26 d’octubre del 2018

Ja sóc a casa


(A totes i a tots, i especialment, al meu pare, a la meva mare i a les meves germanes)


El fred ja arriba.
Comença a introduir-se per les meves estructures internes, les més denses, i tot i això poroses.
I es mouen grinyolant, dins el meu espai intern.
També noto alguna fiblada que molesta i em fa bellugar les articulacions, buscant moviments que calmen el dolor.
Accions que obren camins a tensions encallades.

I amb tot això, em vénen ganes de connectar amb el meu cos i deixar-me guiar per ell buscant formes que creen espai des del benestar i el gaudir.

I pinto, amb respirades, cada raconet del meu cos, nutrint-lo, així, de tendresa, serenitat i amor.


En viure des d'aquesta presència, el meu centre em crida l' atenció: el miro, un xic per sota el melic, allà on neix i mor la respiració, el punt on la meva essència esdevé forma i la meva forma pren l'essència. El lloc més sagrat de mi.
Tanco els ulls i em deixo portar per moviments dolços i suaus que no busquen cap intenció, sols obren les portes per viure l'amor.

I com un mantra, em dic _M'estimo de cap a peus !
I després_ M'estimo des dels peus fins al centre de la terra !
I per últim _, M'estimo des del cap fins al centre de l'univers !

Acaricio el meu cos mentre em dic:
Jo sóc aquesta !
La que m'arrelo amb força a la terra i volo en direcció a l'infinit.
Aquesta que s'estima i t'estima i la que sap fer viure l' Amor dins seu i fora d' ella.

He arribat a casa, per fi.
Una mica despentinada, amb les ungles despintades i la roba esparracada.
Ja hi sóc !
Sóc a casa !

25 d’octubre del 2018

Recol.locant un xic de caos


(Dedico aquest escrit al meu pare, que sigui on sigui, si em pot veure, estic segura que no li haurà agradat veure moltes coses que he viscut, durant tot el temps de la seva absència. Escriure-ho em fa bé.
Papa, ara sí, ja me'n surto. 
No ha estat fàcil en una societat tan malalta de patriarcat.
Endavant, construint un món millor, sempre.
Una abraçada i gràcies per ser el meu pare)


Aviat farà anys que vaig començar a escriure al meu núvol.
Quatre anys, en concret.
En realitat, en aquell moment em trobava en un moment molt difícil per a mi, en què havia despertat un munt de traumes i històries inconscients que em van portar a un caos absolut. Passat, present i futur semblava que es barrejaven a la meva quotidianitat. Massa informació per digerir i massa experiències que em tornaven, de nou, a aquell bucle de caos, de foscor, de maltracte, solitud i incomprensió.
Ara m'adono que vaig tenir mala sort d'escollir aquell lloc i aquelles persones amb qui vaig destapar tots aquells fantasmes amagats.
Fou en un curs de formació en teràpia gestalt i si bé és una formació per aprendre a ser terapeuta gestaltic, totes les persones que hi passen experimenten temes propis que tenen pendents i més o menys, també veuen les cares als seus fantasmes.

Dic que vaig tenir mala sort perquè les persones del grup i la que el portava estaven molt lluny del que jo necessitava per a la meva pròpia autoregulació organísmica. En lloc d'això, la responsable del grup em va ajudar a enfonsar-me a allà dins, deixant que el grup m'apedregués amb totes les seves forces.

Una sensació com si una "manada" em lligués de peus i mans, em tapés la boca i em llencés les seves pròpies pedres.
Vaig ser un cap de turc i em van utilitzar per això.
A costa meva van aprendre un munt de coses, segur.

Seria molt fàcil, per a mi, acceptar aquest fet i treure la ràbia,la impotència i la frustració que em va causar.
El cas és que hi ha més. Molt més.
Em van fer fora de mala manera i després de moltes manipulacions per part de la directora de l'escola. Amb el temps he pensat que potser volia que fos jo mateixa la qui deixava la formació perquè si era així, les normes deien que hauria de pagar igualment, els 200 euros del mes seguen. Aquesta és una suposició meva, que he elaborat amb el temps i amb informacions semblants que he rebut d'altres persones.

Vaig viure un abús de poder amb tota regla, per part d'aquesta docent i directora de l'escola, a qui li diuen mestra.
Vaig viure un maltracte com a dona, com a persona i com a alumna per part de la persona que dirigia el grup i pels altres membres del grup.
Alhora, hi havia una incoherència total amb el que em deia la meva tutora amb el que em deia la directora, amb el que vaig anar veient quin era el grau de manipulació que s'estava exercint sobre mi.

Vaig marxar d'allà molt malament, jo diria que estava totalment destruïda i havia adquirit una dependència al grup. El meu ego estava anul·lat i un sentiment de culpa em feia abaixar el cap i arrossegar els peus.
Tot era responsabilitat meva, em deien. T'ho has deixat fer.

Durant molt temps vaig estar molt afectada per tot el que havia viscut allà i pel tracte que havia rebut. Durant temps, també, vaig tenir el síndrome d'estocolm.
Tots els símptomes que vaig viure tenen a veure amb els processos que passen les persones que han estat dins una secta i he tingut moltes dificultats per treballar tot això perquè em va afectar a moltes àrees de la meva vida i per la incapacitat d'explicar el que havia viscut perquè em comprenguessin.

La vida m'ha portat regals en forma de persones relacionades amb aquest món i coneixedores de l'escola, que m'han fet explícites algunes de les característiques i maneres de fer d'aquella persona en concret i m'ha ajudat a valorar de manera diferent la responsabilitat que vaig tenir jo en aquella història i en totes aquelles vivències. Ni molt menys era la primera afectada.


Avui, aquí, al meu núvol blanc, amic i confident, deixo amb tu la meva declaració, aquella que neix del caos i posa més llum a la foscor.


"Deixo amb tu, directora de l'escola gestalt la teva responsabilitat en el que va passar amb mi en la 7ª promoció del curs de formació en teràpia gestalt. Deixo en tu tot el que és responsabilitat teva i jo em quedo només amb la meva part de responsabilitat.
Deixo amb tu, també, la responsabilitat dels altres membres que formaven el grup en relació al que va passa amb mi i jo em quedo només amb la meva part de responsabilitat.
I deixo amb tu la responsabilitat del que vaig viure que té a veure amb el tutor, la tutora i els altres docents de la formació i jo em quedo amb la meva part de responsabilitat.
Jo, em responsabilitzo només de la meva part, i només de la meva part"

I miro el meu núvol blanc, sense abaixar ja més el cap i feliç d'expressar, per fi, la meva declaració sobre tota aquella vivència que va emmudir la meva essència i va destruir bona part del meu ego.

Treballant el xacre 1 , el xacre 2 i el xacre 3, recuperant la meva estructura interna i posicionant-me, per absorbir, de nou, l'alegria de viure.

4 d’octubre del 2018

La meva mirada


Projectes que comencen de nou.
Altres, es concreten.
Molts rols apresos, altres que deixo enrere i alguns que encara mantinc, per vestir-m'hi i expressar-los quan jo vull, assajant-los una miqueta més.
Noves mirades que flueixen davant un ulls que acaben de despertar.
I el que més m'agrada: la meva mirada ja pren forma dins els ulls de meva ànima.
Sí, puc discernir-la d' entre totes les altres , i la veig, la toco, l'abraço, la nodreixo, la cuido, la mimo i l'honro. Obro tots els meus sentits per contaminar-me de la pau que m'aporta i que sempre, tan he anhelat.

És la meva mirada. 
Meva i només meva.
És aquella que es complau en veure totes les altres i que és, per si sola.
Ja no necessita buscar més, ni proveir-se de res més que vingui de fora d'ella mateixa.

S'ha acabat cedir els meus ulls a altres mirades.
S'ha acabat aguantar escuts de protecció i fugir de pressa quan arriba la nit.

La meva mirada !
L'he trobat.
Ara la veig i veig i gaudeixo de la teva, també.

S'ha acabat el desig, s'ha acabat la por perquè ja no necessito que ens fusionem.

Ara, les nostres mirades es toquen i caminen juntes.
Sí, la teva i la meva, juntes, endavant, endarrere, cap als costats, amunt i avall, fent cercles, fent espirals, triangles o quadrats.
Mirant i fent el que escollim els dos.
Tu i jo, nosaltres.


8 d’agost del 2018

Desperta


Tot just començava a despertar.

Encara tenia la sensació d'haver mort, durant un temps.
Ja havien passat 19 anys, des d'aquell solstici d'estiu en què va morir el seu pare.
No sabia ben bé què li havia passat però semblava que la seva ànima havia marxat amb ell, lluny de la vida.
El seu cor, però, encara bategava i les seves cames caminaven, arrossegant els peus i sense saber on volien anar.
Tot era fosc i la seva ment es feia més i més confusa i es tornava foscor dins la mateixa foscor.
La seva mirada es perdia en mons paral.lels d'on no en podia sortir.
La nit fosca de l'ànima l'havia engolit i s'havia emportat la seva voluntad, la seva essència i l'esperança de veure llum, de nou.
Un hivern glaçat i etern, que li congelava el moll dels ossos.

Ara, tot havia passat i ja renaixia una altra vegada, després d'haver viscut la mort. La seva ànima havia tornat i ocupava el seu cos de nou, amb més força que mai, amb una voluntat serena i agraïnt enormament poder ocupar el seu cos.
Cos, ànima i esperit despertaven alhora, estimant la vida com mai abans l'havien estimat.

Es va parar un moment per parlar amb l'univers:

"Avui, ara i aquí, deixo anar el meu passat i totes les experiències viscudes des de la insconsciència, durant tot aquest temps.
Deixo anar, amb molt d'amor i agraïment, la incomprensió i totes les emocions, pensaments i accions que se n'han derivat.
Tanco la porta a tota foscor que interfereixi en el meu procés evolutiu i m'obro a viure des de la llum, amb la llum i per la llum.
M'obro a l'amor i a què borri qualsevol memòria de dolor i patiment en tots els meus cossos.
Que així sigui, així és, fet està. Gràcies, gràcies, gràcies !"

Es sentia en pau, de debó i immensament agraïda de sentir el gran Amor d'aquella manera : clar, transparent, imponent i fluid.

I aleshores, estimant-se com mai va mirar al cel i va dir:

"Us dic adéu, papa, Lluc i a tu també, Marc.
Adéu i gràcies.
Us deixo anar, amb un amor infinit sentint l'espai que ens uneix en compartir-lo.
Descanseu en pau.
Ara sí, dóno i rebo aquest gran Amor.
Gràcies, gràcies i gràcies. "

Potser sí el seu despertar havia estat lent però havia valgut la pena.
S'adonava de com n'havia estat de difícil i de la sort que havia tingut de trobar senyals que l'havien ajudat a retrobar el seu camí.
Els tres homes per qui sentia un gran amor se n'havia anat abans d'hora. Massa aviat, per ella.

Aleshores, va recordar-se d'ell.
Sí, l'havia ajudat molt a trobar el camí del despertar. Segurament més del que ell es podia imaginar. Molt més.
S'havien conegut enmig de zeros i uns i a partir d'aleshores la vida d'ella va començar a esdevenir més rebuscada i intensa del normal. Com si tot d'una, la vida li manés la pressa per anar assolint lliçons que quedaven per repassar.
No va pensar-s'ho ni un segon més i es va aturar un moment i li va dir:

"Et dic hola, O.
Gràcies, gràcies i gràcies.
Encara que no sé gaire res de tu tot i que sempre t'he sentit molt aprop.
Gràcies per ser-hi, O.
Potser siguin els zeros i uns, potser les sincronicitats que em feien enfadar, a vegades, i marxar corrent o potser allò que em passa quan em sembla que les nostres ànimes parlin.
Sigui el que sigui vull que sàpigues que has estat important per a mi, tot aquest temps i em sento molt afortunada i agraïda per haver-te conegut. Important no només amb el que et dediques, que també.
Una abraçada de cos i ànima per a tu i molt bones vacances !"

Ja desperta, va somriure, feliç.


20 d’abril del 2018

Res em separa de tu


Avui, ja res em separa de mi.

El silenci s'ha fet present i engalana la meva existencia d'un ritme constant i harmònic que fa fluir el meu esperit entre la joia i l'alegria, la pau i la tranquil.litat.

Un fil invisible em nutreix de tendresa i em guia a la puresa de l'amor, la que he enyorat des del principi dels principis.

Des d'aquí tot és més fàcil.
No hi ha tensió, no hi ha pressa.
Des d'aquí les neures es fan dèbils i no es resisteixen a viure, ni tampoc a morir.

Em vesteixo amb la tendresa, la puresa de l'amor, l'alegria, la pau i la serenó.
Em maquillo amb un silenci harmònic que es fa música.

I saps ?

Avui, tampoc res em separa de tu.

Estic feliç de la teva existència !

Gràcies, gràcies, gràcies !

19 d’abril del 2018

La Vida em parla de tu


Encara t'estimo.
Fins i tot t'estimo més que abans.

I la Vida...
...la Vida sovint em parla de tu.
Ho fa quan estic despistada i entretinguda, quan les ganes de veure't, abraçar-te i estimar-te descansen, mig adormides.
I aleshores arriba.
Arriba el missatge, clar i transparent, en forma de senyal i amb aquell llenguatge amb el qual la Vida em parla de tu des de fa temps.

I torno a desitjar fer ús de la impulsivitat i venir-te a veure.
Desitjo apropar-me a tu i trencar qualsevol distància que ens separi per mirar-te als ulls, abraçar-te i estimar-te.

Aleshores sorgeix la por i tot de dubtes sobre mi i sobre tu, sobre la Vida, el fet d'estimar i el desitjar.
El desig i la impulsivitat s'ofeguen enmig de pensaments que busquen anul·lar els sentits.

Em torno a despistar i tinc la sensació de que t'he deixat anar, tot i estimar-te.
I m'entretinc un temps més ballant, estimant i abraçant allò que em fa feliç de debò.

I quan la Vida em parla de tu, de nou, m'adono que no t'he deixat anar del tot i se'm fa difícil imaginar-me construir un nosaltres si no és amb tu.

Sí, la Vida sovint em parla de tu.
I sí, jo encara t'estimo.
Fins i tot t'estimo més que abans.

14 de febrer del 2017

Quan la nit m'abraça

Quan la nit m'abraça dolçament,
puc mirar els monstres que, amb la por, he dibuixat.

Aleshores obro els ulls i els miro, de prop.

I la nit m'abraça de tu, de nou,
i s'encén la flama del meu cor
per desfer els trossets de gel que encara guardo.

I ploro d'alegria en notar la teva càlida presència,
que m'ajuda a mantenir oberts els meus ulls
i a notar l'alè de la vida.

Gràcies !