Et recordo i somric, avi Joan.
Amb la teva mort vaig experimentar el meu primer despertar espiritual, que jo recordi...
Tenia 20 anys, aleshores.
Fou un despertar conscient, dolç i serè, carregat d'una subtil veritat que s'atrevia a enderrocar tots el fonaments que, fins aquell dia, havia construït sobre la vida i la mort, la mort i la vida.
Evidències de la realitat es desplegaven davant meu per obsequiar-me amb un coneixement intern que traspuava totes les parts del meu cos, fent ressonar la meva ànima, mig adormida, i deixava entreveure, tímidament, l'expressió de la meva essència.
Els silencis es van tornar poesia, la música es vestia de tot allò que sempre havia anhelat, els colors pintaven formes ben definides i somriures interns, i, els sospirs feien eco dins aquell espai sagrat que naixia en mi.
Recordo que un impuls intern em va moure a veure el teu cos, sí o sí. Volia despedir-me, despedir-lo, i sé que aquell dia vaig abraçar la teva ànima, captant la pau d'aquell somriure etern.
De sobte, desaparegueren dubtes i incerteses, silencis i sorolls que encara no entenia. Interrogants sobre la vida i sobre la mort es fonien en segons, i naixien certeses d'estructura forta i segura, construïda a partir de la meva experiència. Evidències de la realitat. La meva realitat.
I saps ? Aquell dia també vaig veure plorar el meu pare per primera vegada. Plorava com un infant i potser també com un adult que es recorda de la mort, veient-la de cara, i adonant-se de la fragilitat de la vida i la nuesa de l'ànima.
S'iniciava la meva primera experiència espiritual, que no vull dir religiosa. Ni déus ni sants explicaven aquell coneixement intern. Ni teories científiques ni raonaments lògics justificaven aquell espai sagrat que experimentava i aquell coneixement intern, que em donava pautes senzilles sobre una nova visió de la mort i amb això de la vida.
No va ser així amb la mort del papa, 3 anys després.
La música es va fer soroll i els colors es feren foscos. Aigües tèrboles i onades que em feien naufragar emocions no resoltes. Paranys, obstacles, nits fosques i dies sense veure el sol. Somnis d'adolescent s'esmicolaven davant els meus ulls, plors ofegats i paralitzats per les pors... Dubtes, incerteses i nous interrogants, que m'ofegaven.
Camins que esgotaven el meu cos, mort amb vida. Marioneta d'aquell destí que no era capaç d'acceptar, de plorar i de deixar enrere del tot. Res ni ningú fou capaç de consolar-me i jo no podia plorar.
No em permetia mirar de cara al meu pare per dir-li adéu i gràcies. Incapaç de mirar-lo, adolescència partida, rabieta a la vida, i potser al, papa, per haver-me deixat en un moment molt important per a mi.
Avi, em costava enfadar-me amb el teu fill, aquell a qui vaig veure plorar per primera vegada amb la teva mort. Com podia enfadar-m'hi !!??
He remogut cel i terra per desfer-me d'aquell camí de reaccions inconscients per trobar-me i sentir el meu Ser, de nou. Sempre he recordat aquell primer despertar, amb tu, i m'ha encoratjat a seguir endavant, buscant la meva essència.
Avui sóc lliure d'aquest passat que m'ha encadenat i, mirant enrere, l'observo i ric en saber-lo, ja, lluny.
I no puc evitar sentir uns certs aires de grandesa en recordar les històries viscudes que m'han fet despertar de nou, i integrar en mi allò de tu i del meu pare que us va quedar pendent.
Aires de grandesa que accepto i abraço amb la tendresa més humil de saber-me part de tu, del papa i de tota la meva família de sang, aquells i aquelles a qui us he conegut i aquells i aquelles a qui no he conegut mai i formen part de la meva/nostra herència.
Gràcies, avi Joan.
Maria
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada