Em rendeixo

Saps, papa ?

Ahir vaig fer un drama. 

Vaig plorar molt i em vaig posar molt contenta. Una gran actuació !

Gràcies per ajudar-me a fer de mi una artista. Recordes que ens dèies artistes, a mi i a les meves germanes ? Em penso que jo m'ho vaig creure una mica !

Doncs ahir vaig fer un drama amb totes les de la llei. No em va veure ningú, quan plorava. Ho vaig fer a la intimitat, just abans d'adormir-me, en aquell moment en què faig balanç del dia i del meu procés d'autoconeixement i descoberta. 

Vaig escollir un moment d'intimitat per a tu i per a mi, un moment de rendició total. 

M'agrada tant poder expressar els drames així, per fi ! 

No ho sabia fer, abans, i aleshores, en negar-m'ho, la meva vida sí que es convertia en un drama de veritat, un drama constant sense possibilitat de fer un final feliç.

I ara, que ja em permeto sentir aquestes emocions amb total llibertat, m'adono de com la vida m'ha ensenyat a fer-me mestra de les meves emocions. No saps com t'estimo, plorant-te ! T'estimo molt i m'estimo a mi també. I com de prop et sento, papa. Et sento en mi, més enllà d'aquest cos físic que sóc.

Aquest meu cos físic ja comença a riure, també. Quan l'he deixat plorar i m'he abandonat a un drama autèntic, puc notar com totes les meves cèl.lules comencen a ballar al so d'una melodia que les fa vibrar d'una manera agradablement diferent. Fins a la part més minúscula que les composa, tot es belluga amb una fluidesa que s'assembla al moviment de la meva ànima quan es fa present en mi. És una sensació agradable de veritat !

No sé quan tornaré a fer un altre drama per tu, papa.

Vull que sàpigues que apendre a plorar-te ha estat la millor medicina, per a mi, i també el millor aprenentatge, la clau per a viure de veritat.

Quantes veritats amagava la meva ràbia. I la teva, potser.

Reaccions que em costaven controlar i emocions contingudes per por a viure sense saber-ho fer.

L'abandonament, com a sortida.

L'abatiment per apagar aquell foc que em cremava per dins i m'anava consumint l'ànima, poc a poc.

Quantes raons amagava el meu dolor. I potser el teu, també.

Em sé feliç d'haver-me cregut que una altra opció era possible i escollir fer-me buscadora incansable de la Veritat.

Quants obstacles he perseguit, per saltar-los i deixar-los enrera..., i continuar..., caminant, corrent, saltant, arrossegant-me, ballant, volant, és igual. Sempre, continuar.

Quantes històries de confusió plena i secrets desordenats.

I quantes flors he vist obrir-se, rememorant moments de màxima harmonia, i recordant qui sóc.

Em rendeixo.

Deixo anar els fils. No tensiono, ja, més.

No em cal fer força per mantenir viu cap oposat, ara.

Tots els contraris són, ara, en mi, units per un camí de matisos diferents i difuminats amb color daurat.

Em rendeixo.

Ja tot és possible.

Gràcies, papa !

Quan vaig de "listilla"

Us ha passat mai que us heu adonat que aneu de "listillas/os" per la vida ?

A mi sí, moltes vegades.

 

I dóno les gràcies a tots els "listillos" i "listillas" que em vaig trobant pel camí i m'ajuden, amb el seu reflex, a recordar-me de la "listilla" que jo també sóc.

Aquesta polaritat meva em fa riure i me la miro des de l'ironia, sovint. Em sembla que també hi tinc feina amb aquest tema...

El cas és que avui tinc unes ganes boges de mirar aquest personatge que a vegades faig servir, i ja començo a riure'm de mi mateixa, quan el veig actuar.

 

Perquè, més enllà d'escenes que em pugui imaginar, veient-me actuar des d'aquesta posició, també tinc records molt clars d'espectacles reals que he protagonitzat últimament, des d'aquest rol.

I el pot contrari ? Quin seria ? Qui hi ha a l'altra polaritat ?

La tonteta ?, la que no s'entera de la peli ?, la innoscent ?, la pobreta ?, la que baixa de l'hort ?, la que està a la lluna ?...

 

Se m'acudeixen, ara, totes aquestes etiquetes...

Primer, però, vull parlar de la meva "listilla" i desplegar-ne totes les qualitats que m'inspira...

Val a dir que aquesta polaritat meva és com una arma de doble fil: a vegades actuo des de la "listilla" amb una innoscència totalment encegada, i se'm fa difícil saber, fins i tot per a mi, des de quina polaritat actuo. No m'imagino quin impacte deu representar per els altres !!

La "listilla" sembla saber-ho tot i entendre-hi de tots els temes. Es mostra segura d'ella mateixa, amb les idees clares, i sap el que vol i com aconseguir-ho. També pensa que els altres es fan els mateixos plantejaments que ella, essent capaços d'abarcar-ho tot, com ella. 

Té respostes per a tot i explicacions clares i consisses, d'aquelles que poden convèncer fàcilment. 

La seva seguretat pot intimidar, a vegades, i la força de la seva expressió pot eclipsar qualsevol plantejament que no vagi en la línea del seu, en aquell moment. Des de la "listilla" ara em dic: l'he clavat, el personatge! Ja el tinc ! Integrat en mi !!

 

I de la mateixa manera que s'atrapa abans a un mentider/a que a un coix/a, la "listilla"es pot posar en qüestió de segons de peus a la galleda. I ja hi som !... 

Prèsa per inseguretats i sentiments de desvalorització, passa a moure's ràpidament en terrenys contràris i, aleshores, em visc amb les etiquetes com les que he anomenat abans: la tonteta, la inadequada, la que baixa de l'hort i no s'entera de la peli, la nena pobreta, la que no se'n surt... Ni tant sols sóc capaç d'anomenar-la amb una única paraula...

 

Un moment que la "listilla" ho soluciona en un momet: en l'altra pol sóc la pobreta !... Tot em va en contra, ja t'ho deia jo que sóc "gafe", sempre em passen coses dolentes... Jo això no ho sé fer, no me n'ensurto a la vida, sempre tinc mala sort. Tots els altres en saben més que jo. Sóc un zero a l'esquerra..., i així, anar fent.

 

M'he quedat esgotada només d'escriure-ho. Uff, quin cansament !!!

 

A veure, que surti la "listilla" que hi ha en mi i entri en acció, siusplau, i em tregui d'aquest pou on estic a punt de caure..., estic sense piles...

Tinc sort que la "listilla" entra ràpid a l'acció i soluciona el que sigui, o això és el que sembla.

Ara, em trobo en aquell punt intermitg, el que està entre les dues polaritats: la "listilla" s'ha calmat una mica de tanta hiperactivitat que l'arrossega, i la pobreta s'ha espavilat per no caure en la desesperació i l'abatiment.

Quina tranquil.litat veure els dos personatges que hi ha en mi des d'aquest punt, on es neutralitzen les emocions i les cadenes que em fan viure els extrems.

Respiro profundament per integrar els dos personatge, observant-los des d' aquesta perspectiva, que m'ajuda a comprendre'm i a veure els diferents matisos del recorregut que segueixen els dos personatges. 

Veig el camí per trobar-se, en aquest punt del mig, on em visc amb equilibri i sóc, una mica més conscient, dels espectacle que vaig representant.

I entre polaritats, actúo, en el Gran Teatre de la Vida, on tots som, alhora, actors, tècnics de llums, tècnics de so i públic fidel.

Fent Gran la Meva Vida

Estimat diari:

Ha passat molt temps des del meu últim escrit, a l'època de l'adolescència.

Avui m'adreço a tu per dir-te que tanco un cicle molt important de la meva vida.

Estic contenta de veritat. Gràcies per haver estat al meu servei durant tots aquests anys.

Em penso que aquest és l'últim capítol que t'escric. La meva veueta interior m'ho diu... Ai, quina pena, no sé si ho vull... Creus que hi ha d'haver un últim capítol ? Ara dubto de la meva veueta...

Deixa'm pensar... No estic segura del tot de si vull que ho sigui... M'ho pensaré uns dies, d'acord ?

Del que sí estic segura del tot és que sento que m'he alliberat d'un patiment molt gran. Tu saps que he viscut coses que m'han fet patir de veritat. Al final ja no sé si n'havia fet un vici i tot, del fet de patir ! Quants drames que t'he explicat, oi ? I com que ningú m'escotava et tocava a tu aguantar totes les històries i els lius amb què em posava. Gràcies per la paciència, estimat diari.

Un tema molt important que he solucionat i que em fa molta il.lusió explicar-te és que amb la meva mare ja ens escoltem: jo l'escola a ella i ella m'escolta a mi. Semblava impossible, oi ? Això no vol dir que ens fem cas del tot (molt complicat això...) però hem aconseguit escoltar-nos i respectar-nos i n'estic molt orgullosa. Saps que no ha estat fàcil. I sí, hem aconseguit tenir una relació entre adultes, com la que jo sempre havia volgut. No sé perquè ens ha costat tant aconseguir-ho. M'he hagut d'anar posant molt seria i defensar el meu territori amb un to una mica autoritari, a vegades. I és que tenir les coses clares ajuda molt a aconseguir allò que vols o allò que ja no vols més i no estàs disposat a aguantar. Ara, quan la miro a ella i allò que tant em molestava d'ella, m'adono de com de prop estàvem una de l'altra...Em fa gràcia. A estones encara penso que no puc abaixar la guàrdia, no et pensis, però no m'esgota com abans.

Un altre tema del que estic contenta és que finalment he deixat enrere el dol del meu pare i tota la crisi que em va representar. La meva vida es va anar liant i liant i el dol va quedar bloquejat. Fins fa un any, més o menys, no el vaig poder desbloquejar del tot. Vaig fer una constel.lació familiar i vaig descobrir històries que mai m'hagués imaginat. Vaig entendre de seguida el perquè de la crisi tant forta amb la mort del meu pare i perquè no podia acabar de fer el dol. M'hi vaig quedar encallada i vaig comprendre perquè tant dolor i aquell bloqueig que no em deixava viure i tampoc plorar. Vaig sentir un alliberament tant gran !!

Ara, em sento com quan era nena, amb una força que em fa passar de tot i de res i sé viure i gaudir. Res té tanta importància com per a enfonsar-me i no poder gaudir de les coses petites de la vida i fer que la vida sigui gran. Estic contenta de veritat.

Ara entenc perquè t'he dit allò, abans. Vull dir allò que aquest seria l'últim escrit que t'escrivia.

Em sembla que et volia dir que era l'últim escrit que feia abans no aconseguís fer Gran la Meva Vida.

Així que pot ser que et torni a escriure amb capítols nous. M'ho diu la veueta...

Moltes gràcies per deixar-me expressar.

Deixa que et recordi...

Deixa que et recordi.

Vull sentir aquell amor una altra vegada.

Deixa'm recordar-te uns moments per saber-me viva del tot.

Jugaré amb la nostàlgia per fer-te present, de nou.

Ja no m'intimida sentir tant l'Amor,

he après a quedar-me'l i a jugar-hi.

Deixa'm viure'm amb tu uns moments i recordar-te,

dibuixar-te somriures i encendre la teva mirada amb els colors dels meus ulls.

Deixa'm imaginar-te en els meus somnis,

recuperar l'eco de la teva veu i sentir-me, sentin-te.

Deixa'm pensar-te i projectar-te dins el meu món.

Vull abraçar-te i caminar amb tu una estona.

Deixa que et recordi.

Vull sentir aquell amor una altra vegada, avui.

Un moment que respiro...

No puc parar d'escriure, avui. 

Idees i paraules es conjuguen per ser expressades, i , com la pols d'un estel fugaç, impregnen les meves neurones i la meva gola, de paraules. Fins i tot s'expressen en forma de gestos i expressions en el meu rostre i en el meu cos.

(Un moment que respiro...., ins, ex..., ins, ex...)

Si avui em veieu parlar sola, cantar, ballar, cridar o riure molt fort, no em feu cas. O sí ? Com vulguis...

Són moments de recollir i gestionar tants instants que m'inspiren. Maneres d'expressar la tensió que acumulo quan em sento posseïda per l' Amor, la Vida, l' Alegria, l' Èxtasi, el Tot...

Reaccions a passions desenfrenades que busquen manifestar-se.

(Un segon que torno a respirar...)

I em concentro en atendre el meu cos. No vull esparcir el meu entusiasme de qualsevol manera.

Inspiro la vida, exhalo a la vida fins que, poc a poc, em sé conductora responsable del meu vehicle, de nou.

Cos, emocions i pensaments tornen  a funcionar més o menys harmonitzats. El meu plà d'acció és, Ara, escoltar el silenci una estoneta i abandonar-me a sentir la meva presència. Aquella part de mi que no té pressa ni mandra per viure. Sé que, si em mantinc uns moments amb aquesta presència, el meu Ser ho agrairà. 

Ah, sí ! Ara recordo que avui soparé amb unes amigues i em sembla que riurem molt. Bé, em sembla no, ho sé segur. 

Un moment que Ara em respiro...

Despertar espiritual

Et recordo i somric, avi Joan. 

Amb la teva mort vaig experimentar el meu primer despertar espiritual, que jo recordi... 

Tenia 20 anys, aleshores. 

Fou un despertar conscient, dolç i serè, carregat d'una subtil veritat que s'atrevia a enderrocar tots el fonaments que, fins aquell dia, havia construït sobre la vida i la mort, la mort i la vida. 

Evidències de la realitat es desplegaven davant meu per obsequiar-me amb un coneixement intern que traspuava totes les parts del meu cos, fent ressonar la meva ànima, mig adormida, i deixava entreveure, tímidament, l'expressió de la meva essència. 

Els silencis es van tornar poesia, la música es vestia de tot allò que sempre havia anhelat, els colors pintaven formes ben definides i somriures interns, i, els sospirs feien eco dins aquell espai sagrat que naixia en mi. 

Recordo que un impuls intern em va moure a veure el teu cos, sí o sí. Volia despedir-me, despedir-lo, i sé que aquell dia vaig abraçar la teva ànima, captant la pau d'aquell somriure etern. 

De sobte, desaparegueren dubtes i incerteses, silencis i sorolls que encara no entenia. Interrogants sobre la vida i sobre la mort es fonien en segons, i naixien certeses d'estructura forta i segura, construïda a partir de la meva experiència. Evidències de la realitat. La meva realitat. 

I saps ? Aquell dia també vaig veure plorar el meu pare per primera vegada. Plorava com un infant i potser també com un adult que es recorda de la mort, veient-la de cara, i adonant-se de la fragilitat de la vida i la nuesa de l'ànima. 

S'iniciava la meva primera experiència espiritual, que no vull dir religiosa. Ni déus ni sants explicaven aquell coneixement intern. Ni teories científiques ni raonaments lògics justificaven aquell espai sagrat que experimentava i aquell coneixement intern, que em donava pautes senzilles sobre una nova visió de la mort i amb això de la vida. 

No va ser així amb la mort del papa, 3 anys després. 

La música es va fer soroll i els colors es feren foscos. Aigües tèrboles i onades que em feien naufragar emocions no resoltes. Paranys, obstacles, nits fosques i dies sense veure el sol. Somnis d'adolescent s'esmicolaven davant els meus ulls, plors ofegats i paralitzats per les pors... Dubtes, incerteses i nous interrogants, que m'ofegaven. 

Camins que esgotaven el meu cos, mort amb vida. Marioneta d'aquell destí que no era capaç d'acceptar, de plorar i de deixar enrere del tot. Res ni ningú fou capaç de consolar-me i jo no podia plorar. 

No em permetia mirar de cara al meu pare per dir-li adéu i gràcies. Incapaç de mirar-lo, adolescència partida, rabieta a la vida, i potser al, papa, per haver-me deixat en un moment molt important per a mi. 

Avi, em costava enfadar-me amb el teu fill, aquell a qui vaig veure plorar per primera vegada amb la teva mort. Com podia enfadar-m'hi !!?? 

He remogut cel i terra per desfer-me d'aquell camí de reaccions inconscients per trobar-me i sentir el meu Ser, de nou. Sempre he recordat aquell primer despertar, amb tu, i m'ha encoratjat a seguir endavant, buscant la meva essència. 

Avui sóc lliure d'aquest passat que m'ha encadenat i, mirant enrere, l'observo i ric en saber-lo, ja, lluny. 

I no puc evitar sentir uns certs aires de grandesa en recordar les històries viscudes que m'han fet despertar de nou, i integrar en mi allò de tu i del meu pare que us va quedar pendent. 

Aires de grandesa que accepto i abraço amb la tendresa més humil de saber-me part de tu, del papa i de tota la meva família de sang, aquells i aquelles a qui us he conegut i aquells i aquelles a qui no he conegut mai i formen part de la meva/nostra herència. 

Gràcies, avi Joan.

Maria

Llàgrimes de color diamant, per a tu

26/07/15

El meu cor, avui, batega amb força i deixa anar l'últim nus entortolligat de tristesa.

Es barreja amb una dolça i serena Alegria, deixant anar les últimes sanglotades que no em deixaven viure del tot. No ho sabia fer, sense tu.

Tanco les ales amb les quals he volat molt temps, buscant respostes per entendre perquè no podem caminar junts i buscant racons fora del temps i l'espai per unir les nostres ànimes, vivint l'Amor, de nou. Em deixo caure sobre la terra i sobre les petjades que els meus peus dibuixen, i cauen llàgrimes de color diamant, per a tu. 

Celebro la teva mort, una vegada t'he integrat en mi i després d'acceptar que em cal caminar sola, Ara, sense tu. Respiro des de molt endins del meu ser. I ploro. Ploro amb molta força i m'adono que sóc capaç de riure amb la mateixa intensitat amb què he començat a plorar. Però avui no vull riure. No em fa riure això. 

Dono espai a aquesta tristesa tant profunda que el meu cos està a punt d'expulsar. Noto desfer-se dins meu la primera tristesa que es va instaurar en mi i m'abraço amb força, plorant i sanglotant. Avui no em preocupa res, tot m'és igual, res té importància, sense tu i tot em rellisca. Només vull plorar per tu i per a mi, avui. 

Em permeto plorar-te per notar el gust salat de les meves llàgrimes. Deixa'm plorar, ho necessito.

Llanço al mar aquella moneda amb la que un dia vam jugar a cara o creu, i apareix el teu rostre davant meu, encoratjant-me i animant-me amb un somriure de pau que omple una mica aquest vuit que sento dins. 

Mirant l'horitzó, traspasso la porta de l'Alegria, serenament, integrant, poc a poc, tot allò que em dius i ja em comença a fer riure. Saps que tornaré a riure, em costa poc. Avui deixa'm plorar algunes llàgrimes, Ara i Aquí. 

Demà, quan les meves llàgrimes esdevinguin diamants obriré, conscient, les meves ales i ens trobarem de nou, en alguna banda de l'univers, vivint la màgia de l'Amor.

Ploro per a tu i per a mi i obro els braços per recollir una mica de la pols que la teva estrella encara m'envia. 

T'estimo des de molt endins i et trobo a faltar al meu costat. 

Una abraçada amb molta força.