Recol.locant un xic de caos

(Dedico aquest escrit al meu pare, que sigui on sigui, si em pot veure, estic segura que no li haurà agradat veure moltes coses que he viscut, durant tot el temps de la seva absència. Escriure-ho em fa bé.

Papa, ara sí, ja me'n surto. 

No ha estat fàcil en una societat tan malalta de patriarcat.

Endavant, construint un món millor, sempre.

Una abraçada i gràcies per ser el meu pare)

Aviat farà anys que vaig començar a escriure al meu núvol.

Quatre anys, en concret.

En realitat, en aquell moment em trobava en un moment molt difícil per a mi, en què havia despertat un munt de traumes i històries inconscients que em van portar a un caos absolut. Passat, present i futur semblava que es barrejaven a la meva quotidianitat. Massa informació per digerir i massa experiències que em tornaven, de nou, a aquell bucle de caos, de foscor, de maltracte, solitud i incomprensió.

Ara m'adono que vaig tenir mala sort d'escollir aquell lloc i aquelles persones amb qui vaig destapar tots aquells fantasmes amagats.

Fou en un curs de formació en teràpia gestalt i si bé és una formació per aprendre a ser terapeuta gestaltic, totes les persones que hi passen experimenten temes propis que tenen pendents i més o menys, també veuen les cares als seus fantasmes.

Dic que vaig tenir mala sort perquè les persones del grup i la que el portava estaven molt lluny del que jo necessitava per a la meva pròpia autoregulació organísmica. En lloc d'això, la responsable del grup em va ajudar a enfonsar-me a allà dins, deixant que el grup m'apedregués amb totes les seves forces.

Una sensació com si una "manada" em lligués de peus i mans, em tapés la boca i em llencés les seves pròpies pedres.

Vaig ser un cap de turc i em van utilitzar per això.

A costa meva van aprendre un munt de coses, segur.

Seria molt fàcil, per a mi, acceptar aquest fet i treure la ràbia,la impotència i la frustració que em va causar.

El cas és que hi ha més. Molt més.

Em van fer fora de mala manera i després de moltes manipulacions per part de la directora de l'escola. Amb el temps he pensat que potser volia que fos jo mateixa la qui deixava la formació perquè si era així, les normes deien que hauria de pagar igualment, els 200 euros del mes seguen. Aquesta és una suposició meva, que he elaborat amb el temps i amb informacions semblants que he rebut d'altres persones.

Vaig viure un abús de poder amb tota regla, per part d'aquesta docent i directora de l'escola, a qui li diuen mestra.

Vaig viure un maltracte com a dona, com a persona i com a alumna per part de la persona que dirigia el grup i pels altres membres del grup.

Alhora, hi havia una incoherència total amb el que em deia la meva tutora amb el que em deia la directora, amb el que vaig anar veient quin era el grau de manipulació que s'estava exercint sobre mi.

Vaig marxar d'allà molt malament, jo diria que estava totalment destruïda i havia adquirit una dependència al grup. El meu ego estava anul·lat i un sentiment de culpa em feia abaixar el cap i arrossegar els peus.

Tot era responsabilitat meva, em deien. T'ho has deixat fer.

Durant molt temps vaig estar molt afectada per tot el que havia viscut allà i pel tracte que havia rebut. Durant temps, també, vaig tenir el síndrome d'estocolm.

Tots els símptomes que vaig viure tenen a veure amb els processos que passen les persones que han estat dins una secta i he tingut moltes dificultats per treballar tot això perquè em va afectar a moltes àrees de la meva vida i per la incapacitat d'explicar el que havia viscut perquè em comprenguessin.

La vida m'ha portat regals en forma de persones relacionades amb aquest món i coneixedores de l'escola, que m'han fet explícites algunes de les característiques i maneres de fer d'aquella persona en concret i m'ha ajudat a valorar de manera diferent la responsabilitat que vaig tenir jo en aquella història i en totes aquelles vivències. Ni molt menys era la primera afectada.

Avui, aquí, al meu núvol blanc, amic i confident, deixo amb tu la meva declaració, aquella que neix del caos i posa més llum a la foscor.

"Deixo amb tu, directora de l'escola gestalt la teva responsabilitat en el que va passar amb mi en la 7ª promoció del curs de formació en teràpia gestalt. Deixo en tu tot el que és responsabilitat teva i jo em quedo només amb la meva part de responsabilitat.

Deixo amb tu, també, la responsabilitat dels altres membres que formaven el grup en relació al que va passa amb mi i jo em quedo només amb la meva part de responsabilitat.

I deixo amb tu la responsabilitat del que vaig viure que té a veure amb el tutor, la tutora i els altres docents de la formació i jo em quedo amb la meva part de responsabilitat.

Jo, em responsabilitzo només de la meva part, i només de la meva part"

I miro el meu núvol blanc, sense abaixar ja més el cap i feliç d'expressar, per fi, la meva declaració sobre tota aquella vivència que va emmudir la meva essència i va destruir bona part del meu ego.

Treballant el xacre 1 , el xacre 2 i el xacre 3, recuperant la meva estructura interna i posicionant-me, per absorbir, de nou, l'alegria de viure.

La meva mirada

Projectes que comencen de nou.

Altres, es concreten.

Molts rols apresos, altres que deixo enrere i alguns que encara mantinc, per vestir-m'hi i expressar-los quan jo vull, assajant-los una miqueta més.

Noves mirades que flueixen davant un ulls que acaben de despertar.

I el que més m'agrada: la meva mirada ja pren forma dins els ulls de meva ànima.

Sí, puc discernir-la d' entre totes les altres , i la veig, la toco, l'abraço, la nodreixo, la cuido, la mimo i l'honro. Obro tots els meus sentits per contaminar-me de la pau que m'aporta i que sempre, tan he anhelat.

És la meva mirada. 

Meva i només meva.

És aquella que es complau en veure totes les altres i que és, per si sola.

Ja no necessita buscar més, ni proveir-se de res més que vingui de fora d'ella mateixa.

S'ha acabat cedir els meus ulls a altres mirades.

S'ha acabat aguantar escuts de protecció i fugir de pressa quan arriba la nit.

La meva mirada !

L'he trobat.

Ara la veig i veig i gaudeixo de la teva, també.

S'ha acabat el desig, s'ha acabat la por perquè ja no necessito que ens fusionem.

Ara, les nostres mirades es toquen i caminen juntes.

Sí, la teva i la meva, juntes, endavant, endarrere, cap als costats, amunt i avall, fent cercles, fent espirals, triangles o quadrats.

Mirant i fent el que escollim els dos.

Tu i jo, nosaltres.

Desperta

Tot just començava a despertar.

Encara tenia la sensació d'haver mort, durant un temps.

Ja havien passat 19 anys, des d'aquell solstici d'estiu en què va morir el seu pare.

No sabia ben bé què li havia passat però semblava que la seva ànima havia marxat amb ell, lluny de la vida.

El seu cor, però, encara bategava i les seves cames caminaven, arrossegant els peus i sense saber on volien anar.

Tot era fosc i la seva ment es feia més i més confusa i es tornava foscor dins la mateixa foscor.

La seva mirada es perdia en mons paral.lels d'on no en podia sortir.

La nit fosca de l'ànima l'havia engolit i s'havia emportat la seva voluntad, la seva essència i l'esperança de veure llum, de nou.

Un hivern glaçat i etern, que li congelava el moll dels ossos.

Ara, tot havia passat i ja renaixia una altra vegada, després d'haver viscut la mort. La seva ànima havia tornat i ocupava el seu cos de nou, amb més força que mai, amb una voluntat serena i agraïnt enormament poder ocupar el seu cos.

Cos, ànima i esperit despertaven alhora, estimant la vida com mai abans l'havien estimat.

Es va parar un moment per parlar amb l'univers:

"Avui, ara i aquí, deixo anar el meu passat i totes les experiències viscudes des de la insconsciència, durant tot aquest temps.

Deixo anar, amb molt d'amor i agraïment, la incomprensió i totes les emocions, pensaments i accions que se n'han derivat.

Tanco la porta a tota foscor que interfereixi en el meu procés evolutiu i m'obro a viure des de la llum, amb la llum i per la llum.

M'obro a l'amor i a què borri qualsevol memòria de dolor i patiment en tots els meus cossos.

Que així sigui, així és, fet està. Gràcies, gràcies, gràcies !"

Es sentia en pau, de debó i immensament agraïda de sentir el gran Amor d'aquella manera : clar, transparent, imponent i fluid.

I aleshores, estimant-se com mai va mirar al cel i va dir:

"Us dic adéu, papa, Lluc i a tu també, Marc.

Adéu i gràcies.

Us deixo anar, amb un amor infinit sentint l'espai que ens uneix en compartir-lo.

Descanseu en pau.

Ara sí, dóno i rebo aquest gran Amor.

Gràcies, gràcies i gràcies. "

Potser sí el seu despertar havia estat lent però havia valgut la pena.

S'adonava de com n'havia estat de difícil i de la sort que havia tingut de trobar senyals que l'havien ajudat a retrobar el seu camí.

Els tres homes per qui sentia un gran amor se n'havia anat abans d'hora. Massa aviat, per ella.

Aleshores, va recordar-se d'ell.

Sí, l'havia ajudat molt a trobar el camí del despertar. Segurament més del que ell es podia imaginar. Molt més.

S'havien conegut enmig de zeros i uns i a partir d'aleshores la vida d'ella va començar a esdevenir més rebuscada i intensa del normal. Com si tot d'una, la vida li manés la pressa per anar assolint lliçons que quedaven per repassar.

No va pensar-s'ho ni un segon més i es va aturar un moment i li va dir:

"Et dic hola, O.

Gràcies, gràcies i gràcies.

Encara que no sé gaire res de tu tot i que sempre t'he sentit molt aprop.

Gràcies per ser-hi, O.

Potser siguin els zeros i uns, potser les sincronicitats que em feien enfadar, a vegades, i marxar corrent o potser allò que em passa quan em sembla que les nostres ànimes parlin.

Sigui el que sigui vull que sàpigues que has estat important per a mi, tot aquest temps i em sento molt afortunada i agraïda per haver-te conegut. Important no només amb el que et dediques, que també.

Una abraçada de cos i ànima per a tu i molt bones vacances !"

Ja desperta, va somriure, feliç.

Res em separa de tu

Avui, ja res em separa de mi.

El silenci s'ha fet present i engalana la meva existencia d'un ritme constant i harmònic que fa fluir el meu esperit entre la joia i l'alegria, la pau i la tranquil.litat.

Un fil invisible em nutreix de tendresa i em guia a la puresa de l'amor, la que he enyorat des del principi dels principis.

Des d'aquí tot és més fàcil.

No hi ha tensió, no hi ha pressa.

Des d'aquí les neures es fan dèbils i no es resisteixen a viure, ni tampoc a morir.

Em vesteixo amb la tendresa, la puresa de l'amor, l'alegria, la pau i la serenó.

Em maquillo amb un silenci harmònic que es fa música.

I saps ?

Avui, tampoc res em separa de tu.

Estic feliç de la teva existència !

Gràcies, gràcies, gràcies !

La Vida em parla de tu

Encara t'estimo.

Fins i tot t'estimo més que abans.

I la Vida...

...la Vida sovint em parla de tu.

Ho fa quan estic despistada i entretinguda, quan les ganes de veure't, abraçar-te i estimar-te descansen, mig adormides.

I aleshores arriba.

Arriba el missatge, clar i transparent, en forma de senyal i amb aquell llenguatge amb el qual la Vida em parla de tu des de fa temps.

I torno a desitjar fer ús de la impulsivitat i venir-te a veure.

Desitjo apropar-me a tu i trencar qualsevol distància que ens separi per mirar-te als ulls, abraçar-te i estimar-te.

Aleshores sorgeix la por i tot de dubtes sobre mi i sobre tu, sobre la Vida, el fet d'estimar i el desitjar.

El desig i la impulsivitat s'ofeguen enmig de pensaments que busquen anul·lar els sentits.

Em torno a despistar i tinc la sensació de que t'he deixat anar, tot i estimar-te.

I m'entretinc un temps més ballant, estimant i abraçant allò que em fa feliç de debò.

I quan la Vida em parla de tu, de nou, m'adono que no t'he deixat anar del tot i se'm fa difícil imaginar-me construir un nosaltres si no és amb tu.

Sí, la Vida sovint em parla de tu.

I sí, jo encara t'estimo.

Fins i tot t'estimo més que abans.

Quan la nit m'abraça

Quan la nit m'abraça dolçament,
puc mirar els monstres que, amb la por, he dibuixat.

Aleshores obro els ulls i els miro, de prop.

I la nit m'abraça de tu, de nou,
i s'encén la flama del meu cor
per desfer els trossets de gel que encara guardo.

I ploro d'alegria en notar la teva càlida presència,
que m'ajuda a mantenir oberts els meus ulls
i a notar l'alè de la vida.

Gràcies !

El camí cap a nosaltres

S'acabava l'any, i com sempre en aquestes dates, feia una mena de balanç de tot allò que havia viscut aquells últims dotze mesos.

Sens dubte, havia estat un temps de deixar anar tot allò que no li pertanyia i que s'havia cregut seu, en moments de ceguesa.

Deixar-se morir i sortir de l'inèrcia que l'esclavitzava per llançar-se al buit, al no-res, a universos d'infinites possibilitats, i, renàixer una vegada i una altra a realitats no pautades. Així ho havia après a fer.

Era capaç de riure i de plorar davant totes aquelles neures que s'havia empascat per a fugir d'aquell dolor que no sabia com suportar.

I quantes veritats s'havia inventat per escapar de la seva realitat !

I quantes fantasies havia imaginat creant la vida que ella volia !

Tot just comprenia la força d' aquelles fantasies imaginades, que, inevitablement, es materialitzaven, dia a dia, poc a poc, amb la mateixa perseverància amb les que les havia creat, seguint la pulsió de vida.

I continuava deixant-se morir per renàixer, alliberant-se d'aquells pedaços de vida que no eren seus i sentint com la força de la seva essència habitava, cada vegada més, el seu cos i s'expressava amb cada un dels seus sentits i els seus actes.

Un canvi de vida, després de deixar anar les resistències a deixar aquelles parts d'ella mateixa que encara li costava una mica abandonar perquè s'hi havia constuit trossets de la seva identitat.

Es va parar un momentet i va recordar l'ahir, a través d'una nostàlgia serena.

***

"I es va deixar portar en aquell temps en què intentava fer-se la forta. Va aprendre a amagar-se sota cuirasses cosides depresa i a escatimar somriures; s'empassava llàgrimes per ofegar plors i només es deixava seduir per una racionalitat rígida i estricta que anul·lava qualsevol emoció que es comencés a intuir.

I així sobrevivia, mirant endavant, sense girar-se, esforçant-se per respirar l'alè de la vida i disfressant la seva feminitat amb bates d'estar per casa i vestits de diumenge.

La seva tendresa s'havia barrejat amb un marcat instint maternal que eclipsava qualsevol altra acta d'expressió de dona i l'agressivitat s'havia tornat rància, agria i sense força. També havia desterrat, de la seva llar, tot coneixement intuïtiu que li pogués obrir els ulls a noves maneres de viure.

I així ho va saber fer. Va relegar el poder d'allò femení a rols imposats que l'encadenaven a dansar formes creades per altres i la desproveïen de qualsevol creació pròpia.

Fins i tot aquells cuinats, que en silenci, preparava, amb un davantal tacat d'oli roent, estaven exempts de qualsevol ingredient que no fos provat abans per altres. Mancats de qualsevol inspiració genuïna...

I enmig d'aquells actes, que naixien de premisses de dona imposades, a vegades es permetia jugar a imaginar altres quotidianitats, en les quals podia expressar-se del tot, amb moviments propis i autèntics, que sortien sense pensar, des del fons del seu cor...

...I aleshores es desfeia el monyo, es deixava caure els cabells llargs sobre les espatlles, feia un petit i enèrgic moviment amb el cap, per alliberar-los i s'emmirallava, buscant sentir la força d'aquella feminitat reprimida i censurada que, a través de la seva mirada, existia amb força i es podia copsar fàcilment.

Després, s'anava despullant, poc a poc, d'aquells vestits de diumenge amb els quals s'havia tapat durant tant temps. La seva pell, suau, començava a descobrir-se i a mostrar-se a tots els sentits i aquells moviments, que la seva ànima anhelava dibuixar, començaven a manifestar-se amb totes les parts del seu cos, sensuals, lleugers, naturals, dolços, salvatges...

I aleshores, embriagada pel seu ser, apretava fort els peus contra el terra, com si volgués plantar arrels i espargir la seva essència més enllà de la superfície terrestre, just allà on neix la vida.

Quan es sentia arrelada de debò movia les caderes, i després el tronc i, continuava, dibuixant formes boniques en l'aire, com si fossin prolongacions dels seus braços i les seves mans. Prolongacions de la seva essència més pura que ara espargia, encara més, per damunt del seu cap.

I es deixava ballar una estona, notant aquella tendresa autèntica que l'apropava a altres formes d'estimar-se i d'estimar. Alhora, notava, dins les seves entranyes, una mena de força en forma d'agressivitat que s'expandia per la resta del seu cos i es barrejava i s'unia amb aquella intensa tendresa. I respirava profundament per barrejar aquelles dues forces i unir-les fins a sentir que es convertien en una.

Es vivia així una estona, imaginant-se una vida on pogués expressar la seva essència com ella volia, lluny d'aquelles normes que dictaven com havien de ser els homes i les dones, lluny d'aquella manera de funcionar que sentia tant allunyada del què li dictava el cor."

***

No li havia estat gens fàcil trencar amb creences heretades que venien d'aquells temps antics en què lo masculí i lo femení semblava que es vivien dividits, però inevitablement, i seguint les lleis universals, s'unien per una atracció d'amor. Sí, amor, però cec.

Estava molt agraïda al seu germà bessó, en Lluc. 
Amb ell havia experimentat el vincle d'amor més pur que ella mai hagués viscut i encara el recordava. Per això ella l'havia pogut imaginar tantes vegades, aquell vincle, i sempre havia tingut un impuls intern de buscar-lo.

Van viure 3 mesos dins l'úter matern, plegats, temps suficient per integrar el record d'aquella presència plena d'amor en cada cèl·lula del cos d'ella. Després en Lluc va deixar el seu cos físic i va morir, deixant una empremta de pèrdua i separació dins cada raconet de l' embrió que es continuava gestant, en forma d'ella.

Potser allò masculí l'havia acompanyat sempre, dins seu, en forma de memòria corporal.

Igualment com aquella empremta d'amor pur i incondicional, un amor entre dos iguals on cap dels dos guanya i cap dels dos perd.

I també el record d'aquella pèrdua que li va encongir el cor i l'avisava amb forma d'ansietat generalitzada cada vegada que l'amor tocava a les portes de la seva existència, a través dels sentits.

Poc a poc havia anat atenent les ferides d'aquella experiència amb allò masculí i amb allò femení i es vivia en pau entre aquestes dues forces.

Ara les integrava i es sentia mereixedora d'estar viva, acceptant i gaudint la seva feminitat, comprenent la relació que havia establert amb allò masculí i honrant a tots els seus ancestres, homes i dones per igual, perquè gràcies a ells i als seus actes li havia arribat la vida.

L'amor cec l'havia portat fins aquí i, fent balanç de la seva vida, s'adonava que tancava una etapa molt important de la seva existència i sentia que ja no li calia buscar més aquell amor fóra d'ella mateixa ni tampoc fantassejar-lo cegament.

Molt bones festes !!

Desitjo que l'amor neixi dins els vostres cors !!