Sembla que era ahir, quan
m’acaronaves dins el bressol, em miraves amb ulls d’enamorada i somreies
lleument, només marcant en els teus llavis una línia mínima per expressar un
somriure de fons trist. Darrera aquesta expressió s’amagava una lluita interna
i m’arribava la música dels teus pensaments, que de tant en tant deixaven anar
la culpa que oprimia la teva ànima i apagava el teu somriure. Convertien els
teus ulls en por i pànic pel què senties i per tot allò que amagaves. I jo,
afamada per la teva mirada d’amor i aprovació, et mirava i reia, esperant que
el teu amor cap a mi, incondicional, pur i transparent, no s’apagués mai. Volia
revifar la flama d’aquell amor que em projectaves a vegades, volia que
sentissis l’escalfor de la meva ànima, encara pura i verge de tot mal, de tota
por, de tot dubte i de tota desconfiança. De tant en tant em cantaves amb veu
quasi tremolosa, com si volguessis guardar un secret per sempre més, com si
lluitessis amb aquella part de tu que no es volia deixar descobrir i intentava
que no se t’escapés cap paraula que el pogués delatar. I de sobte desapareixies
del meu davant per lidiar amb els teus pensaments i amb la teva emoció de
rebuig, de no ser capaç d’estimar-me i voler-me del tot.
El teu cor, aleshores, estava
ocupat amb altres amors, altres enamoraments, i jo et feia nosa. Jo no formava
part dels teus plans i embrutia les pàgines del llibre de la teva vida. Volia
el teu amor i, tot i saber-me estimada, la teva expressió, la teva mirada i la
teva veu denotaven en l’aire els teus pensaments de no voler-me i no
desitjar-me. El contacte amb la teva pell
m’emborratxava de la teva història fins a dipositar-la i marcar-la dins
el meu cos, aleshores innocent i estèril.
Absorbida pel teu secret, vaig
anar deixant de ser un bebé i vaig fer-me una nena. No puc negar que
m’estimaves, que estaves orgullós de mi i que em sentia aprovada per la teva
mirada. No puc negar tampoc l’entusiasme que desprenies quan estaves prop meu i
que jo reconeixia en tu i penso que tu en mi. M’inspiraves un amor
incondicional, ganes de viure i certesa de ser i existir. Em feies de mirall de
tot lo positiu que he recollit de mi, i de tu. Em sento profundament agraïda per
això.
I aquella nena es va anar fent
gran i va topar amb la vida, amb els altres i amb ella mateixa. Es sentia
desproveïda d’aquell amor que sempre havia anhelat i que s’havia quedat a
mitges. Continuava buscant aquella atenció i aquell reconeixement fora de si
mateixa, en el altres i en els jocs de la vida. Buscava, sense èxit, tot allò
que li havia mancat un dia, i més enllà dels horitzons de la realitat, encara
somniava que aquell amor podia ser
possible i esdevenir cert.
Fou després de moltes lluites
internes i de caminar vides que no eren les seves que ho va comprendre. Va
deixar d’aferrar-se al desig de ser estimada pels altres i es deixà anar a la
Mort de tot allò que havia construït amb els seus somnis, i així sorgí a la
Vida, nua, feble, vulnerable. I amb la força de la confiança que un dia va
tastar, va fer un pas cap al camí de la llibertat, i un altre, i un altre, i
així fins avui.
Ara camino sobre els fils que
porten a l’Autenticitat, conscient de cada passa que el meus peus dibuixen, atenta
als fils on les meves mans s’aguanten i confiada en el que els meus ulls veuen,
enfocats per l’essència de la meva ànima. Ara, obro el cor a viure’m com jo
sóc.
Gràcies, mama, gràcies, papa.
Us estimo !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada