Per qui toquen les campanes ?

 Escrit el 22/05/15

Assaboreixo el cafè amb llet del matí a l' ombre d'un arbre alt. M'encanta aquest regal de la naturalesa i m'agrada encara més tenir el do de percebre'n la seva majestuositat. Regals de la vida que s'apropen a sentir pau, enmig de les guerres neuròtiques que sovint batallo, alegria observant les tempestes de mars emocionals i serenitat en veure cablejar les neurones, de pensaments eteris i que no pesen.

De sobte toquen les campanes de l'esglèsia que queda just a la plaça del costat d'on estic i absorbeixo el ritme de cada campanada i el silenci que queda entre elles.
Noto la vibració d'aquesta música dins el meu cos i respiro, per integrar el que se'm remou. Alegria, èxtasi, caos, por, inquietud, ganes de cridar i fugir corrent. Respiro de nou per col.locar tota aquesta barreja de sensacions i emocions i una a una es van col.locant en una nova situació per equilibrar el canvi i harmonitzar de nou el meu ser.

L'arbre del costat em torna a cridar l'atenció i es fa en mi un somriure intern tant sincer com la veritat.

Avui les campanes han tocat per mi.
Bé, sempre toquen, per tothom qui les vulgui sentir i escoltar.

Perdre la innocència

Escrit el 21/05/15

Sabeu ? Avui he tornat a perdre la innocència i m'adono de quantes vegades l'he perdut. Sí, vàries vegades en els meus quasi 40 anys.

La innocència és un tret característic meu i em costa renunciar-hi. Sempre hi acabo cedint, sempre acabo tornant a confiar en mi, en la vida i en els altres i tinc molta capacitat de fer "borrón y cuenta nueva". Veus ? M'ha sortit en castellà, aquesta expressió. Són els meus gens andalusos de part de mare que es manifesten de tant en tant i, innocentment, delaten part de les meves arrels. Potser també són els gens responsables de les meves sortides espontànies i imparables que a vegades fan riure als altres i a mi mateixa, i altres vegades també provoquen reaccions punxants. No sé, qui sap. Hi ha coses que no puc amagar. L'inconscient em traeix !!

Recordo el dia que la mare em va dir que els reis eren els pares. Quina decepció ! Val a dir que aquella decepció es va barrejar amb una certa consciència de convicció, d'entendre la vida d'una altra manera i, l'afirmació de dir: Veus ? No podia ser d'una altra manera !, ara ho entenc !, es va instaurar en mi. Vaig tastar, aleshores, la maduresa i crec que la innocència es va mantenir latent en mi. Després, va venir la decepció dels meus pares i més tard vaig baixar del pedestal la meva germana gran. Innocència perduda i soterrada en un racó molt profund del meu cor.

Fins que em vaig enamorar i vaig adonar-me de la mirada d'amor que hi ha en mi, dels ulls que enfoquen la màgia de la vida, de la part de mi que pot sentir els colors i la música del silenci, pot olorar les paraules i la forma de les flors i pot  veure més enllà de la raó. Així, vaig recuperar finalment aquella innocència emmascarada per la decepció  i la màgia va entrar de nou a la meva vida i aquesta vegada sense reis, sense pares i sense cap objecte extern a mi a qui responsabilitzar d'aquell amor que sóc capaç de sentir, olorar, veure i tocar. 

Gràcies, innocència, per formar part de mi.

Gràcies, inconscient, per fer-me topar amb situacions i persones que em traïcionen, em fan abaixar el cap i buscar la confiança en mi.

Gràcies conscient, per mostrar-me el record d'aquella màgica innocència que un dia va viure en mi i  mostrar-me també la decepció de la traïció, per fer més madura la meva innocència.

I ara, que la traïció ha encongit tant la meva ànima, necessito força per tornar a aixecar el cap i caminar de nou. Em calen senyals de fora per tornar a confiar en el món i en els altres. Ara sí necessito enfocar un xic l'amor i la confiança que existeix fora de mi.

A les meves iaies, que al cel siguin

23/04/2015- Sant Jordi

Avui, Sant Jordi. Paradetes de llibres i roses vermelles sota el sol que il.lumina el dia. Noto l'amor dins les meves entranyes i supura a través de la meva pell, com si volgués sortir cap a fora i regalar-lo a la vida.

Sento l'amor dins meu com si fos una cola que uneix els trossets de la meva ànima, partida fins avui, i no deixa cap espai buit. Respiro aquesta unió, que em transporta a la meva essència, la més pura i blanca, la més transparent, autèntica i vertadera. Connecto amb la Pau, l'Amor, l'Alegria i des de les meves espatlles, que ara noto destensades i amb la seva màxima amplitud, em sé lliure i projecto una rosa blanca, la meva rosa de la diada d'avui.

Em recordo de les meves àvies, la iaia Esperança i la iaia Àngela, al cel siguin. Agraeixo la seva herència, el llegat que m'han deixat com a dones que han estat i que jo porto, impregnat a les meves cèl.lules i explicat a la meva història de vida. Amb aquesta rosa blanca, iaia Esperança i iaia Àngela, absorbeixo ara, la vostra força, valentia, la vostra vulnerabilitat i la vostra tendresa. Sento la ràbia dins al meu cos, la ràbia que amaga el vostre dolor, i l'acciono amb la més tendra de les intencions. Començo a entendre les instruccions de la meva vareta i vull convertir la meva venjança en Amor. Aquesta és la meva arma, la més poderosa, la que vull utilitzar. El desamor ha estat el meu fantasma, fins avui, present al llarg de tota la meva vida, i una vegada li he mirat els ulls i l'he pogut acceptar, abraçar i estimar, l'Amor ha entrat de nou dins meu, deixant al descobert la meva essència i ajuntant els trossets de la meva ànima.

Certesa de ser observant el trencaclosques del meu passat, sentint pau i una harmonia que s'assembla a la il.luminació, a la llum blanca que desprèn la meva rosa blanca, al color blanc dels pètals que la formen.

Ploro, avui, el vostre dolor i faig ús de l'agressivitat per tirar endavant i vèncer, actuant amb la tendresa i des de la tendresa amb què m'heu cuidat a mi i als meus pares. Gràcies per ensenyar-me a estimar així, gràcies per sentir el vostra amor dins meu. Gràcies per ensenyar-me a estimar la meva nena interior i a la dona amb què m'he convertit.

Una abraçada immensa a les dues !!

Us estimo !!

Per vosaltres, que m'heu donat la vida

Sembla que era ahir, quan m’acaronaves dins el bressol, em miraves amb ulls d’enamorada i somreies lleument, només marcant en els teus llavis una línia mínima per expressar un somriure de fons trist. Darrera aquesta expressió s’amagava una lluita interna i m’arribava la música dels teus pensaments, que de tant en tant deixaven anar la culpa que oprimia la teva ànima i apagava el teu somriure. Convertien els teus ulls en por i pànic pel què senties i per tot allò que amagaves. I jo, afamada per la teva mirada d’amor i aprovació, et mirava i reia, esperant que el teu amor cap a mi, incondicional, pur i transparent, no s’apagués mai. Volia revifar la flama d’aquell amor que em projectaves a vegades, volia que sentissis l’escalfor de la meva ànima, encara pura i verge de tot mal, de tota por, de tot dubte i de tota desconfiança. De tant en tant em cantaves amb veu quasi tremolosa, com si volguessis guardar un secret per sempre més, com si lluitessis amb aquella part de tu que no es volia deixar descobrir i intentava que no se t’escapés cap paraula que el pogués delatar. I de sobte desapareixies del meu davant per lidiar amb els teus pensaments i amb la teva emoció de rebuig, de no ser capaç d’estimar-me i voler-me del tot.

El teu cor, aleshores, estava ocupat amb altres amors, altres enamoraments, i jo et feia nosa. Jo no formava part dels teus plans i embrutia les pàgines del llibre de la teva vida. Volia el teu amor i, tot i saber-me estimada, la teva expressió, la teva mirada i la teva veu denotaven en l’aire els teus pensaments de no voler-me i no desitjar-me. El contacte amb la teva pell  m’emborratxava de la teva història fins a dipositar-la i marcar-la dins el meu cos, aleshores innocent i estèril.

Absorbida pel teu secret, vaig anar deixant de ser un bebé i vaig fer-me una nena. No puc negar que m’estimaves, que estaves orgullós de mi i que em sentia aprovada per la teva mirada. No puc negar tampoc l’entusiasme que desprenies quan estaves prop meu i que jo reconeixia en tu i penso que tu en mi. M’inspiraves un amor incondicional, ganes de viure i certesa de ser i existir. Em feies de mirall de tot lo positiu que he recollit de mi, i de tu. Em sento profundament agraïda per això.

I aquella nena es va anar fent gran i va topar amb la vida, amb els altres i amb ella mateixa. Es sentia desproveïda d’aquell amor que sempre havia anhelat i que s’havia quedat a mitges. Continuava buscant aquella atenció i aquell reconeixement fora de si mateixa, en el altres i en els jocs de la vida. Buscava, sense èxit, tot allò que li havia mancat un dia, i més enllà dels horitzons de la realitat, encara somniava que aquell  amor podia ser possible i esdevenir cert.

Fou després de moltes lluites internes i de caminar vides que no eren les seves que ho va comprendre. Va deixar d’aferrar-se al desig de ser estimada pels altres i es deixà anar a la Mort de tot allò que havia construït amb els seus somnis, i així sorgí a la Vida, nua, feble, vulnerable. I amb la força de la confiança que un dia va tastar, va fer un pas cap al camí de la llibertat, i un altre, i un altre, i així fins avui.

Ara camino sobre els fils que porten a l’Autenticitat, conscient de cada passa que el meus peus dibuixen, atenta als fils on les meves mans s’aguanten i confiada en el que els meus ulls veuen, enfocats per l’essència de la meva ànima. Ara, obro el cor a viure’m com jo sóc.

Gràcies, mama, gràcies, papa.

Us estimo !

Harmonia

(Escrit el dia 02/02/2015)

S'aixeca un nou dia. Avui m'he despertat d'hora i encara hi ha les estrelles. Sento que tot està al seu lloc i noto la pau dins meu. He integrat el meu passat i de sobte sento que desperto a la Vida i la celebro, amb tot allò que m'ha dolgut, no m'ha agradat i m'ha fet plorar i reaccionar inconscientment. 

Abraço la tristesa, el dolor, la incomprensió, la ràbia, la vulnerabilitat, la pèrdua i em despullo davant meu i davant la vida, traient-me cada un dels vestits amb els que he caminat fins ara. Ja no tinc vergonya de mostrar-me tal i com sóc i ja no em fa por viure i no em fa por l'Amor.

Sé que tot passa quan ho necessito, sé que la terra em proporciona el que em cal i sé que l'univers em guia per escollir els camins que em toca caminar.

Els meus morts ja descansen amb pau i, després de tant temps de viure amb el seu patiment, em sento amb força per viure, i, sense tot allò que cridava per sortir a la llum, em visc lliure i alliberada, em sé filla de la terra i filla de l'univers, filla del sol i de la lluna.

Escric una altra història, ara, i ballo al ritme dels tambors, per arribar al cel, i amb el ritme celestial, que em porta a la  terra. I així la terra i el cel s'ajunten, després de transitar el mar de les emocions, que em portarà a l'horitzó infinit.

Em preparo per un nou dia que comença, amb confiança i alegria, acceptant que tot el que rebi em pertany i obrint les mans per recollir tot allò que he sembrat.

M'adono que la broca del rellotge està avançant i em marca els passos que cal fer per preparar-me i anar a la feina.

Que tingueu un bon dia !!!

La tendresa

Voldria abraçar-te i donar-te un trosset de la tendresa que m’ajudes a fer créixer dins meu. Voldria acariciar-te suaument i descobrir les sensacions que m’aporta el teu cos i esbrinar l’experiència del contacte del teu cos amb el meu.

On ens portarà la tendresa ?

Potser s’aliarà amb la passió i aquesta aliança ens portarà a una explosió de focs artificials d’una bellesa infinita.

Potser ens portarà a la passió més salvatge i la tendresa desapareixerà, poc a poc, asfixiada i cremada per l’incendi d’aquest contacte.

Potser ens portarà al seu palau i la nostra unió la multiplicarà i farà créixer estrelles d’amor, que es dibuixaran dins nostra i fora de nosaltres, ocupant tots els cels de tots els mons.

Potser ens portarà a separar els nostres cossos i a renunciar a donar vida a la passió, la tendresa i l’amor i, tallant qualsevol vincle que pugui sorgir, tornarem a la individualitat i a la introspecció. Què esculls ?

Sota l'olivera veig l'Amor

Sota aquesta olivera crido el teu nom i et faig present en mi, dins aquest meu espai on tot hi cap i on els meus desitjos viuen amb força i es fan reals i verdaders. L’escalfor del sol, que banya el meu cos, m’ajuda a sentir-te més a prop, clar, transparent, pur...

  

Al teu costat m’emborratxo i flueixo, volo, visc intensament i respiro amb la vida, i respiro de tu. Projecto i imagino que ens lliga un fil invisible que connecta els nostres cors i les nostres ànimes es saben juntes i acompanyades.

Penso que ens uneix un vincle d’amor pur i la nostra relació, governada per la llibertat i dibuixada per la negociació i l’entesa, omple d’esperança la meva vida i dilueix la sensació de soledat i incomprensió que sovint es fa present en mi.

Perquè quan ets present en mi m’endinso en el teu palau, on hi regna  l’Amor, i aquí em converteixo en tu, Amor.  L’ alegria i l’èxtasi cobreixen la meva existència i, fora de les muralles de la por, em visc amb pau i tranquil·litat, sentint i vivint qui sóc.

Sortir del teu palau i treure’m el teu vestit em connecta altra vegada a aquesta vida feta de laberints de pors i dubtes. Sovint em cal temps per recuperar-me de la teva ressaca i transmutar les emocions que sorgeixen a la sortida del palau. Altres vegades puc sentir-te intensament després de sortir de tu i estendre’t més enllà de mi i de tu.

La meva ànima anhela que un dia et vesteixis i sorprenguis la meva quotidianitat. M’agradaria trobar-te i projectar-te damunt el món, tu amb el teu vestit i jo amb el meu.

Vull viure de tu, viure amb tu i viure’m a través de tu. Vull fabricar-te dins meu i fer-te viure fora de mi. Qui sap si les meves projeccions algun dia deixaran el món eteri per ser i esdevenir fora de mi. Qui sap si podrem donar-nos les mans i fer junts els camins de la vida. Tu, jo, nosaltres...