Desperta

Tot just començava a despertar.

Encara tenia la sensació d'haver mort, durant un temps.

Ja havien passat 19 anys, des d'aquell solstici d'estiu en què va morir el seu pare.

No sabia ben bé què li havia passat però semblava que la seva ànima havia marxat amb ell, lluny de la vida.

El seu cor, però, encara bategava i les seves cames caminaven, arrossegant els peus i sense saber on volien anar.

Tot era fosc i la seva ment es feia més i més confusa i es tornava foscor dins la mateixa foscor.

La seva mirada es perdia en mons paral.lels d'on no en podia sortir.

La nit fosca de l'ànima l'havia engolit i s'havia emportat la seva voluntad, la seva essència i l'esperança de veure llum, de nou.

Un hivern glaçat i etern, que li congelava el moll dels ossos.

Ara, tot havia passat i ja renaixia una altra vegada, després d'haver viscut la mort. La seva ànima havia tornat i ocupava el seu cos de nou, amb més força que mai, amb una voluntat serena i agraïnt enormament poder ocupar el seu cos.

Cos, ànima i esperit despertaven alhora, estimant la vida com mai abans l'havien estimat.

Es va parar un moment per parlar amb l'univers:

"Avui, ara i aquí, deixo anar el meu passat i totes les experiències viscudes des de la insconsciència, durant tot aquest temps.

Deixo anar, amb molt d'amor i agraïment, la incomprensió i totes les emocions, pensaments i accions que se n'han derivat.

Tanco la porta a tota foscor que interfereixi en el meu procés evolutiu i m'obro a viure des de la llum, amb la llum i per la llum.

M'obro a l'amor i a què borri qualsevol memòria de dolor i patiment en tots els meus cossos.

Que així sigui, així és, fet està. Gràcies, gràcies, gràcies !"

Es sentia en pau, de debó i immensament agraïda de sentir el gran Amor d'aquella manera : clar, transparent, imponent i fluid.

I aleshores, estimant-se com mai va mirar al cel i va dir:

"Us dic adéu, papa, Lluc i a tu també, Marc.

Adéu i gràcies.

Us deixo anar, amb un amor infinit sentint l'espai que ens uneix en compartir-lo.

Descanseu en pau.

Ara sí, dóno i rebo aquest gran Amor.

Gràcies, gràcies i gràcies. "

Potser sí el seu despertar havia estat lent però havia valgut la pena.

S'adonava de com n'havia estat de difícil i de la sort que havia tingut de trobar senyals que l'havien ajudat a retrobar el seu camí.

Els tres homes per qui sentia un gran amor se n'havia anat abans d'hora. Massa aviat, per ella.

Aleshores, va recordar-se d'ell.

Sí, l'havia ajudat molt a trobar el camí del despertar. Segurament més del que ell es podia imaginar. Molt més.

S'havien conegut enmig de zeros i uns i a partir d'aleshores la vida d'ella va començar a esdevenir més rebuscada i intensa del normal. Com si tot d'una, la vida li manés la pressa per anar assolint lliçons que quedaven per repassar.

No va pensar-s'ho ni un segon més i es va aturar un moment i li va dir:

"Et dic hola, O.

Gràcies, gràcies i gràcies.

Encara que no sé gaire res de tu tot i que sempre t'he sentit molt aprop.

Gràcies per ser-hi, O.

Potser siguin els zeros i uns, potser les sincronicitats que em feien enfadar, a vegades, i marxar corrent o potser allò que em passa quan em sembla que les nostres ànimes parlin.

Sigui el que sigui vull que sàpigues que has estat important per a mi, tot aquest temps i em sento molt afortunada i agraïda per haver-te conegut. Important no només amb el que et dediques, que també.

Una abraçada de cos i ànima per a tu i molt bones vacances !"

Ja desperta, va somriure, feliç.

Res em separa de tu

Avui, ja res em separa de mi.

El silenci s'ha fet present i engalana la meva existencia d'un ritme constant i harmònic que fa fluir el meu esperit entre la joia i l'alegria, la pau i la tranquil.litat.

Un fil invisible em nutreix de tendresa i em guia a la puresa de l'amor, la que he enyorat des del principi dels principis.

Des d'aquí tot és més fàcil.

No hi ha tensió, no hi ha pressa.

Des d'aquí les neures es fan dèbils i no es resisteixen a viure, ni tampoc a morir.

Em vesteixo amb la tendresa, la puresa de l'amor, l'alegria, la pau i la serenó.

Em maquillo amb un silenci harmònic que es fa música.

I saps ?

Avui, tampoc res em separa de tu.

Estic feliç de la teva existència !

Gràcies, gràcies, gràcies !

La Vida em parla de tu

Encara t'estimo.

Fins i tot t'estimo més que abans.

I la Vida...

...la Vida sovint em parla de tu.

Ho fa quan estic despistada i entretinguda, quan les ganes de veure't, abraçar-te i estimar-te descansen, mig adormides.

I aleshores arriba.

Arriba el missatge, clar i transparent, en forma de senyal i amb aquell llenguatge amb el qual la Vida em parla de tu des de fa temps.

I torno a desitjar fer ús de la impulsivitat i venir-te a veure.

Desitjo apropar-me a tu i trencar qualsevol distància que ens separi per mirar-te als ulls, abraçar-te i estimar-te.

Aleshores sorgeix la por i tot de dubtes sobre mi i sobre tu, sobre la Vida, el fet d'estimar i el desitjar.

El desig i la impulsivitat s'ofeguen enmig de pensaments que busquen anul·lar els sentits.

Em torno a despistar i tinc la sensació de que t'he deixat anar, tot i estimar-te.

I m'entretinc un temps més ballant, estimant i abraçant allò que em fa feliç de debò.

I quan la Vida em parla de tu, de nou, m'adono que no t'he deixat anar del tot i se'm fa difícil imaginar-me construir un nosaltres si no és amb tu.

Sí, la Vida sovint em parla de tu.

I sí, jo encara t'estimo.

Fins i tot t'estimo més que abans.

Quan la nit m'abraça

Quan la nit m'abraça dolçament,
puc mirar els monstres que, amb la por, he dibuixat.

Aleshores obro els ulls i els miro, de prop.

I la nit m'abraça de tu, de nou,
i s'encén la flama del meu cor
per desfer els trossets de gel que encara guardo.

I ploro d'alegria en notar la teva càlida presència,
que m'ajuda a mantenir oberts els meus ulls
i a notar l'alè de la vida.

Gràcies !

El camí cap a nosaltres

S'acabava l'any, i com sempre en aquestes dates, feia una mena de balanç de tot allò que havia viscut aquells últims dotze mesos.

Sens dubte, havia estat un temps de deixar anar tot allò que no li pertanyia i que s'havia cregut seu, en moments de ceguesa.

Deixar-se morir i sortir de l'inèrcia que l'esclavitzava per llançar-se al buit, al no-res, a universos d'infinites possibilitats, i, renàixer una vegada i una altra a realitats no pautades. Així ho havia après a fer.

Era capaç de riure i de plorar davant totes aquelles neures que s'havia empascat per a fugir d'aquell dolor que no sabia com suportar.

I quantes veritats s'havia inventat per escapar de la seva realitat !

I quantes fantasies havia imaginat creant la vida que ella volia !

Tot just comprenia la força d' aquelles fantasies imaginades, que, inevitablement, es materialitzaven, dia a dia, poc a poc, amb la mateixa perseverància amb les que les havia creat, seguint la pulsió de vida.

I continuava deixant-se morir per renàixer, alliberant-se d'aquells pedaços de vida que no eren seus i sentint com la força de la seva essència habitava, cada vegada més, el seu cos i s'expressava amb cada un dels seus sentits i els seus actes.

Un canvi de vida, després de deixar anar les resistències a deixar aquelles parts d'ella mateixa que encara li costava una mica abandonar perquè s'hi havia constuit trossets de la seva identitat.

Es va parar un momentet i va recordar l'ahir, a través d'una nostàlgia serena.

***

"I es va deixar portar en aquell temps en què intentava fer-se la forta. Va aprendre a amagar-se sota cuirasses cosides depresa i a escatimar somriures; s'empassava llàgrimes per ofegar plors i només es deixava seduir per una racionalitat rígida i estricta que anul·lava qualsevol emoció que es comencés a intuir.

I així sobrevivia, mirant endavant, sense girar-se, esforçant-se per respirar l'alè de la vida i disfressant la seva feminitat amb bates d'estar per casa i vestits de diumenge.

La seva tendresa s'havia barrejat amb un marcat instint maternal que eclipsava qualsevol altra acta d'expressió de dona i l'agressivitat s'havia tornat rància, agria i sense força. També havia desterrat, de la seva llar, tot coneixement intuïtiu que li pogués obrir els ulls a noves maneres de viure.

I així ho va saber fer. Va relegar el poder d'allò femení a rols imposats que l'encadenaven a dansar formes creades per altres i la desproveïen de qualsevol creació pròpia.

Fins i tot aquells cuinats, que en silenci, preparava, amb un davantal tacat d'oli roent, estaven exempts de qualsevol ingredient que no fos provat abans per altres. Mancats de qualsevol inspiració genuïna...

I enmig d'aquells actes, que naixien de premisses de dona imposades, a vegades es permetia jugar a imaginar altres quotidianitats, en les quals podia expressar-se del tot, amb moviments propis i autèntics, que sortien sense pensar, des del fons del seu cor...

...I aleshores es desfeia el monyo, es deixava caure els cabells llargs sobre les espatlles, feia un petit i enèrgic moviment amb el cap, per alliberar-los i s'emmirallava, buscant sentir la força d'aquella feminitat reprimida i censurada que, a través de la seva mirada, existia amb força i es podia copsar fàcilment.

Després, s'anava despullant, poc a poc, d'aquells vestits de diumenge amb els quals s'havia tapat durant tant temps. La seva pell, suau, començava a descobrir-se i a mostrar-se a tots els sentits i aquells moviments, que la seva ànima anhelava dibuixar, començaven a manifestar-se amb totes les parts del seu cos, sensuals, lleugers, naturals, dolços, salvatges...

I aleshores, embriagada pel seu ser, apretava fort els peus contra el terra, com si volgués plantar arrels i espargir la seva essència més enllà de la superfície terrestre, just allà on neix la vida.

Quan es sentia arrelada de debò movia les caderes, i després el tronc i, continuava, dibuixant formes boniques en l'aire, com si fossin prolongacions dels seus braços i les seves mans. Prolongacions de la seva essència més pura que ara espargia, encara més, per damunt del seu cap.

I es deixava ballar una estona, notant aquella tendresa autèntica que l'apropava a altres formes d'estimar-se i d'estimar. Alhora, notava, dins les seves entranyes, una mena de força en forma d'agressivitat que s'expandia per la resta del seu cos i es barrejava i s'unia amb aquella intensa tendresa. I respirava profundament per barrejar aquelles dues forces i unir-les fins a sentir que es convertien en una.

Es vivia així una estona, imaginant-se una vida on pogués expressar la seva essència com ella volia, lluny d'aquelles normes que dictaven com havien de ser els homes i les dones, lluny d'aquella manera de funcionar que sentia tant allunyada del què li dictava el cor."

***

No li havia estat gens fàcil trencar amb creences heretades que venien d'aquells temps antics en què lo masculí i lo femení semblava que es vivien dividits, però inevitablement, i seguint les lleis universals, s'unien per una atracció d'amor. Sí, amor, però cec.

Estava molt agraïda al seu germà bessó, en Lluc. 
Amb ell havia experimentat el vincle d'amor més pur que ella mai hagués viscut i encara el recordava. Per això ella l'havia pogut imaginar tantes vegades, aquell vincle, i sempre havia tingut un impuls intern de buscar-lo.

Van viure 3 mesos dins l'úter matern, plegats, temps suficient per integrar el record d'aquella presència plena d'amor en cada cèl·lula del cos d'ella. Després en Lluc va deixar el seu cos físic i va morir, deixant una empremta de pèrdua i separació dins cada raconet de l' embrió que es continuava gestant, en forma d'ella.

Potser allò masculí l'havia acompanyat sempre, dins seu, en forma de memòria corporal.

Igualment com aquella empremta d'amor pur i incondicional, un amor entre dos iguals on cap dels dos guanya i cap dels dos perd.

I també el record d'aquella pèrdua que li va encongir el cor i l'avisava amb forma d'ansietat generalitzada cada vegada que l'amor tocava a les portes de la seva existència, a través dels sentits.

Poc a poc havia anat atenent les ferides d'aquella experiència amb allò masculí i amb allò femení i es vivia en pau entre aquestes dues forces.

Ara les integrava i es sentia mereixedora d'estar viva, acceptant i gaudint la seva feminitat, comprenent la relació que havia establert amb allò masculí i honrant a tots els seus ancestres, homes i dones per igual, perquè gràcies a ells i als seus actes li havia arribat la vida.

L'amor cec l'havia portat fins aquí i, fent balanç de la seva vida, s'adonava que tancava una etapa molt important de la seva existència i sentia que ja no li calia buscar més aquell amor fóra d'ella mateixa ni tampoc fantassejar-lo cegament.

Molt bones festes !!

Desitjo que l'amor neixi dins els vostres cors !!

Naufragi

Aquesta història està basada en un somni real, un somni d'aquells que es donen quan dormim.

És clar que també podria haver estat inventada i, fins i tot, imaginar que ha passat de debò.

Fa uns 15 dies em vaig adormir al sofà i em vaig despertar passades les 2 h de la matinada. Sort del mòbil ! Em va avisar de l'arribada d'un correu electrònic i així em vaig despertar i vaig poder continuar dormint, però al llit !... s'hi està molt millor !

I cert que fou una sincronicitat molt bonica, tot plegat, perquè el contingut del mail que em va despertar tenia molt a veure amb el què estava somniant. Però aquesta és una altra història...

El recordava perfectament.

Era un somni d'aquells que sembla ben real, com si aquella vivència l'hagués experimentat de debò.

Somniava que la ciutat on visc estava totalment inundada i de cop i volta em trobava nedant per un carrer del centre amb la sensació d'estar molt cansada i de que feia estona que m'esforçava per sobreviure, enmig d'aquelles aigües. Per sort, em faltava poc per arribar a una casa en concret, a on m'agafaria a una finestra, que no havia estat coberta per l'aigua, i finalment descansaria.

La meva ment havia dibuixat el recorregut que em permetria sobreviure. Si ho feia així, me n'en sortiria! aquelles accions eren les que tenien més possibilitats d'èxit, en aquells moments.

Em faltaven poques braçades per arribar al meu destí i ja començava a assaborir l'alegria de viure, després de l'esforç per a sobreviure. De sobte vaig sentir el soroll d'una barca, que es movia tranquil·lament per sobre les aigües.

La persona que portava la barca m'observava i jo continuava nedant, intentant que aquella situació no em desviés del meu objectiu: ho tenia tot planejat i qualsevol estímul que em distregues, era percebut, per a mi, com un obstacle que feia perillar la meva vida. La meva supervivència depenia de com gestionava les meves forces en aquells moments, en cada braçada, i creia que no em podia permetre cap distracció.

I encara que no m'acabés de convèncer, la realitat era que la vida m'havia posat davant una barca i algú dins que m'observava.

Era obvi que l'escenari havia canviat, i molt ! Aquell pla d'acció que veia tant clar com a la única opció per a sobreviure, de sobte deixava de tenir la mateixa validesa: ara a l'escenari hi havia més opcions per escollir com satisfer el meu instint de supervivència a aquell naufragi.

En qüestió de segons vaig adonar-me de la por que em feia, aquella nova situació. La barca i el seu tripulant, com podrien interferir en el meu objectiu per a sobreviure ? col·laborarien amb mi o potser m'ajudarien a no assolir-lo ?

S'obrien nous camins i opcions diferents.

Nedar fins la finestra de la casa per a salvaguardar la meva vida, tal i com havia previst inicialment, sense dependre d'altres,

o bé,

abandonar-me al salvavides de la confiança i confiar la meva vida a aquella embarcació, sense comptar amb el meu pla inicial ?

Dubtes, pors, direccions oposades, interrogants que portaven a laberints sense sortida. Pols oposats, lluites sense fi per abastar el sobreviure o el morir, el confiar o el desconfiar, l'esperança o la desesperança, el blanc o el negre...

Em vaig despertar quan encara no havia arribat a lloc i em trobava inundada de pors i dubtes en relació a aquella barca, el seu tripulant i quin seria el pla d'acció amb més èxit per aconseguir el meu objectiu.

Ara m'adono que si situació hagués estat real i no un somni crec que el meu instint de supervivència m'hagués portat a pujar a la barca deixant de banda qualsevol anàlisis estratègic i oblidant la finestra d'aquella casa a on volia agafar-me per sobreviure i recobrar l'alè de la vida.

Sort que només era un somni i no m'hi anava la vida !

Imagino que ho torno a somniar i pujo a la barca per viure l'experiència de navegar pels carrers de la meva ciutat !

Viure i morir, confiar i desconfiar, esperança i desesperança, blanc i també negre...

T'estimo..., No t'estimo...

T'he dit mai que t'estimo ?

Em penso que sí...

Tot i això t'ho dic, ara:

T'estimo perquè m'inspires i perquè m'ajudes a notar papallones a la panxa.

Perquè em fas somriure cada dia i fas més plaent la meva existència i el meu caminar.

T'estimo perquè tinc ganes de llançar-me als teus braços, deixar que tu també et llancis sobre els meus i caure al buit, dins els teus ulls, fins a l'infinit de les nostres mirades.

T'estimo perquè tinc ganes de sentir la teva veu, notar el tacte de la teva pell i caminar al teu costat mentre xerrem amb mirades, paraules i silencis.

T'estimo perquè per a tu ho vull deixar tot: deixaré, no només els murs que he construït per a protegir-me de l'amor sinó també aquells escuts que he fabricat per a defensar-me'n.

T'estimo perquè m'ajudes a confrontar-me amb allò racional que hi ha en mi i creo noves possibilitats que neixen del sentir.

Sóc feliç mentre t'estimo i vull viure'm al teu costat per fer més Gran la Meva Existència.

T'ESTIMO, NO T'ESTIMO ..., T'ESTIMO !!!

Maria

PD: M'estimes, No m'estimes..., M'estimes... !!!