A la meva mare

( Aquests dies tinc moltes ganes d'escriure.

Potser sigui l'últim escrit de l'any.

En tot cas l'escric pensant que sí, que serà l'últim del 2018 però no em vull comprometre gaire...

Bé, doncs, dedico aquest escrit especialment a la meva mare.

De fet no sols és un escrit sinó un agraïment inmens i sincer que avui, neix de mi, en reconèixer l'esforç tant gran d'acompanyar-me a la vida com a mare, recordant-me que és possible crear un món millor i mostrar-me l'exemple de que mai és tard per a desplegar les ales.

-M'encanta veure't fent "playback" i passant-ho bé !, mama )

Tot d'una tot s'havia esvaït i tocava acomiadar tot l'escenari que durant tant temps havia format part de la seva vida.

Sols quedaven, ara, els vells records, que mirava des de la distància, amb la comprensió d'un adult que acull, ja, l'infant que és.

Tenia un munt d'històries i aventures per explicar, algunes per recordar, i altres que encara ara, li removien una mica l'estómac, en evocar-les.

Sort que havia après a respirar i a conduir, amb prudència, aquella energia que es desplegava amb força, buscant el camí a casa, a la seva autenticitat.

Sí, tot havia estat un somni.

Un somni, però que la portava a l'inici d'un despertar conscient.

Volava, ara, amb unes ales noves i estava feliç de debò i amb moltes ganes de compartir totes les aventures que havia anat sumant.

Perquè, renàixer a la llum i a la foscor la portava a retrobar-se de nou, a percebre la vida amb tots els sentits i a reconèixer les sincronicitats i la màgia de la vida.

Mama, gràcies, gràcies, gràcies !

Maria