D.E.P

Quina experiència, Mare meva !

Comprenent 3^er i 4rt xacre.

Nusos desfets

Ara, que ja em visc alliberada, respiro cantant sospirs mentre desfaig nusos de desesperança, aquells que m'oprimien la veu.

Noto fluir la vida i prenc consciència dels moviments distesos que dibuixo amb el còccix.

Cercles fets amb línies contínues i impresos amb un respecte amorós d'igual intensitat en tots els traços.

Altres moviments que neixen i moren sense cap tensió i no forcen cap límit.

Traços que creo del moviment intern que s'inspira d'escoltar qualsevol música sagrada, interna o de fora.

I el meu còccix condueix el sacre, i aquest, guia les meves lumbars i aquestes les dorsals...

Cada respirada esdevé un color, que es fa dibuix, dins i fora de mi.

Vinga, som-hi !

La pelvis s'obre a l'expressió i crea moviments, pinta espais i es descobreix lliure, per fi.

Molt conscient faig un pas endavant sostinguen aquest espai de respecte, llibertat i alegria.

I trepitjo fort el terra amb l'actitud d'abandonar-mi, per deixar fluir les noves arrels que neixen en mi.

I m'arrelo fort al terra, confiant plenament en aquesta fusió i el vincle sagrat que estic experimentant.

Celebro aquest moment.

Celebro trepitjar i endinsar-me en l' Alegria i celebro sentir-me en comunió amb la Pau.

Alegria immensa, Pau infinita, Harmonia interna que es fa Presència.

Visc, visc, visc !

Sóc, sóc, sóc !

Estimo, estimo, estimo !

M'agradaria molt compartir-ho amb tu ! Només si tu també vols, clar.

Memòries de cortisol

S'acabava de llevar i poc a poc va fer-se cap al bany, per a dutxar-se.

Havia tornat a despertar amb la respiració accelerada i aquella tristesa barrejada amb por i amb ràbia.

Havia tornat a somniar.

Somnis que li removien històries inconscients i la portaven a estats molt difícils de gestionar.

Per un costat, emocions intenses  embriagaven els seus instints més primaris, i per l'altra costat es desplegaven forces repressives que creien vèncer aquella foscor, adormint-la per allunyar-la d'aquella realitat. El seu cos, aleshores, es recuperava de l'excés de cortisol i adrenalina i més o menys es restablia l'equilibri.

A vegades, l'inconscient li parlava així, amb records de ves a saber quan i el seu cos responia a aquells records com si els visqués en aquell mateix moment.

Una part d' ella, aleshores, semblava reviure experiències d'altres èpoques i el seu cos hi reaccionava, tot i estar present en un altre espai i un altre moment.

El seu cos vivia dins escenaris que ja no hi eren , igualment com el seu sentir. La realitat física on vivia no encaixava amb tot allò que experimentava i sentia.

I així es vivia, a vegades, dissociada entre diferents dimensions, diferents èpoques i diferents espais.

S'havia esforçat molt a comprendre aquelles vivències i sobretot a deixar que les emocions que se li despertaven anessin sorgint, de la manera més tendra possible, sense deixar que se l'emportessin massa i buscant, sempre, sobreviure a aquelles agressions que semblaven viure dins seu, en forma de memòria.

Sóc la Maria, i estem al mes d'octubre del 2018, _ va dir-se, amb veu alta.

Recordar-ho l'ajudava a centrar-se, a reafirmar-se i a col·locar-se al seu lloc, per gestionar millor aquell bucle emocional que l'empaitava.

Desprès, va respirar una estona, sorollosament i amb la mà davant el pit, per expulsar millor el malestar que portava dins fins que va tornar a connectar amb l'espai físic on realment es trobava.

Es sentia molt dolguda i en canvi, amb moltes ganes de tirar endavant i deixar enrere totes les experiències que havia viscut els últims anys, que li despertaven, també, totes aquestes emocions.

Es va regalar 5 minuts per a recrear-se en aquells successos, en reconèixer cada emoció que apareixia.

Només 5 minuts i prou, necessito queixar-me, rondinar i reconèixer-me com a víctima. Sí, m'he sentit una víctima i estic dolguda i enfadada, dolguda i enfadada, dolguda i enfadada... , _ va començar.

Un temps per mirar a sota la catifa i netejar a fons aquell indret.

Un temps per apropar-se a la veritable realitat del seu interior, des de l'honestedat, sempre.

Un temps per a netejar les toxines que deixa la traïció en cada un dels nostres cossos.

Un temps per reconèixer com de vulnerables som d' esdevenir víctimes fins i tot de nosaltres mateixos.

Després de dutxar-se, va fer els rituals de cada matí, aquells que havia après per arrelar-se fort a la vida i també aquells que l'ajudaven a recollir tots els seus cossos, per harmonitzar-los i alinear-los.

Sortir de casa, almenys, amb una coherència dimensional.

I així, va fer camí cap a la vida, agraint que els raigs de sol d'aquell matí donaven calor al seu cos i feien més clara la seva mirada.

Ja sóc a casa

(A totes i a tots, i especialment, al meu pare, a la meva mare i a les meves germanes)

El fred ja arriba.

Comença a introduir-se per les meves estructures internes, les més denses, i tot i això poroses.

I es mouen grinyolant, dins el meu espai intern.

També noto alguna fiblada que molesta i em fa bellugar les articulacions, buscant moviments que calmen el dolor.

Accions que obren camins a tensions encallades.

I amb tot això, em vénen ganes de connectar amb el meu cos i deixar-me guiar per ell buscant formes que creen espai des del benestar i el gaudir.

I pinto, amb respirades, cada raconet del meu cos, nutrint-lo, així, de tendresa, serenitat i amor.

En viure des d'aquesta presència, el meu centre em crida l' atenció: el miro, un xic per sota el melic, allà on neix i mor la respiració, el punt on la meva essència esdevé forma i la meva forma pren l'essència. El lloc més sagrat de mi.

Tanco els ulls i em deixo portar per moviments dolços i suaus que no busquen cap intenció, sols obren les portes per viure l'amor.

I com un mantra, em dic _M'estimo de cap a peus !

I després_ M'estimo des dels peus fins al centre de la terra !

I per últim _, M'estimo des del cap fins al centre de l'univers !

Acaricio el meu cos mentre em dic:

Jo sóc aquesta !

La que m'arrelo amb força a la terra i volo en direcció a l'infinit.

Aquesta que s'estima i t'estima i la que sap fer viure l' Amor dins seu i fora d' ella.

He arribat a casa, per fi.

Una mica despentinada, amb les ungles despintades i la roba esparracada.

Ja hi sóc !

Sóc a casa !